Els espais impossibles de Juan Chabás Martí

Els anys i la desídia han esborrat els paisatges vitals que el denier va evocar en els seus textos

L'arquitecte i escriptor Joan Carles Fogo ha investigat la relació que ha tingut l'espai vital de diversos escriptors en la seva obra. Entre ells, Juan Chabàs (Dénia 1900-l'Havana 1954), que va haver d'exiliar-se durant la guerra civil i va morir en l'exili. Els seus primers estudis sobre la influència del paisatge en l'obra de l'escriptor denier van ser recollits fa uns anys en un llibre, on aprofundia a més en la relació entre entorn i creació literària en els casos de Gabriel Miró i Louis Aragón. Ho va fer també en una altra publicació sobre Rafael Alberti i ho fa ara de nou sobre l'autor del Grup del 27 en Los espacios habitados de Juan Chabás, una extensió o ampliació del seu primer treball sobre l'escriptor. Aporta algunes novetats sobre la seua biografia i la seua obra. Com a curiositat, una carta escrita en català trobada entre la correspondència que va mantenir amb intel·lectuals de l'època durant la seua estada a Barcelona.

El nou llibre de Joan Carles Fogo sobre Juan Chabás ha estat presentat en la Fira del Llibre de l'Havana. L'anterior, El edificio de la memòria, va ser presentat entre altres llocs a la Sala del Castell de Dénia a l'abril de 2015. Entre els qui van acompanyar a l'escriptor, arquitecte de professió, va estar el poeta i Premi Cervantes Francisco Brines, convidats tots dos pel llavors cap del Servei Municipal d'Arqueologia, Josep A. Gisbert. Recorda l'arqueòleg el bon record que guarda Fogo d'aquell dia i de la seua trobada amb Brines, qui conservava bones amistats a Dénia.

Gisbert no ha assistit a la presentació dels espais habitats de Juan Chabás a l'Havana però el seu autor li ha fet arribar un exemplar del llibre. En ell subratlla la importància dels espais habitats a l'hora d'avaluar la poesia o l'obra d'un escriptor. “Els paisatges de la infància”, assenyala l'arqueòleg, “són vitals per a l'autor i ocupen un lloc destacat en la seva producció literària”. Posa l'exemple de Francisco Brines i la seua volguda Elca, la finca d'Oliva que li va servir d'inspiració i a la qual està indiscutiblement lligada la seua poesia.

El nou llibre de Joan Carles Fogo es deté en els espais habitats de Chabás, que van ser varis. L'arqueòleg el compara amb un calidoscopi en el qual apareixen imatges de Dénia, Madrid, Gènova, Barcelona i l'exili a República Dominicana i Cuba. Els paisatges de la seua època en aquestes ciutats són encara recognoscibles i l'autor els presenta a través de fotografies en color. Excepte en el cas de Dénia, on només pot tirar mà d'imatges en blanc i negre, algunes d'elles rescatades arran de l'exposició Juan Chabás, Espill de Dénia que va muntar en 2001 el Museu Etnològic de Dénia.

Entre els espais de Madrid lligats a Juan Chabás és possible reproduir imatges a color del carrer Fuencarral, amb edificis d'estil arquitectònic de principis del segle XX. Allí va viure durant els seus anys d'estudiant. I a Barcelona, són identificables encara els cafès on s'ajuntava amb els intel·lectuals en la Rambla o l’Ateneu, que va freqüentar amb assiduïtat.

Fogo visita aquests llocs i fa una avaluació estilística, arquitectònica i ambiental i la relaciona amb la poesia i la prosa literària de Juan Chabás, destaca Gisbert, qui lamenta que a Dénia no es puguen reconèixer els paisatges que van marcar la vida de personatges destacats o relacionats amb la ciutat, com Roc Chabás o el president de la primera República Emilio Castelar, que va trobar refugi en diverses ocasions en La Zenia, una bonica casa d'estil victorià construïda en el segle XIX i coneguda popularment com ‘la Sénia d’Oliver’ que ha quedat integrada ara en un complex d'habitatges.

Durant els últims anys, l'arquitecte del Masnou ha estat investigant en biblioteques i institucions de Barcelona, la qual cosa li ha permès descobrir correspondència de l'etapa en què Chabás va ser a la Ciutat Comtal. Entre aquesta informació figura una carta escrita en català, fruit de la correspondència que va intercanviar amb intel·lectuals catalans del seu temps. Josep A. Gisbert destaca que és una cosa inèdita fins ara, ja que tota l'obra de Juan Chabás està escrita en castellà i també la correspondència coneguda fins ara, i publicada en el seu moment, que va mantenir amb l'escriptor Gabriel Miró.

Situació greu

El treball de Joan Carles Fogo sobre l'obra de Juan Chabás i els seus espais vitals permet contrastar la Dénia d'ahir amb la d'avui. Tant en Agor sin fin i com en Sin velas, desvelada, precisa Josep A. Gisbert, relaciona el que hi ha ara en peus amb el que hi havia i confirma la greu situació patrimonial de la ciutat. Bona part del patrimoni històric i cultural s'ha perdut. Entre altres coses, perquè no s'ha actuat amb diligència i sí amb excessiva permissivitat.

L'arqueòleg recorda que el catàleg de protecció del patrimoni municipal de 2004 va ser retallat in extremis en 2015 i, arran d'això, la protecció dels béns patrimonials va quedar sota mínims. Fa menció també d’un pla especial de 1981 que qualifica de “memorable” però que va acabar convertint-se en el que ha anomenat ‘una peça arqueològica’ pel fet que en la dinàmica urbanística mai es van tenir en compte les seves consideracions. És el cas de les magnífiques reixes de finals del segle XIX dels edificis de Marquès de Camp que, en molts casos i contravenint la disciplina urbanística, van ser substituïdes amb total impunitat per grans aparadors amb vidrieres en els anys 80.

Recorda Gisbert que en les últimes dècades del segle passat, el patrimoni es trobava ja en molt mal estat. Es va redactar per això un catàleg municipal fort i ambiciós que permetés conservar el que encara quedava, “però no va ser possible”, es lamenta. “En 2015 es va retallar el catàleg al màxim i durant les dues últimes legislatures es van redactar dos catàlegs més de béns i espais protegits amb canvis de portada i d'autors”, indica, “perquè, en definitiva, només es tractava de complir l'expedient”. El resultat és conegut per tots, amb alqueries i vestigis del patrimoni industrial en mal estat, cases mereixedores de ser protegides que continuen sent destruïdes, abandonades a la seva sort o engolides per urbanitzacions i per les noves construccions. Casos com el de La Zenia, l'edifici de l'antic Forn del Penal i fins i tot la mateixa Marina de Juan Chabás són exemples d'aquesta falta de protecció i del descuit del patrimoni.

Així també queda reflectit en el nou llibre de Joan Carles Fogo, amb fotografies de paisatges de ciutats com Barcelona, Gènova i l'Havana, on encara es conserven moltes construccions de l'època, enfront de les de Dénia, on es veu obligat a tirar mà de fotos antigues perquè poc, o pràcticament res, queda en peus.

En el cas dels espais vitals de Chabás a Dénia, la meravellosa Marina de la segona meitat del segle XIX va ser arrasada i en el seu lloc es va construir un complex d'apartaments. A la urbanització, Marina Chabás, únicament queda el nom de l'insigne denier que allí va estiuejar. L'arquitectura i els espais de la casa d'estiu de l'escriptor queden recollits en el llibre de Fogo a través dels escrits de Chabás.

Res queda de la seua casa natal, situada al carrer Pare Pere. Va ser completament derruïda i substituïda per un edifici, que avui és de propietat municipal, en el qual es va col·locar una placa en record de l'escriptor. Per a fer-se una idea de com va ser, no hi ha més que llegir la descripció que el propi Chabás fa d'ella -amb un pati amb plataners i des d'on es veu el Montgó- o fixar-se des del carrer de Les Portelles en el pati de la casa contigua, de la mateixa època.

Avui són, tots ells, espais impossibles.

“La casa es blanca y está rodada de pinos que tienden las ramas sobre su tejado, abrazándola. Delante florece un huertecillo de geranios, rojos y blancos (…) Y en torno a los pinos y al huerto, que son regazo de la casa, la tierra de labor, siempre secosa y sedienta, con las vides mezquinas y los olivos jóvenes. Esta tierra tostada por el sol, que se tiende en la playa y llega mansamente hasta el mar, que la ensalitra y salvuera con su soplo (…) No muy lejos del pueblo está la casa. Por dos caminos se la alcanza, que se recorren en media hora de reposado andar. El uno es delgado sendero que en la falda del castillo nace. Por un borde le ciñen pinchosas matas, zarzales ariscos tras los cuales unas palmeras mecen en el aire la esbeltez de su gracia. El otro camino es amplio y pedregoso y empieza en el arrabal miserable de las murallas del castillo, donde viven mendigos y lisiados, gentes que están en el desamparo del amor de Dios. A veces, una niña pequeña, desnuda y despeinada, dorada de sol, pone una alegría salvaje en esta pobreza sucia, ya de todo el camino quédase prendida su risa desmelenada” (Sin velas, desvelada).