Vicent Balaguer/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CLXXI)

Ens havíem detingut la darrera setmana referint-nos al “descobriment” d’una actriu, pel pas del temps, de la seua masturbació estimulada inconscient. Segons Pouillet, entre les obreres dels tallers de confecció que treballen amb màquines de cosir és tan freqüent l’orgasme que els encarregats ja no li dediquen cap atenció.

            La masturbació no sols està lligada als òrgans sexuals, sinó que pot practicar-se sobre altres zones erògenes com els sis o el recte. Sobre el pit condueix rares vegades per sí sola dins el orgasme total, però provoca sensacions voluptuoses o augmenta l’excitació sexual. En els manuals de sexologia es cita el cas d’una dona de cinquanta anys que la practicava davant un espill, sense pensar que es tractava de masturbació. Per a l’excitació anal s’utilitzen els més diversos instruments i l’antic Institut de Sexologia de Berlín tenia una extensa col·lecció, tots ells trobats al recte de persones que s’entregaven a aquesta classe de sensacions. Alguns d’ells son d’una grandària tal que sembla impossible que pogueren utilitzar-se.

            Diuen que no s’ha arribat a establir si és l’home o la dona qui té una major inclinació cap a la masturbació. Kinsey opina que el nombre de xicons que es masturben en els anys de la pubertat és cinc vegades major que el de les jovenetes, malgrat que aquestes últimes semblen més especials i fàcilment aptes per a la seua pràctica. El fet ja era conegut, però Kinsey ho confirma i tracta de trobar la seua explicació en què els xics són més actius i estan sotmesos a menys inhibicions. Bé, això es tracta d’opinions bastant antigues. L’evolució social pot interpretar-se d’altra manera, podríem pensar a hores d’ara.

LA MASTURBACIÓ CEREBRAL

            Les joves no solen veure’s impulsades a la masturbació per influències exteriors, sinó més bé pel canvi periòdic que acompanya la menstruació, especialment en els primers mesos, època que afavoreix aquesta afició. Una vegada passada aqueixa fase, l’adolescent sol trobar altres mitjans de satisfer-se que s’han agrupat sota la denominació de “masturbació cerebral”. Aquesta pretesa “masturbació cerebral” utilitza el “somni” com un mitjà pràctic. Els individus que s’entreguen a ella són quasi sempre sers excitables, imaginatius, donats per temperament als somnis. Qualsevol circumstància fortuïta desencadena en ells una espècie d’imatges de caràcter poètic, sempre previstes de matís sexual, però en les que l’amor desenvolupa un paper preponderant. Per exemple, una impressió recollida durant una lectura estimula parcialment la imaginació juvenil, que amplifica la susdita impressió i la converteix en font d’excitació, podent ser suficient fins i tot, l’única evocació d’una imatge eròtica. Aquí és on pot trobar-se l’èxit de la “literatura” pornogràfica.

            Els sers subjectes a aquests “somnis” acostumen a ser tan sensibles que són incapaços de realitzar la masturbació amb el seu sentit estricte, per ser contrària al seu concepte estètic de la vida. Sovint no tenen ni tan sols consciència del caràcter sexual dels seus pensaments.

            Els treballs d’Hamilton ens donen una idea de la freqüència d’aquesta mena d’“ensomni”: el 27% dels homes i el 25% de les dones confirmen haver-los experimentat en la seua joventut, així com el caràcter eròtic o sensual dels mateixos: l’1% d’homes i el 2% de dones pretenen no haver-los tingut mai; un 75% masculí i un 51 % femení confessen que aquests “somnis” gaudiren de preponderància entre els divuit anys i el seu matrimoni. Entre els homes i dones casades, el 26 % dels primers i el 19 % de les segons continuen entregant-se a aquests “somniaments”.

            Aquestes imatges en estat de vigília són, generalment, independents de la tendència masturbatòria, mentre que els somnis nocturns estan íntimament lligats a ella. El somni escapa per regla general al record conscient i sols és la reacció física que l’ha interromput el que roman a la memòria.

            L’apreciació moral i ètica de la masturbació ha variat durant el transcurs dels anys. Com ja s’ha dit, els antics grecs la toleraven. Aristòfanes va arribar a criticar-la, però les seues censures no constituïren mai un veritable atac, perquè l’admetia en les dones, els xiquets, els esclaus i els ancians. L’actitud a Roma davant aquest problema va ser sensiblement pareguda a la de Grècia, però es va transformar amb l’adveniment del cristianisme. Mentre que els teòlegs de l’Edat Mitjana es contentaren estigmatitzant-la com un pecat que trobaria el seu càstig al “Más Allà”, resulta sorprenent comprovar que els pioners de la Sexologia varen veure en ella l’origen de tremends mals.

            La primera obra literària que tractava de l’onanisme va aparèixer als inicis del segle XVIII i era deguda a un tal Bekker, que la va titular així: Onania, o l’infame pecat de la masturbació, les seues terribles conseqüències per als dos sexes i els consells espirituals i físics concernents a aquells que s’han vist perjudicats per la pràctica d’aquest odiós costum, seguit per una carta dirigida a l’autor per una dama, sobre l’ús i l’abús del llit conjugal, anant adjunta la resposta de l’autor. Aquest llibre no va tenir acollida a Alemanya fins un segle després, amb l’ocasió d’ésser publicada la tesi doctoral de Tissot El onanismo, que descobreix horribles perills en la masturbacó i a la qual qualifica de “infierno en la tierra”. Descriu un cas en el que dos homes s’entregaven a una pràctica. Un es va enfollir, i el cervell del segon es va secar fins el punt que se sentia un soroll mate, precipitat sota la seua volta craniana. Després, continuant amb les seues asseveracions, culpa a la masturbació com la causa de paràlisi, epilèpsia, tuberculosi, ceguesa, debilitat d’esperit, bogeria, reumatisme, gonorrea, priapisme, tumors, hemorroides, diarrees, homosexualitat femenina i, finalment, la mort.

REMEIS RADICALS

            Fins el segle XIX (concretament 1850, segons Spitz), els metges no tractaren de combatre la masturbació amb tots els mitjans al seu abast. A Anglaterra es va posar de moda el tractament quirúrgic i vuit anys després el cirurgià de Londres Brown proposava la clitoridectomia (ablació del clítoris) com el remei, basant la seua posició en què l’amputació curava les tendències combatudes. Va realitzar la seua intervenció sobre multitud de xiquetes i adultes, arribant a fundar una clínica especial per a dones anomenada London Surgical Home i publicant el 1866 els resultats continguts en 48 intervencions. Continuarem.