VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLIV)

VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLIV)
  10/12/2018

 

No és rar que el fetitxisme tinga la “mania de col·leccionar”, col·leccionisme que pot estar dirigit cap a diversos objectes, el mateix un mocador que qualsevol prenda íntima de llenceria. I impulsat per una espècie d’irresistible construcció, s’apodera de tals mostres de la seua predilecció sense importar-li, en absolut, exposar-se a contratemps o disgustos judicials.

            Quan a la volta presenta tendències a destruir l’objecte “estimat”, això és, quan la seua anormalitat té tintes de sadisme, se les arregla al mateix temps per embrutar-lo (sense que ho advertisca el seu posseïdor), o per tallar el cabell, servisca d’exemple, a la seua parella.

            La necrofília és una forma de fetitxisme -afortunadament molt rara amb tintes de sadisme. El seu principal objectiu és la possessió violenta d’un ser humà totalment inert i indefens; un cadàver. Sense classe de dubtes, els necròfils no són neuròtics sinó autèntics psicòpates.

           

EXHIBICIONISME

 

            Una notable variant d’esta perversió la constitueix l’exhibicionisme, pel comú patrimoni dels homes, almenys en la seua forma més extrema. Això consisteix en la necessitat experimentada pel malalt d’ensenyar els seus òrgans genitals o les posaderes, quasi sempre davant de xiquets i també de dones evidentment sense el seu coneixement. A l’obligar-les a mirar els seus genitals (regularment en estat d’erecció) considera el maníac que les “captiva” amb l’espectacle que ofereix. Aquest espectacle mai tendeix a la realització del gest sexual i generalment sol anar seguida, durant o després de l’exhibició, d’evacuació i orgasme, unes vegades espontani i altres mitjançant la masturbació.

            La manera de procedir és poc més o menys sempre la mateixa i la sola diferència consisteix en l’elecció del lloc: un carrer solitari, el recó d’un parc, la proximitat de portes que se sap són obertes per jovenetes, etc.

            L’exhibicionista és quasi sempre, un ser tímid i poc segur d’ell.

            La prova és que el seu delicte, que així està qualificat, el porta a terme habitualment a cap davant de xiquets o xiquetes, regularment impúbers encara, principalment perquè el risc d’una denúncia és major si l’acte es comet davant de persones de més criteri.

            Estos individus són pel comú subjectes primitius, senils, dèbils d’esperit; inconscientment desitgen afirmar i reafirmar la seua visibilitat el símbol és per a ells el membre en erecció, el seu impuls de posar-se nu es manifesta en moltes ocasions bruscament, de tal manera que amb freqüència ofereix la impressió de ser-los impossibles de reaccionar davant la idea.

            En certa ocasió, el fill d’un conegut científic, de caràcter autoritari, va ser citat davant dels tribunals pel delicte d’exhibicionisme. El protagonista era un jove sensible i molt intel·ligent, però oprimit i subjugat per la potent personalitat autocrítica de son pare experimentava una violenta necessitat de fer-se valdre i evadir-se de l’obscurantisme al que el condemnava el prestigi patern. Naturalment, va ser condemnat, i poc després d’haver complit la pena es va casar amb una xica jove i comprensiva. La parella va tenir varis fills i, gràcies a l’habilitat de l’esposa, aquest home va superar l’anomalia i es va crear una nova situació.

            Els triomfs professionals i la seua vinculació amb una xica intel·ligent, que el va ajudar a demostrar les seues capacitats masculines, satisferen la seua inesperada, però imperiosa, “necessitat de fer-se valdre”.

            Farem ara referència al que podríem anomenar “exhibicionisme verbal”, consistent en importunar als demés -sobre tot a les persones sexualment desitjades- amb al·lusions i paraules obscenes.

            En molts països llatins -Itàlia i Espanya en particular- existeix una forma molt especial d’exhibicionisme verbal que, afortunadament, va decreixent en raó directa a la cultura dels pobles. Un tipus clàssic italià és el denominat “papagallo”, l’individu que assetja a una dona amb la seua conversació ininterrompuda, elogiant-la en tots els seus detalls i tractant -alguna vegada ho aconsegueix- de mantenir una conversació que pot derivar cap a una amistat del “papagallo” grosser, que es limita a dir unes quantes obscenitats i amb això es conforma; això si no tracta d’allargar la mà... A Espanya -ja a partir del segle XIX i el primer quart del XX- principalment en el moment de creuar-se amb una dona a la qual s’expressava en veu alta el concepte que li mereixia en la seua totalitat o en alguna de les seues parts. Això ha anat canviant molt, com tots sabem. A Madrid es pregonava, per venedors ambulants, en plena Puerta del Sol, el llibret Bonita colección de piropos. I molts homes -joves o vells- almenys li deien a les dones “¡Guapa!”. Fins i tot, pels anys 20 es va crear una multa especial per als “piropejadors”. Això, pràcticament, ha desaparegut. Vivim altres temps... La picaresca ha fet que certes dones de vida no molt clara li treien i trauen profit econòmic al pirop, que quasi ha desaparegut en els seues formes. Almenys el que es feia gala en nom del “casticismo”. De l’altre ja sabem tots massa. Quina cosa direm aquí que tots no sapigueu?

            Vinga, direm un poc més de la història. Un home de trenta anys, casat, pare d’una xiqueta. Té instal·lat un telescopi en l’andana de sa casa. Des del seu observatori distingeix amb tot detall el que passa en les habitacions de les cases de l’entorn. En les relacions sexuals amb la seua dona, mai se li presenta cap erecció si no ha mirat prèviament pel seu telescopi. L’esposa, que és comprensiva -per altra part, és l’única manera de copular amb el seu marit- tolera i, fins i tot anima eixa afició del seu marit al qual avisa quan creu que en algun lloc passa alguna cosa digna de ser observada. Fins i tot ha disposat un llit turc en la pròpia andana per a trau-li major partit a la situació. Afortunadament per a ella, en els entorns de sa casa viuen moltes artistes de varietats en diverses pensions, freqüentades també per l’estiu per turistes sense perjudici. Continuarem.

Subscriu-te!