Fa 500 anys: Estiu de 1521: la Revolta de la Germania arriba a la Marina Alta

Per Rosa Seser

La Germania valenciana (1519-1522) es pot considerar un dels moment clau de la nostra història per la seua significació i per les seues conseqüències. Un temps en el que convergiren diverses situacions: l’arribada de un nou rei, Carles I, des de terres estrangeres; l’aparició de noves classes socials urbanes que exigien participar en el govern municipal valencià, junt amb la por a una ofensiva barbaresca per mar, el buit de poder a la ciutat de València per l’epidèmia de pesta i les ansietats apocalíptiques. Factors diversos dels quals sorgí una legitima i pacifica reivindicació popular de justícia en favor dels grups més desfavorits que amb les dificultats acabà radicalitzant-se i que amb el malestar antisenyorial del camp valencià derivà en un enfrontament violent, en una guerra civil que es va estendre per tot el territori valencià. (1)

            Ara fa 500 anys, a finals de juliol del 1521, arribà l’exèrcit agermanat a les terres de l’actual comarca de la Marina Alta, aleshores un territori dividit en diversos senyorius. Els agermanats, sota el comandament del capità Vicent Peris, venien amb molta força després de la que seria la seua única batalla victoriosa contra l’exèrcit dels nobles: la batalla de Gandia, el 25 de juliol de 1521, dia de Sant Jaume. A continuació, des de finals de juliol i durant el mes d’agost, la revolta de la Germania avançà cap al Sud, cap a les terres de la Marina, poblades majoritàriament per mudèjars “moros”, amb tan sols algunes escasses poblacions cristianes a la costa: Dénia, Xàbia, Calp, Teulada... on en punts estratègics com Pego i Murla. Un temps en el que els freqüents assalts de l’armada turca i els pirates berberiscs sembraven el pànic entre les poblacions cristianes que miraven amb gran desconfiança als veïns mudèjars de l’interior de la Marina. Com en altres llocs, la flama agermanada també va encendre bona part del territori. En arribar a la Marina, la inicial revolta urbana pacifica de la ciutat de Valencia, era ja una revolta revolucionaria contra els senyors territorials i contra els seus “col·laboradors”: els vassalls mudèjars. La majoria del poblament de la Marina. (2, 3 i 4)

            Prèviament a l’estiu del 1521, el conjunt de poblacions de l’actual Marina es mantenien al marge de la revolta agermanada, excepte la vila de Dénia, que des de juny del 1520 acollia al virrei de València, Diego Hurtado de Mendoza, fugit dels agermanats. La crònica de Català deixà clara la ineficàcia i la passivitat del virrei en la batalla de Gandia, el qual «només procurarà assegurar-se la retirada per Dénia». Des d’on fugí pel port, amb tots els nobles derrotats a Gandia, cap a Peníscola el 26 de juliol de 1521.  

            Per a Dénia, tenim entre altres el relat de Marc Antoni Palau que en la “Diana desenterrada”, escrita més de cent anys després de la Germania, ens conta les peripècies del seu avi Antoni Palau, governador del castell de Dénia, d’esperit antiagermanat. Palau patí dificultats davant d’una població de tendència incerta, en un episodi complex que acabà amb la població refugiada al castell i amb la crema del part del raval de Dénia, on com diu Palau: estaven les millors cases.

            La  crònica del notari Miquel García, antiagermanat, i present a Dénia l’estiu de 1521, diu sobre l’arribada dels agermanats: “S’anaren agermanant totes les viles de chrestians ... e anà-y Oliva, Pego, Dénia, Xàbea, Teulada, Beniça, Calp, Murla e tots los altres lloch... E així no deixaren cosa de cavallers fos, que no la cremasen... però els de Dénia diu: “no es pogueren concordar amb lo capità” .

            Els documents dels processos recullen les declaracions de testimonis presencials de la destrucció provocada per l’exèrcit agermanat, els quals asseguraven que les poblacions més afectades en la Marina foren el Verger, Ondara, Mira-rosa, la Setla, Beniarbeig, Benimeli, Sagra, Gata i la major part del raval de Dénia. Tots coincidien en destacar que l’any 1522 encara no s’havien normalitzat les activitats econòmiques per la fugida dels mudèjars, per la destrucció per la guerra i la misèria general. (5)

            Altra de les conseqüències de la Germania, possiblement la de major importància, va ser el bateig forçat dels mudèjars. Després del triomf de Gandia, l’exèrcit agermanat inicià el bateig dels vassalls moros que eren vist com enemics, acusats d’ajudar als nobles en contra de la Germania, a canvi de que els deixaren amb la seua religió i costums. Els agermanats consideraren que tots els vassalls havien de ser iguals, tindre les mateixes condicions per poder reclamar també les mateixes millores davant els senyors. Entre els agermanats també trobem eclesiàstics com el vicari de la parròquia de Pego, Vicent Altes, desitjós de batejar els mudèjars de Pego i les valls, i significat contra el poder dels nobles. Al final els pobre “moros” tingueren que buscar refugi al castell de Gallinera on foren assaltats pels agermanats i després “animats” al bateig.

            Al final el resultat no fou el buscat pels agermanats. El 1525 una Junta de teòlegs i juristes validà els batejos forçosos i a més decidí el bateig general de tots els musulmans. Ara ja els cristians nous de moro o moriscos si practicaven l’Islam serien castigats per la Inquisició. Després dels fracàs de diverses campanyes evangelitzadores i de les noves parròquies o rectories de moriscos, com la que encara coneguem com la Rectoria. Al final els moriscos acabaren expulsats l’any 1609 deixant, entre altres territoris, la Marina molt despoblada. (6)

            Els agermanats i les seues reivindicacions, d’igualtat, d’abolició d’impostos i de lluita contra els senyors territorials, fracassaren per derrota militar davant els poderosos exèrcits dels nobles valencians. Calia acabar també amb l’esperit revolucionari de la Germania. En 1524, Germana de Foix, la nova virreina de València, actuà amb l’ajusticiament dels agermanats més significats i amb el repartiment de les multes entre les poblacions acusades de crim de Germania. A la Marina, la majoria de poblacions foren castigades i multades, encara que la seua participació no sempre queda clara. La corona aprofità l’ocasió per recaptar uns diners que sempre necessitava.