Els 4 cantons: 1936: Cop d'Estat/Guerra Civil (II)

  07/08/2011

VicenteBalaguer

Al darrer número ens havíem quedat referint-nos a els relacions que el nostre protagonista, Joannes Franz Bernhardt, mantenia a Marroc contactant amb destacats militars espanyols involucrats amb la conspiració contra la II República. A més d'un destacat militar nazi, era un important home de negocis. I aquella situació li va anar com l'anell al dit. I així, el 23 de juliol de 1936, cinc dies després de la rebel.lió, de l'alçament militar franquista, Bernhardt es dirigia amb un avió de la companyia Lufthansa fins Alemanya. El pilot havia estat pressionat pels militars espanyols sublevats. Amb el nostra protagonista anaven el comandant en cap del partit nazi al Marroc, P. Langheim, el capità espanyol Francisco Arranza Monasterio i el pilot alemany Alfred Henke, que els va conduir, contra la seua voluntat, a Berlín. La finalitat era la d'entrevistar-se amb Hitler amb la petició d'ajuda que li feia seguir Franco.

Per la nit del 25 ja s'entrevistaven amb el mateix Führer a la ciutat de Bayreuth, a la villa Wanfried, pertanyent als hereus del compositor Wagner on es trobava allotjat el dictador nazi. Segons el repetit José Mª de Irujo, el nostre Bernhardt li feia entrega a Hitler de la carta de Franco per la qual li demanava 10 avions de transport, 6 caça bombarders Keinkel, 20 bateries antiaèries, ametralladores, fusells i municions. El mateix s'havia fet a la Itàlia feixista de Mussolini. La resposta de Hitler va superar la petició del Caudillo: els 10 avions de transport es convertiren en 20. I així, tot, amb notable augment. Aquesta remesa de material bèl.lic la disfressaren com si fos una importació feta per una empresa hispano-alemanya del Marroc, que hagueren de constituir, per no comprometre el govern alemany. I així naixia la mercantil Carrenza y Bernhardt, S.L., que més endavant es convertia en la Hispano-Marroquí de Transportes, S.L. (Hisma).

Fernando de Carranza, un mariner retirat que es trobava a Tetuán quan la sublevació, va donar tota mena de facilitats per a que el seu nom figurés junt amb el de Bernhardt per tal de disfressar la compra de material bèl·lic a Hitler. El mariner espanyol es comprometia totalment amb aquella ajuda als sublevats. Bernhardt se sentia plenament identificat amb el món nazi hitlerià i en contra del republicanisme demòcrata espanyol. I va jugar fort, al temps que feia el seu negoci. I continuaria, com veurem més endavant, mantenint-se al servei del nazi-feixisme i de la versió franquista. I li va anar d'allò més bé, perquè en poc de temps ascendia de tinent coronel de les S.S. alemanyes al grau de general.

Les coses de la vida: aquell aparentment apacible "turista" alemany de la postguerra a Dénia, que va crear alguns cercles d'amistat aquí, resulta que era un dels més important impulsors de la victòria franquista, en convertir-se en el gran valedor entre els sublevats i el dictador Hitler i el III Reich, tot servint a la "causa" important material bèl·lic i humà.

En acabar la guerra espanyola, amb la victòria del franquisme, el Bernhardt es va trobar amb les millors condicions per desenvolupar la seua capacitat empresarial i es convertia en un dels més importants impulsors d'activitats mercantils. Gaudia del recolzament i la simpatia del Generalísimo i va saber servir-se de nombrosos membres de l'aristocràcia espanyola per als seus negocis. En va muntar de tot tipus. Entre ells el de la societat Sofindus, de la que ell fou president i que englobava vora de 20 empreses alemanyes, entre elles apareixia una representada pel príncep Hohenloe. I asseguradores, elèctriques, navieres, bancàries de notable poder. Tot aquell món empresarial es trobava sota el control de les S.S. i el domini nazi. Hom diu que unes 350 empreses alemanyes, amb una inversió d'uns 700 milions de pessetes, estaven implantades a Espanya i el nostre Johannes Bernhardt exercia el control sobre elles; un autèntic imperi. I això es feia possible perquè la legislació franquista no permetia que el capital estranger fos superior al 25% de participació en cada societat. Però amb certa habilitat i tolerància es feia possible que Bernhardt, amb la presència de testaferros del franquisme, que s'oferien per a aquest joc, el control nazi funcionés.

A més de l'esmentat Hohenloe, va ser l'aristòcrata espanyol José Mª Martínez Ortega, comte d'Argillo i pare de Cristóbal Martínez Bordiu, el gendre de Franco. L'aristòcrata acceptava l'oferta i presidia la societat Somar, dedicada a l'explotació d'estany, i Floruros Metálicos, S.A., que extreia "espato" fluor, un mineral, amb forta demanda que es venia als EE.UU. Figurava també en la firma Importaciones de Minerales, S.A., Aralar, Montañas del Sur i Sierra de Gredos. Era, veritablement, un dels testaferros més fidels i apassionats, però el secret del pare del marqués de Villaverde va estar ben guardat fins que poc després el va descobrir el Director General de Política Econòmica, Emilio de Navasqüés, però la relació del comte d'Argillo amb el nazisme no es va difondre en els informes confidencials de l'esmentat funcionari al seu ministre.

Cap el 1944, les queixes i els informes dels espies dels aliats havien obligat Franco a bloquejar l'enviament del preciós wolframi de Bernhardt, tan necessari per a Hitler per a la fabricació de tanques i tanquetes. Però el nostre protagonista s'havia guanyat un bon aliat en Demetrio Carceller, aleshores ministre d'Indústria i Comerç franquista, que no dissimulava la seua simpatia per Hitler, al qual li havia apretat la mà en una visita de falangistes a Berlín. Per això, ignorant la llei, va facilitar la sortida del mineral per la frontera francesa. Les denúncies presentades pels aliats no seviren de res. Hitler reclamava el wolframi a qualsevol preu, i encara dominava el territori francés. Els funcionaris de les duanes d'Irún, a les ordes del ministre Carceller, permetien el pas per la frontera una i altra vegada, malgrat les denúncies de l'ambaixada estatunidenca a Madrid. Continuarem.

Subscriu-te!