VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CXCVII)

VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CXCVII)
  03/07/2017

Ens havíem detingut parlant de la síntesi de la progesterona per a la indústria química i la possibilitat d’obtenir-la artificialment.

            El veritable mèrit dels cientítics dedicats a aquesta rama de la investigació en haver descobert cap l’any 1954 certes substàncies sintètiques -els progestègons-, químicament pròxims a la progesterona, però molt més eficaços per detenir l’ovulació. La primera de les susdites substàncies fou registrada amb el nom d’Enovid.

            L’Enovid, fabricat pels laboratoris Searle, un derivat de la A-5 (10) estronolona, que en la seua constitució química no difereix de la lo-nortestoterona més que pel desdoblament d’un doble enllaç. Químicament, es va considerar pal·liar l’acció virilitzant d’aquesta hormona masculina, afegint-li un estrogen, el derivat 3-metoxi de 17-etinilpestadiol o Mestranol.

            Els estrògens són esteroides d’acció feminitzant elaborats per l’ovari. Avui en dia s’han sintetitzat químicament, essent els principals l’estradiol, l’etinilestradiol, l’estrona, el pregnandiol, l’estilbrestol, etc. La seua activitat és semblant a la de la fol·liculina, hormona femenina per excel·lència, secretada per l’ovari durant la primera meitat del cicle menstrual. La fol·liculina és indispensable per a la salut de la dona i per mantenir en bon estat les mucoses vaginal i uterina. Privada de fol·liculina, una jove perd la seua gallardia i en cert grau s’envelleix. Com els progestògens de síntesi, deixen en repós l’ovari, les dones sotmeses a la seua administració durant cert temps mancaven molt prompte de suficient fol·liculina. Per això, i per contrarestar l’acció nociva sobre la mucosa uterina dels progestàgens administrats exclusivament, en la composició de tots els anovulatoris orals, a base de progestàgens, entra sempre una petita quantitat d’estrògens, que s’administren simultàniament o durant uns dies del cicle, segons la marca del producte.

            L’experimentació del primer progestagen del síntesi, és a dir, de l’Enovid, va ser dirigida per un metge americà que s’ha fet famós, el doctor Pincus. Els comprimits d’Enovid foren distribuïts gratuïtament entre la població femenina de Puerto Rico, quan la tensió demogràfica aconseguia aleshores límits alarmants degut a l’elevat nombre de naixements que es produïen.

            Els primers resultats, publicats abans d’un any, en agost de 1957, es referien a un total de 265 dones casades, d’edats compreses entre els 16 i els 46 anys, que en tots representaven 1.857 mesos de tractament. En aquest contingent, sols s’havien produït 5 casos d’embaràs involuntari. Els estudis prosseguiren, i els informes obtinguts posteriorment no sols confirmaren les esperances que s’havien dipositat en el sistema de la contracepció oral sinó que demostraren al seua total efectivitat en el 100 % dels casos comprovats. “La píldora” acabava de nàixer.

 

LA “PÍLDORA” ÉS UN MEDICAMENT

 

            Malgrat el que s’ha discutit i es discuteix encara dels possibles efectes nocius que poden causar a la llarga els progestàgens de síntesi, i malgrat també a la benignitat de la major part dels efectes nocius que poden causar a la llarga els progestàgens de síntesi, i tot i la benignitat de la major part dels efectes secundaris que s’observen, també a curt termini, en algunes dones, i dels que ens ocuparem després, cap fet concret permet afirmar o negar categòricament la perillositat d’un tractament anovulatori. Però sota ningun concepte s’ha d’oblidar que “la píldora” és un medicament i que comporta cert risc per eixe motiu. Tots sabem què una simple aspirina pot irritar l’estomac, i que sols en rares ocasions provoca úlceres o hemorràgies. És lògic, doncs, tenir-ne quan es té dolor de cap, perquè el risc és mínim en compensació amb l’alleujament immediat que proporciona.

            Però no seria raonable que una dona, en perfecte estat de salut, ingerirà diàriament un medicament, per innocu que sembla, sense més objecte que el d’evitar un embaràs, que no és cap malaltia, mentre existeixen altres mètodes, menys pràctics si es vol, però quasi tan eficaços. Així, doncs qui desitge adoptar el sistema de la contracepció oral, deu més que mai acudir al metge. Per res del món s’ha de receptar una mateixa l’anovulatori que considera més adequat o sols el que considera més adequat o perquè l’utilitza una amiga. Repetim que la “píldora” és un medicament, i per això té contraindicacions. Sols el metge pot decidir el tractament, dirigir-lo i controlar-lo periòdicament. Per fortuna, la llei obliga als farmacèutics a despatxar els anovulatoris amb recepta. Esperem que no se produïsquen excepcions.

 

CONTRAINDICACIONS

 

            En principi i a banda del criteri facultatiu haurien d’abstenir-se de prendre contraconceptius orals les dones que han donat a llum un fill i no han presentat encara la primera menstruació i també les que havien arribat als quaranta-cinc anys i es troben pròximes a la menopausa. Així mateix, poden ser causa de contraindicacions les varius, les flebitis i els accidents tromboembòlics. Respecte a les malalties hepàtiques (excloïen les de vies biliars), les fibromes i lesions del coll uterí, els tumors de les mames, l’epilèpsia, la otosclerosi, l’esclerosi múltiple, la porfíria, la tetània, la diabetis, la hipertensió, i en general totes les malalties que s’aproximen a agreujar amb l’embaràs, són contraindicacions formals a l’ús dels anovulatoris orals. En quant a les dones joves i sense fills, amb una vida sexual de vint a trenta anys per davant, no és recomanable que es llancen a prendre la “píldora” amb caràcter definitiu. Ningú pot garantir encara els seus resultats a tan llarg termini. És més, en Amèrica, la Food amb Drug Administration, o siga l’organisme federal que regeix la industria farmacèutica, ha recomanat el seu ús per dos anys consecutius.

            En Europa, alguns metges són partidaris d’intercalar un mes de repós entre cada tres de tractament; altres prefereixen establir períodes de nou cicles consecutius seguits d’altres tres de repós. El que si sembla que va imposant-se com una norma general és desaconsellar l’administració de progesestàgens si no existeixen motius poderosos i sobre tot en no receptar-los com mesura preventiva única a les dones recent casades. Seguirem.

<<< Tornar a la portada