La Xara, terra de pedrapiquers

Quaranta anys de recopilació d’imatges, dades, informació i elaboració de fitxes han donat com a fruit una obra completa sobre un ofici que desapareix en els anys 70 del segle passat

Robert Miralles situa l’autor “en l’Olimp de l’assagística comarcal”

El volum que s’ha presentat ara és el primer d’una col·lecció que té dimensió comarcal 

Que La Xara era un poble de pedrapiquers no és cap novetat. Ara bé, ningú com Josep Ivars Pérez ha dedicat tantes hores a estudiar la història del poble, l’ofici que donà a conèixer els seus pobladors per tota la contornada i les circumstàncies que l’envoltaren. Considerat un dels assagistes més importants que ha escrit sobre la Marina Alta, en opinió de Robert Miralles, que ha participat en l’edició de l’obra, presenta ara un magnífic treball titulat La Pedra Picada. El lèxic i l’obra dels pedrapiquers de La Xara. El primer volum és l’aperitiu d’una obra extensa i monumental a la qual l’autor ha dedicat quatre dècades de recopilació d’informació, dades, imatges i elaboració de mapes i plànols. Però és també el primer llibre sobre la història de La Xara, que veu la llum 43 anys després d’aquell recordat La Xara, un poble del segle XIX, que ha de considerar-se com l’antecedent d’este ampli treball.

        Robert Miralles, que junt amb Josep Andrés ha col·laborat amb l’autor en la preparació de la col·lecció, qualifica el treball de Josep Ivars com “un obra inabastable, d’extensió i profunditat molt gran”. De fet, no sols es limita al treball que feren els pedrapiquers -o picapedrers, com el lector preferisca- en el poble. El treball segueix l’empremta que deixaren els pedrapiquers de La Xara en altres llocs de la Marina Alta, la qual cosa dona a la col·lecció una dimensió comarcal.

        Pep Ivars i Robert Miralles han visitat tots els pobles, de Dénia a Orba, per vore on hi havia constància del seu treball. El recorregut poble a poble els ha permés descobrir molts racons que no coneixien i que són “realment sorprenents”, explica l’estudiós ondarenc. Josep Andrés, natural dels Poblets, s’ha centrat en la part del seu municipi. Ambdós, que per circumstàncies sobrevingudes en l’entorn familiar de l’autor s’han escabussat dins de la seua obra, s’han fet càrrec també de la revisió estilística, d’errades i de contingut. 

        La col·lecció sobre la pedra picada està editada per l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta (IECMA) i l’Ajuntament de Dénia. Està previst que es publiquen, de forma successiva en el temps, entre tres i quatre volums més. De l’autor, Robert Miralles ha destacat que el seu treball se situa “entre les obres cimeres de la Marina Alta”, a l’altura de la de Roc Chabàs, Josep Costa i Mas o Joan Ivars, i el posiciona a ell “en l’Olimp de l’assagística comarcal, un intel·lectual de primer orde”.

Un nom: Mateu Ivars Peiró

El primer volum de La Pedra Picada. El lèxic i l’obra dels pedrapiquers de La Xara s’estructura en dos capítols que Josep Ivars dedica plenament al seu poble. Se centra en els orígens de La Xara i la seua evolució urbana i, com no, en els pedrapiquers. Té 109 pàgines, de format apaïsat i de 20x24 cm, i està profusament il·lustrat, “el que fa difícil que pugues esgotar-te amb la lectura”, precisa Miralles.

        Ara bé, el llibre va més enllà de la història i s’endinsa en el camp de la demografia, la sociologia, l’economia i la política. És per tant un llibre multidisciplinar que, a més a més, posa nom, cognoms i cara a qui va fer possible la fundació de La Xara i que arribara a ser el que és ara.

        Robert Miralles no dubta en qualificar-lo com el primer llibre de la història de La Xara. El que Josep Ivars Pérez i Ricard Pérez Ivars van publicar fa poc més de quaranta anys -La Xara, un poble del segle XIX- va ser “un primer intent de dotar d’ADN a La Xara”. Era, com el que s’ha presentat, fruit de l’estima que els dos amics sentien per la cultura del poble, indica. Els autors parlaren aleshores de les dificultats òbvies per trobar documentació -corria l’any 1982- i deixaven la porta oberta a investigacions posteriors. Pep Ivars continuà amb el treball de recerca i emmagatzemant informació.

        La fundació de La Xara té nom i cognoms: Mateu Ivars Peiró. Ell i part de la seua família -l’esposa i alguns fills- s’instal·laren al voltant de l’any 1800 prop del barranquet, on feren casa. Provenien de Senija i són exemple d’una migració interna que Josep Ivars reflecteix en un mapa de la comarca on marca l’itinerari que seguiren fins arribar al que a dia de hui coneixem com el poble de La Xara. L’any 1803 es té constància de l’existència de la casa. Fills, nets i altres pobladors que s’incorporaren a esta migració comarcal anirien conformant el nucli urbà del poble. És el cas dels Peres de Pedreguer, els Cardona de Xàbia i altres famílies del Verger.

        Sembla que Mateu coneixia i dominava el treball de la pedra calcària. Pep Ivars ha visitat Senija buscant el rastre dels pedrapiquers i ha trobat elements de pedra picada que ell data en els anys anteriors a l’arribada de la família Ivars a La Xara.

        Els primers pobladors farien compatible el treball de la terra, que seria el principal, amb el de la pedra, que els permetia guanyar uns diners extra. Les característiques del terreny acompanyaven i, a mesura que la pedra picada comença a marcar tendència i a créixer la demanda, la terra es deixa un tant de costat i hi ha una major dedicació a este ofici, molt més rendible.

        La comarca viu una època daurada entre la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX. És el temps d’esplendor de la pansa i apareix una classe benestant que inverteix en edificis ampul·losos, explica Robert Miralles. El treball dels picapedrers tindrà una bona demanda, especialment entre els anys 1850-1920, i en quasi totes les cases de La Xara hi haurà algú que es dedique a este ofici.

        La fil·loxera suposarà la davallada d’una economia sustentada en la producció de raïm i la comercialització de la pansa. Apareixeran a més nous materials més fàcils de treballar, com el formigó i el ciment, i el turisme. Fer una peça de pedra picada podia significar mesos de treball i els xalets s’han de construir ràpid. Així les coses, la pedra picada perd la raó de ser i els pedrapiquers van abandonant l’ofici, que cada vegada trobarà menys vocacions.

        Durant un temps continuarà treballant-se la pedra per a fer els rastells de les voreres dels pobles -molts d’ells sacrificats després sense mirament, com ha ocorregut en els carrers de Dénia-. El treball dels mestres picapedrers de La Xara el podem admirar encara en les lloses dels llavadors dels pobles -La Xara i Ondara en són dos exemples- i també en la reconstrucció que es va fer de la Plaça de Bous d’Ondara l’any 1957. Tot i que en els anys següents quedarà encara algun mestre en actiu, es pot parlar de la desaparició definitiva de l’ofici entre els anys 1960 i 70.

        De tot això, i de  moltes coses més, com les ferramentes, el lèxic o les tècniques que s’empraren, parla Josep Ivars en el seu llibre. Els pedrapiquers també treballarien la pedra en sec per a fer marges, una labor que a ells es resultava molt més senzilla i un ofici en el qual s’especialitzaren els margenadors de la Vall de Laguar.

Les imatges

*Presentació del llibre de Josep Ivars a La Xara.

*Pilar, capitell i arrancada dels arcs de l’església de La Xara; morter amb acabat polit (Fons Roger Mas) i bancal arrabassat parcialment a la Partida de La Plana.

*Casa del Carrer Major amb molts elements de pedra picada i top amb marques de mitja esfera o mitja taronja (Fons Josep Ivars)

*Galtant la tirada.

*Plànol de La Xara amb cases de portalada de pedra picada.

*Recorregut dels germans Mateu i Roc Ivars de Senija a La Xara.