Els 4 cantons: Reflexions i surrealismes de cada dia

  12/12/2011

VicenteBalaguer

Dénia ve d'un passat de notable presència industrial joguetera. La nostra ciutat, en eixa etapa -sobretot cap a finals dels anys cinquanta del segle XX- donava ocupació a l'entorn de 1.000 treballadors entre unes 40 fàbriques de diversos tamanys. Ens venen aquestes reflexions davant l'anunci de la XV Fira del joguet antic i del col·leccionisme de paper, que tindrà lloc dissabte 10 d'aquest mes, organitzat per l'Associació Amics del Joguet de Dénia. M'he trobat de bell nou amb un llibre de José María Gorris, titulat El juguete y el juego, que Paco Ivars, propietari de la desapareguda llibreria Montgó, m'havia proposat pels anys setanta la seua presentació, que no es va dur a terme. Però ara, per altres motius, m'he posat a rellegir-lo i a descobrir en ell uns valors filosòfics interessants, que segurament, en part, heu de conèixer vosaltres, practicants de la lectura en moments on algú, per exemple jo, es troba malficat en pressions sociopolítiques, surrealistes, que intenten retallar el dret a la llibertat d'expressió. I no estic referint-me a cap entrebanc d'aquest setmanari, que sempre m'ha dispensat una total i envejable autonomia en les meues opinions, que possiblement hauran produït alguna queixa a la Direcció. Gràcies per la voluntat d'independència del periòdic en temps tan difícils. I l'enhorabona pel reconeixement que ha rebut CANFALI MARINA ALTA pel Círculo de Empresarios de la Marina Alta (CEDMA) en la gala d'aquest any.

Ja estem altra vegada; me n'he passat de figues a bacores, però calia que em lliurara un poc de la boira enterbolidora. I tornem a parlar del joguet i el joc, una preocupació antiga. Plató ja en Las Leyes reconeixia la importància de la seua pràctica en l'educació del xiquet, i aconsellava l'utilització de les pomes en l'ensenyança de l'Aritmètica, això com l'ús de petites ferramentes per a incentivar la formació de construccions d'instal.lacions i edificis en el futur. Haurem de reconèixer que constitueixen un bon aprenentatge les pràctiques manuals i intel.lectuals amb els jocs de la infància. I això ja ho deia també Aristòtels, abans que jo, en recomanar el joc com a formació del que els infants, més tard, anirien fent seu, sense adornar-se'n bé que aquella cosa lúdica tenia altres valors que el simple plaer en la seua pràctica. I els servirà com una forma de pedagogia, que Gomenius en el segle XVII, i Pestalozzi, Fröbel i Rousseau un segle després es convertirien en els seus grans reformadors, de caràcter infantil en l'educació de la infància. També Darwin sobrepassa la seua teoria de l'evolució, botant de l'especulació a l'observació. I G.S. Hall, amb Willians James i Preyer, ja cap a finals del segle XIX es converteixen en els creadors de les teories recapitulatives sobre el joc. Segons Hall, "el xiquet és un esclau de l'evolució entre l'animal i l'home, que en la seua vida embrionària, el xiquet passa per tots els estadis, del protocolari a l'humà... així el xiquet reprodueix en el joc els interessos i les ocupacions de tota la història de l'espècia humana, experiència que ha sigut legada pels seus antecedents". En alguns casos, el joc -segons Spencer- pot actuar com estimulant. Així, un xiquet o xiqueta, a pesar de trobar-se cansat, es recupera amb la promesa del joc com a premi, o l'esperança de què es produïsca. Simplificant, una persona molt major, com el que açò està reflexionant, entén plenament els comportaments de la meua besneta Marina-Adhara, quan acudim, pel migdia, a arreplegar-la per a dinar fora del col.legi, amb la seua família. La Marineta, amb impulsos irrefrenables, es llança sobre tots els artilugis del centre, escalant i descendint, esgronsant-se plena de vigor i divertida, i no hi ha força humana que la "rescate" de l'aventura. Jo ho comprenc i la deixe cremar els seus impulsos 5 o 10 minuts, fins que la xiqueta cedeix un poc i tots dos ens dirigim a reposar forces amb el dinaret que la seua àvia Carmen li té preparat. I pel camí s'atura mirant escaparates i entra a botigues i més botigues per omplir la seua necessitat observadora de la vida. Ara ho entenc millor, després d'aquestes lectures i reflexions. Perquè la vida dels adults és molt més complicada, plena d'incongruències. I ara li done un gir a aquesta croniqueta per parlar un poc d'aquest estat de coses, que ve convertint-se en habitual.

Em trobe amb un amic i ex company de treball, tot fastidiat. La seua antiga empresa, com cada any, li demana la Fe de Vida per a justificar la pensioneta com a jubilat. Entra a l'oficina, carnet en mà com si l'hagués parat la Guàrdia Civil. Una jove empleada va a atendre'l per a donar fe de què encara està viu. Mira la cara del jubilat i la confronta amb el D.N.I. i amb exquisidessa funcionarial li diu que no pot admetre la seua Fe de Vida perquè el carnet està caducat. El jubilat no ho entén i li diu "però tu no em veus a mi ple de vida?". I ella diu que "nones", perquè el carnet està caducat. El jubilat acabarà resolent el "problema" a un altre nivell, perquè ell es considera per damunt de la caducació per donar fe de què està viu. Un altre, en nit de divendres, intenta treure diners amb una targeta. El caixer automàtic no li dona els diners necessaris i, damunt, es traga la targeta. Olé! El client, que venia de fora, de turisme, es queda sense els diners per al cap de setmana, perquè com els dies següents, dissabte i diumenge, l'oficina està tancada, haurà d'esperar el dilluns per resoldre la incidència. En uns papers de la seguretat social, l'Agència Valenciana de Salut, informen a un pacient sobre les receptes com a pensionista, amb el preu i altres qüestions. D'un producte li manifesten: "Alerta. El producto supera el precio menor y no dispone de justificante de la necesidad terapèutica de su prescripción". El pacient s'alarma, perquè el medicament està receptat per un cardiòleg, des de fa uns 8 anys, com a tractament d'una angina de pit. Però les estadístiques diuen que no disposa de justificant de la seua necessitat terapèutica. Les estadístiques i la burocràcia tampoc tenen massa treball. Vivim en un món surrealista i tot açò representa una mostra breu i simple de la que potser ens hem embolicat convertint la croniqueta en una altra incoherència. Hi ha dies que perdem el Nord.

Subscriu-te!