VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXXXVI)

VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXXXVI)
  08/10/2018

 

Estàvem parlant la darrera setmana sobre la blennorràgia o gonorrea. Haurem de continuar ara amb eixe tema tan extens. Direm que en una fase crònica i tardana la blennorràgia és mes perillosa, sobre tot en l’aspecte social i en el pla individual de les unions conjugals, en les quals un o tots dos esposos poden quedar estèrils, o afectar la visió del fill. Encara que l’esterilitat d’un matrimoni no sempre siga deguda a una antiga blennorràgia.

            Una important advertència és que els anàlisis corresponents, el diagnòstic exacte de la blennorràgia i la comprovació de l’agent causal, són de la incumbència de l’especialista, així com la prescripció del tractament a seguir i la concessió de l’alta definitiva.

            Fins fa ja un poc, el tractament més eficaç havia sigut el de la penicil·lina que, després de 10 anys, no s’havia revelat cap resistència per part de la bactèria gonocòcica. I els restants antibiòtics, com la aureomicina, no resultaren de cap manera superiors a la penicil·lina, avui bastant menyspreada.

            Desgraciadament, la gran eficàcia d’aquesta terapèutica ha quedat en una mala acceptació. Bé, deixem aquest tema apart. No devem oblidar que les dones poden veure’s afectades de blennorràgia sense patir per això i sense adonar-se’n. En l’organisme femení és extremadament difícil descobrir els genococos (a vegades resulta més fàcil durant els primers dies de la regla)..., circumstància per la qual contagien menys a la seua parella durant la còpula sexual.

            Com a profilaxis individual es recomana evitar contactes amb la mucosa de l’uretra, del coll uterí o del recte, que eventualment contenen o estan infectats pel gonococo, essent molt convenient en els contactes sospitosos l’ús de preservatius.

 

LA SÍFILIS O “LÚES”

 

            Malaltia infectocontagiosa la transmissió de la qual s’efectua durant l’encontre sexual per contacte directe de mucosa a mucosa, o de pell a pell. L’agent causal va ser descobert per Schaudinn i E. Hoffmann. Es tracta d’una “espiroqueta” (nom alusiu a la seua forma de “sacorchos”) extremadament mòbil, el “treponema pallidum”, i, afortunadament, poc resistent en condicions adverses. Per a un diagnòstic cert és indispensable descobrir l’existència del treponema amb procediments precisos i adequats, en especial durant el període primari (xancru dur) o secundari (accident de les mucoses i condilomes).

            Després d’un període d’incubació que dura generalment de dues a tres setmanes, la malaltia comença quasi sempre amb una lesió local que es converteix en una ulceració de bordes indurats, que es denomina “xancre dur”.

            Al mateix temps, els ganglis limfàtics veïns (habitualment els situats en el plec inguinal) adopten la forma d’un tumor dur o indolor, anomenat “bubó”. El cordó limfàtic situat en el revés del penis pot inflamar-se també. Contràriament al que passa amb les infeccions degudes al estreptobacilo de Durey (responsable del xancre blanet), les “denitis” sifilítiques són quasi sempre indolores, encara que poden revelar-se excepcionalment doloroses degut a una infecció sobreafetgida provocada pels estrobacilos, en el seu cas a la coexistència de la sífilis, és a dir, la duplicitat de la infecció, sols es demostra recorrent a anàlisis clínics detallats. Esta fase de la malaltia és l’anomenada “període primari”.

            Transcorregut un temps que pot durar vàries setmanes, comencen a fer la seua aparició erupcions localitzades en la pell o les mucoses, afectant la forma de taques o “pàpules”, algunes vegades postuloses. En aquesta fase el malalt no sol queixar-se de trastorns generals. Constitueix el període secundari o de lesions generalitzades, en què la contagiositat està elevada al màxim.

            Aquest període secundari pot eventualment perllongar-se durant anys i es caracteritza per la repetició de les abans dites erupcions cutànies-mucoses. En eixa fase comencen a manifestar-se les alteracions típicament sifilítiques en els òrgans interns, principalment en els pulmons, el fetge, la melsa, els ronyons, el cor i el sistema vascular. En canvi, resulta excepcional que els accidents sifilítics arriben el pàncrees ni l’úter.

            Durant la fase següent, o període terciari, apareixen sobre tot les sifílides de la pell, algunes vegades ulceroses (sifílides tubèrcul, costroses, ulceroses i serpiginoses) i igualment s’observen ulceracions més profundes, anomenades “gomes”, que poden atacar els teixits cel·lulars de la pell situats a major profunditat, els muscles, els ossos, els testicles, pulmons, estómac i altres òrgans interns. En el període quaternari els progressos de la malaltia arriben al sistema nerviós central manifestant-se en forma de paràlisi general progressiva, de tabes dorsal, etc., i que segons les regions preferentment atacades donen símptomes característiques, com trastorns de l’equilibri, demència, ceguera, etc.

            El diagnòstic serològic, que recorre a reaccions precises i específiques (de Bordet-Gengou-Wassermann, de Meinicke, de Kahn i de Vernes, entre altres), és utilitzable al voltant de les sis i vuit setmanes després de la infecció com a mínim. Però després de la curació clínica total, estes reaccions poden continuar essent dèbilment positives durant un temps bastant llarg, com ocorre també amb les efectuades amb el líquid cefalorraquidi, en el qual comunament es dona la positivitat encara abans que en la sang.

            La reacció xerològica positiva també pot donar-se en malalties distintes de la sífilis; per exemple, a la de Bordet-Wassermann sempre respon positivament en casos d’atacs aguts de malària, pel qual davant un test positiu inesperat deu procedir-se a la seua confirmació mitjançant altres reaccions, abans de diagnosticar una sífilis.

            El tractament de l’últim període de la “lúes” i dels accidents quaternaris, com la paràlisi general progressiva i la “tabes” dorsal o mielitis sifilítaca, que es realitzava -ja no- amb penicil·lina, a la qual en certs casos s’associava a una teràpia consistent en provocar artificialment una gran elevació de la temperatura del malalt amb la inoculació del paludisme i altres proteïnes estranyes. Continuarem.

Subscriu-te!