L’Oliera, adéu a l’última “tendeta” de la Xara

LLUÍS PONS

Fer les compres domèstiques a llocs com l’Oliera, a la Xara, ha estat des de sempre alguna cosa més que omplir la cistella per a dur aliments i altres menesters a casa. El tracte diferenciat que ha marcat la seua trajectòria s’aprecia encara hui a una llegua, i a més des de qualsevol perspectiva. No sols com a client -per emprar un terme acadèmic-, sinó també com a proveïdor.

Des de CANFALI MARINA ALTA ho podem constatar, com a punt de venda del periòdic a la Xara. En obrir la porta de l’establiment a l’hora de fer l’intercanvi de l’exemplar que es renova cada dissabte és la mateixa gerent, María Rosa Ivars, la que aten el nostre distribuidor sempre amb un ànim i un entusiasme molt acollidor. I sobretot amb un somriure, més o menys accentuat segons haja anat la venta setmanal, que té ben controlada, i amb una actitud que no amaga la complicitat per vendre el major número d’exemplars possibles.

L’Oliera, l’última “tendeta” de la Xara, és així des que va nàixer, allà l’any 1930 -com be llueix amb orgull el distintiu publicitari que adorna la façana-. Es quedarà, doncs, a les portes del centenari, aquest pròxim divendres 30 de setembre, quan baixarà la reixa per última volta.

Com diu l’Oliera, ella va nàixer darrera d’un mostrador que no ha deixat de atendre professionalment des dels setze anys. Enguany en compleix setanta i és hora de la retirada. Ivars s’ha quedat sense relleu generacional, i no ha trobat cap altra proposta per mantenir obert un negoci que encara hui pensa que podria ser solvent, però que requereix d’una entrega i una dedicació que pocs emprenedors estan disposats a invertir.

Ella ha entregat la seua vida a la “tendeta”, i fins i tot va haver d’assumir algun sacrifici. De fet, de ben jove volia ser infermera, i va aplegar a completar el batxiller elemental i el superior, perquè era bona estudiant. Però es va imposar la necessitat aleshores d’ajudar a la mare a atendre els menesters professionals. Circumstàncies de la vida.

El negoci el va obrir el seu avi Baltasar Seguí al llogaret de la Punta de Benimaquia, on ja es dedicava, a principis del segle passat, a la venda d’arròs, sucre i altres productes bàsics, tot a granel. Allí va nàixer María Rosa, filla de Joaquina Seguí, la d’enmig dels nou fills que va tindre Baltasar -sis xiques i tres xics-. A l’any 1930 va obrir la tenda a la Xara, a un local de la seua propietat que donava a la que en aquells temps es denominada Carrer José Antonio, hui Carrer Major. Durant un temps van funcionar els dos negocis amb l’ajuda dels fills, que van heretar el negoci una volta van faltar Baltasar i la seua dona, Margarita Ivars -avia de Maria Rosa-. A l’any 1958 va passar a mans de Vicente Ivars i Joaquina Seguí, els pares de María Rosa, que acabaria posant-se al front del negoci anys desprès, amb l’ajuda del seu marit Tomás Ivars. Desprès uns anys prolífics, l’Oliera es va traslladar al 2004 a l’actual emplaçament, a l’Avinguda Oeste.

El nom de la tenda té el seu origen en l’avi Baltasar, a qui se li va atribuir el malnom perquè entre els seus quefers qüotidians figurava el de trasportar oli que carregava als “cuiros”, com recorda que s’anomenaven aquells bàrtuls que omplia del derivat de les olives i que encaixaven als lloms dels animals.

QUASI UN SEGLE DONA PER A MOLT

Amb quasi un segle acumulat -i una guerra i una pandèmia superades-, la “tendeta” ha sabut des de sempre adaptar-se a la demanda i necessitats del veïnat. Des dels aliments més bàsics d’aquella primera etapa, Maria Rosa recorda que en l’Oliera es van vendre també durant uns anys roba i altres complements de vestir. A més, es va dedicar en els anys daurats de la manufactura de la palma a la compra i venda de les que en aquells temps eren molt populars barxes.

Hui és un referent de la verdura i altres productes de temporada i de pròximitat, i de tan aprop que fins i tots alguns -com ara el meló de tot l’any que oferia aquesta setmana- els produeix ella mateix. Melocotons, taronges, tomaques, melons, ous, … i altres productes que caldria considerar delicatessen com ara els capellans secats en una barca que faena a Xàbia, al més pur estil tradicional.

Però el que realment ha distingut l’Oliera tots aquestos anys, i encara hui, és el tracte amb la gent. Allò que des de sempre ha sigut el lligam directe, afable i més íntim entre client i venedor que ha constituït l’essència del que ara s’anomena comerç local, i que el canvi d’hàbits de consum i les grans superfícies es van endur per davant fa unes dècades, amb la força d’un tempestuós remolí que no va poder, però, amb l’Oliera. Perquè és María Rosa qui s’ho deixa per decisió pròpia, perquè els anys passen, i perquè ja és hora del seu merescut descans. Li ha costat de prendre la decisió, i encara hui com que se li acristalen els ulls quan en parla del dia final. Però el que li ve és temps per davant per a disfrutar. I sobretot desitjar-li que la fortalesa i el somriure li dure molt anys més per poder gaudir d’aquesta nova etapa amb els seus.