VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXXIV)

VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXXIV)
  22/01/2018

 

Ens havíem quedat amb l’inici de reflexions sobre “les bogeries del marit”. Continuarem ara: és un deure mantenir-se separat físicament de la nova esposa tot el temps que siga necessari, si de cas dies, fins preparar-la i fer-la adquirir l’hàbit, inclús el desig, de l’aproximació íntima final, circumstància que arribarà més prompte o almés tard i a la que convindrà dedicar molta atenció per a intuir el moment en què la recent casada espera i busca la consumació del seu nou estat. Tot això sense manifestar impaciències per part masculina, perquè la vida conjugal és suficient llarga per poder mostrar impaciència davant d’eixa situació, més bé anòmala regularment. Clar que també hem de pervenir-nos d’una conducta dubitativa del marit, que igualment pot ser causa de conseqüències greus i penoses.

            Les conversacions sinceres i amistoses, les manifestacions de tendresa i de progressiva persuasió, són sempre necessàries, fins i tot en els casos en què la dona està decidida a donar-se íntegrament, perquè també aleshores desitja ser conquerida, existint gran diferència entre la conquesta pacífica i completa de tots els dons i la presa de possessió brutal. Assentada aquesta premissa, un home, per poc sensible que siga, reconeix per instint el moment en què la resistència del seu oponent és sols aparent i de pura fórmula.

 

NUS FRONT A FRONT

 

            A part de la moderació i el pudor, qualitats i actituds naturals en la donzella que va deixar de ser-ho, pot estar sotmesa a altres motius de torbació. Moltes jovenetes educades en un ambient de costums severes es veuen coartades quan han de despullar-se davant d’un home, encara que siga el seu marit recent, i el rubor que la seua acció provoca sols pot atenuar-se mitjançant la comprensió afectuosa de la seua parella, abans de què arriben a establir-se unes harmonioses relacions entre elles.

            La molèstia davant la contingència d’haver-se de fer nua davant d’algú a qui abans no pertanyien aquestes intimitats -poden estar també imposades (i ocorre així en incomptables casos) per altres causes, com per exemple algun defecte o imperfecció física, que fins aleshores s’amagaren amb la vestimenta. Aquest temor pot tenir incalculables repercussions i no solament les dones, sinó fins i tot els homes són sensibles al fet de tenir que exhibir qualsevol carència estètica. Bé, realment el pas del temps ha anat canviant moltes actituds en aquest camp de la moral i de l’estètica, etc.

            La por, la vergonya, el complex de minusvalides i la hipersensibilitat consecutives a eixes psicosis poden repodrir la vida en comú molt més que la carència en sí... Difícil l’elecció si no existeixen entremig la franquesa, la comprensió i el carinyo.

            Les carències anatòmiques o fisiològiques, siguen reals o imaginàries, que poden convertir-se en una obsessió, haurien de superar-se des dels inicis de la convivència matrimonial, no deixant que es convertisquen en idees fixes, perquè l’esperança de trobar la perfecció fixa en la parella rares voltes és motiu de la mútua atracció essent més decisives i determinants les qualitats morals.

            També és evident que pot donar-se el cas contrari; determinades persones poden seguir enlluernades únicament per les particularitats plàstiques, fins el punt que qualsevol altra aparega als seus ulls amb importància. Pot passar que un home deixe de sentir-se interessat per una dona pel sol fet d’haver-se tallat el pel i no trobar ja en ella incentiu capaç d’atraure’l. O bé que la recent casada experimente una sobtada intensa repulsió cap al seu marit perquè descobreix, en la seua nit de bodes, que és adipós i greixós, defectes que fins aleshores havia amagat una bona vestimenta... Està clar que aquestos casos són extrems i improbables i pot dir-se que les sorpreses d’aquest tipus tenen molt poca importància.

            És indubtable que existeixen homes que es proposen fermament no casar-se fins trobar una dona impecable des del punt de vista de formes i proporcions, i dones que es fan anàloga reflexió respecte a l’home que haurà de ser el seu marit. Així i tot es casen i quasi mai amb el seu ideal de perfecció, tan difícilment assequible, allò que ens indueix a pensar que s’hauran considerat sobradament compensats per les restants qualitats de la ment o del cor.

            Quan un dels cònjuges pateix una deficiència física és elemental prescindir de les al·lusions que siguen susceptibles de ferir al que la pateix; d’altra forma es corre el risc de desencadenar la desconfiança o un complex d’inferioritat fins en les persones més equilibrades física i mentalment. Fins i tot quan es descobreix una tara de certa transcendència, és precís pensar-ho dues vegades abans d’abordar el tema; ja es presentarà ocasió de fer-ho amb gentilesa i fins i tot de proposar el remei si existeix. El que sempre resulta indelicat i fora de lloc són les al·lusions impertinents, fins si es fan bromejant.

            Molts homes, per no dir tots, no suporten ironies quan es refereixen a les escasses dimensions dels seus òrgans genitals; per molt intel·ligents i cultivats que siguen se senten igualment humiliats. Una dona intel·ligent ha d’abstenir-se d’expressar una opinió tan degradant perquè la més subtil al·lusió és suficient per mortificar al marit i atemptar contra el seu amor propi. Continuarem.

<<< Tornar a la portada