Ser farero en el segle XXI

Ser farero en el siglo XXI
  21/09/2020

Antonio Fontes, farero de Xàbia: “Mentre no es deixe de navegar, els fars continuaran funcionant”

 

Del Cap de Sant Antoni a centre d'interpretació de l'entorn: la professió “més minsa” afronta la fase de reconversió dels usos d'aquestes construccions situades en espais privilegiats  

 

LLUÍS PONS

 

La part més expeditiva i emocionant de tot el recorregut són els cent escalons en hèlice espiral que condueixen fins a “la joia de la corona”, en el punt més elevat del far del Cap de la Nao de Xàbia, on es troba l'òptica giratòria que cada nit il·lumina amb els seus raigs de llum l'horitzó del Mediterrani més javiense. Es tracta d'una lent de Fresnel, la que va idear en 1822 el físic francés Augustín-Jean Fresnel i que va suposar una revolució en el sistema de senyalització marítima des de terra, donant pas als fars tal com es coneixen en l'actualitat.

Fins a aqueix punt, a 122 metres sobre el nivell de la mar, ens acompanya Antonio Fontes, el farero de Xàbia des de fa quasi tres dècades. El far és la seua casa i la seua vida per a aquest vell llop de mar que es va iniciar en la navegació en la seua més ràpida joventut, que va ser monitor de vela, va creuar l'Atlàntic i és llicenciat en Geografia i Història, entre el seu ampli currículum. Reconvertit ara en farero, professió que li permet ara aixoplugar-se dels respectables llamps del qual considera el més vertader dels déus, el Sol, “al qual no es pot ni mirar”. 

Van arribar a fregar els 300 fareros en tota Espanya, ara són molt menys els que formen part del col·lectiu professional “més minso” que existeix, segons considera. És una professió vinculada a la senyalització marítima terrestre que és tan antiga com la pròpia navegació, però que ara les noves tecnologies han deixat en un pla secundari. Aqueixes majestuoses torres que trauen el cap als penya-segats per a trencar l'horitzó de la mar han perdut funcionalitat, iniciant una carrera que alguns auguren que conclourà amb l'apagat definitiu dels fars. 

Fontes no és d'aqueix corrent d'opinió. És més, es mostra fermament convençut que “mentre no es deixe de navegar els fars continuaran funcionant”. És un erudit i un estudiós de la matèria a la qual, es nota, dedica temps i passió. Ens parla del DGPS (Differential Global Positioning System), la innovació més avançada que s'ha introduït en els fars per a, a través dels satèl·lits i la trigonometria, realitzar mesuraments i posicionaments exactes.

En la pràctica no serveix, admet, per a la navegació moderna, ja que els mesuraments mil·limètrics no tenen cap sentit en el trànsit per exemple de les nombroses embarcacions mercants que travessen per la “autopista” del Mediterrani. No obstant això té altres usos, per exemple en la construcció de mega estructures com podria ser un embassament o mesuraments topogràfics. Malgrat tota la tecnologia, insisteix, “per a un bon patró no és el mateix navegar sense la seguretat que donen els fars”.

 

EL FARO DEL CAP DE LA NAO

 

Fontes és murcià d'origen, però amb descendència basca. Va estar dos anys en els fars de Muntanya Igueldo i de l'Illa de Santa Clara, a Guipúscoa, abans d'arribar a Xàbia fa 28 anys. Recorda aquells inicis en els quals enfilava cap al seu lloc de treball amb la bossa d'eines, a la qual afegia el polímetro i el cronòmetre, l'esmorzar i l'aigua per al manteniment i el periòdic plegat sobre el braç. 

En el far del Cap de la Nao va consolidar la seua llar, en la qual va ser l'estada destinada molts anys arrere a quadra i granja d'autosuficiència, al costat d'un xicotet forn per a fer el pa. Perquè a l'origen el far era un centre d'autoproveïment. Amb ell es va obrir després la carretera que uneix aquest punt a Xàbia, encara que encara així quedava molt lluny el poble com per a anar cada dia amb la cavalleria. 

És un edifici relativament jove -potser dels més joves d'Espanya-. Encara que la seua construcció va arrancar alguns anys abans, va encendre la llum per primera vegada en 1929, amb un retard propiciat per la falta de recursos, principalment econòmics. Des de llavors no ha deixat d'il·luminar el fosc horitzó marí una sola nit amb el seu particular centelleig -cada far dona la seua pròpia llum-. I sense interrupcions, perquè els fars han disposat sempre de mecanismes -corresponents a cada època- per a garantir en tot moment el subministrament elèctric i el seu funcionament. 

El de la Nau es va situar en un entorn tan estratègic com privilegiat, coronant un penya-segat que simula la punta d'una nau i que van descobrir els romans de l'època de Julio Cornelio Escipió en el seu rumb cap a Cartagonova per a combatre contra les trobas d'Anníbal, segons compte Fontes. I potser per aqueixa semblança amb la nau va rebre més tard el nom de la Nao. 

La seua funció consisteix principalment en el manteniment del far, al costat del de la resta de les instal·lacions. La neteja dels cristalls, per exemple, sol ser freqüent perquè cal combatre sovint amb la brutícia que deixen els xalocs -vent terrós que prové del Sàhara-, el pas migratori dels ocells -estorninos, principalment- o fins i tot el pol·len dels pins. Acumula moltes experiències, però recorda per ser de les més recents, a Gloria, el temporal que va assotar el litoral aquest passat mes de gener. “No recorde haver vist mai unes ones com les d'aquell temporal”, precisa. Viure en un far suposa a més conviure amb el vent, a vegades inaguantable. Per sort el de la Nao se situa al resguard d'un xicotet monticle que desvia les fortes ratxes del nord. 

 

FUTUR CENTRE D'INTERPRETACIÓ

 

Els fars solen alçar-se al costat d'àmplies estades destinades a habitatges i altres usos logístics. No obstant això, bona part d'aquestes infraestructures han passat a estar desocupades i desateses, ja que cada vegada són menys els professionals que les atenen. Per això, l'administració s'ha plantejat des de fa uns anys la possibilitat de reconvertir-los per a usos complementaris, principalment com a recursos turístics, entre els quals figura l'alternativa de centres d'allotjament. 

Ha succeït recentment amb l'altre far javiense, el del Cap de Sant Antoni, construït en la segona meitat del XIX i que s'eleva a 165 metres sobre el nivell de la mar. En principi va planejar sobre ell un projecte per a convertir-lo en hotel amb encant, però finalment va ser descartat. Ara el seu futur immediat és un centre d'interpretació de la Reserva Marina del Cap de Sant Antoni i del Parc Natural de Montgó. En aquesta iniciativa ha intervingut, dins de les seues possibilitats, el farero, qui considera un encert la seua destinació final.

Subscriu-te!