Els 4 cantons: De Baix la Mar i els anys trenta (II)

  03/06/2013

VicenteBalaguer

Ens havíem quedat la darrera setmana amb referències sobre la situació al barri mariner, convertit el 1837 en municipi independent amb el títol de Pueblo Nuevo de Diana. Continuant amb el llistat de reclamacions, aleshores demanaven la concessió d'obres del Port, el qual es trobava en unes condicions precàries: sense escolleres, amb evident manca de dragat, etc., i carent de les necessitats mínimes després de moltes promeses del Govern. Sobre aquesta situació portuària, sobre les seues llargues tribulacions es podria parlar i no acabar mai. Les Reals Ordres de 1809, 1833 i 1859 tractant la seua habilitació i neteja mai no s'acompliren, fins que a partir de 1892, mig segle després de la nostra història, el municipi de Dénia se'n fera càrrec d'ell per mitjà de la Junta d'Obres del Port i, amb la creació d'una Companyia Concessionària 10 anys més tard, s'iniciarà la seua reconstrucció. La importància del nostre port era ben evident si pensem tan sols en el volum de les exportacions. Com a mostra diguem que durant el decenni 1850/59 s'exportaren 1.815.885 quintars de pansa a Anglaterra; 25.981 a França, Suïssa, el Bàltic i altres; i 54.332 a EE.UU. i Canadà; xifres que arribarien quasi a triplicar-se en el darrer decenni del segle XIX.

En l'aspecte econòmic reivindicaren el dret a rebre els ingressos per l'arrendament dels arbitres d'Aiguardents i Licors i altres. Però ben poc de tot açò aconseguiren. El 2 de juny de 1838 els donaren l'autorització per a celebrar mercat tots el divendres de cada setmana. (A "Dalt Dénia" tenien lloc tots els dijous). I també la creació de dues companyies de la Milícia Nacional, malgrat que ells li demanaven al Subinspector de la província que se'ls permetera formar-ne sols una, donat que la xifra de milicians, per ser quasi tots mariners o navegants, no podien cosniderar-se com a existents en la població més que en una meitat en raó dels seus viatges. Caldrà aclarir que la Milícia Nacional, després d'haver-se anul·lat pel absolutisme ferrandí, en la guerra carlina renasqué com a mílicia urbana (el 1834), i l'any següent canvià el nom pel de guàrdia o milícia nacional, que consideraven més honorífic. Sempre fou estimulada com una força al servei dels progressistes. Tot i això, sembla que mai no arribaren els 250 fusells i 250 sables que li demanaven al Capità General de València per mitjà del Subinspector de la Milícia Nacional d'Alacant. És a dir, que allò era una força sense armes que, afortunadament, en cap moment foren necessàries perquè els enfrontaments entre carlistes i isabelins no tingueren actes de presència per aquestos indrets. D'eixa guerra se'n lliuràrem, que no de tantes anteriors i posteriors que ens han deixat tan malparats al llarg de la història. Respecte de l'església, es va aconseguir que la de Sant Antoni, de l'antic convent de franciscans, es convertirà en ajuda de parròquia, amb un vicari per a l'administració d'alguns sagraments.

Sense totes eixes peticions, justes per a l'aspiració d'autonomia del nou municipi de Diana, ben poc podia prosperar el poble, per no dir no res. I així les dificultats i el desencís anaren minant la moral del veïnat de Baix la Mar. Com hem insinuat en un principi, els nostres "germans" -entre cometes, si fa falta dir-ho- feren tot el possible perquè l'"invent" no funcionara. Tos seguit que reberen l'acord de segregació per part de la Diputació d'Alacant, l'Ajuntament de Dénia es va dirigir a aquella institució oposant-se al naixement del nou municipi, manifestant-se decidits els regidors a pagar totes les despeses que ocasionaren del particular. I negaren l'aparició a les sessions de la Corporació de Dénia als regidors Francisco Morente i Antonio Bisquert, veïns de Baix la Mar als quals, per cert, en la darrera etapa de Diana, a primers de 1839, figuraven com Alcalde i Regidor, respectivament, del municipi mariner.

Insistint en eixa oposició contra la segregació de Baix la Mar, del Raval, pel maig de 1838 era nomenada una Comissió composta per Ignacio Vives, Pedro Viñau -que més tard seria alcalde de Dénia-, Pablo Sala i Agustín Cortés.

Després de fer-los la vida impossible, donant llargues, fins i tot a les disposicions de la Superioritat per a que negociaren als pobles colindants la demarcació del terme que haurien d'atorgar-los als veïns de Diana, després de pressionar-los embolicant la solució dels arbitris i altres qüestions, tant econòmiques com de serveis, tot tornà als orígens. Malgrat açò en unes reunions conjuntes de les respectives Corporacions, celebrades a l'Ajuntament de Dénia, s'havien acordat algunes qüestions, com, per exemple, que Diana percebera 2/5 parts dels drets d'arrendament de l'aiguardent: 1.227 reals de billó. O la distribució de les despeses, d'acord amb una circular de la Diputació d'Alacant. En repartiment del pressupost provincial: 1.492 reals de billó a càrrec de Dénia, i 992 al de Diana. Per la Companyia Franca: Dénia, 1.730 reals; i Diana, 1.153. I per la Subinspecció de la Milícia Nacional: Dénia, 234 reals; i Diana, 130. Al final, com hem dit, tot una bassa d'oli: el 23 de maig de 1839, José María de Beza, Governador Militar de la plaça de Dénia, com a Jutge comissionat per la Diputació, fa saber a la Corporació deniera que presideix Pedro Viñau, el contingut de la Real Ordre del 2 de maig, comunicada per aquell organisme provincial el 12 del mes esmentat. No és altre que l'agregació del Raval de la mar, el desaparegut Ajuntament Constitucional de Diana, al municipi de Dénia, que queda possessionat de bon grat, acabant aquí el somni autonòmic de Baix la Mar i el malson de Dalt Dénia davant la pèrdua d'aquell nucli que tant estimava.

Moltes coses, amb el pas del temps, perden el seu sentit. Després en ajuntar-se, a poc a poc -fins i tot físicament- les dues zones formen una població coherent. Això sí, amb peculiaritats definides d'alguns barris, dels quals els de"Baix la Mar és, possiblement, el màxim exponent de personalitat en una època en que l'estandarització, la despersonalització és la moneda habitual que ens han portat les noves formes de vida. En propera croniqueta parlarem de l'etapa dels anys trenta, com anunciem en la capçalera d'aquests articles.

<<< Tornar a la portada