De quan els blavets agafaven el camí vell de València

El blavet era un jornaler del camp que es dedicava temporalment a les feines de plantar i segar arròs a les riberes del riu Xúquer. Joan Josep Cardona, ex cronista de la vila de Benissa durant 50 anys, diu que s’utilitza este nom a la Ribera per ser d’aquest color la tradicional brusa de fil que portaven com a peça més distingida en la seua humil vestimenta. Es tractava, si més no, d’una emigració obligada a fi d’obtenir uns guanys econòmics tant en la plantada com en la sega de l’arròs.

            En un dels seus treballs, Cardona subratlla que el treballador acudia al camp formant quadrilla amb un cap de colla que s'ocupava d'ajustar els contractes i ser l'interlocutor davant dels terratinents. Les colles eren d'entre 12 a 14 jornalers per a la plantada i del doble per a segar. La temporada de plantar s'estimava aproximadament d'una durada de setze dies però després, amb la millora dels mitjans de comunicació, es prolongava dues setmanes més treballant al Delta de l'Ebre. Als anys quaranta del segle XX, a banda de la tradicional Ribera, es feren temporades a Sevilla però fou la Camarga (França) el punt de destí més sovintejat.

            D’aquest costum, que es va perllongar fins a la dècada dels anys setanta del segle XX, es ret ara homenatge als blavets tots els anys dins del programa de les festes patronals. Les dos regines dipositen una corona als peus del Monument al Riberer ubicat al carrer Puríssima Xiqueta.

CINC HOMENATJATS ENGUANY

            Toni Esquerdo Banyuls ha estat enguany el pregoner del Dia del Riberer. No és casualitat sinó tot el contrari. Toni és net d’Esteve Banyuls, un dels homes que va agafar el camí vell de València per anar a la Ribera. Quan arribaven a una roca situada als afores resaven la Salve mirant el campanar de l’església. Un acte simbòlic de comiat del poble i de la família i, a més, esdevenia també una demanda de protecció cap a ells i envers la gent estimada que deixaven durant un temps.

            Esteve i la seua colla anaven fins Tortosa i agafaven un trenet i després una barcassa fins arribar a Sant Jaume d’Enveja, al Delta de l’Ebre. El benisser es va enamorar de Maria, la neboda major d’Àngela, la propietària de la casa on es quedaven. Un altre dels riberers. José Vidal, Pepe Mora, va córrer la mateixa sort i va formar família amb una de les germanes de Maria. Ara té vora 48 anys i encara recorda cada detall que va viure en aquells temps.

            José Martínez Ivars se n’anava a finals de maig fins als darrers dies de juny a plantar l’arròs. Com treballaven dins l’aigua, un any va agafar “la liacà”, com s’anomenava popularment, i hagué de fer camí cap a casa.

            El quart homenatjat era Vicent Sala Bertomeu, Vicent de Penya, que va conrear arròs a la Ribera però també a França. Curava qualsevol dolència que qualsevol company poguera tindre el alguna part del cos. El cinquè i últim ribrer era Pepe Aparició Sanchis, qui comptava en la seua colla amb el seu germà major, Antonio, conegut com Anselmo.

                        El pregoner va dir que “per a mi, els riberers signifiquen esforç, implicació, responsabilitat, coratge i alegria”.  “Tot deixant enrere amics, família i costums, sou un exemple de superació”, va concloure Banyuls.