Com fer una marà terra endins
Art al Ras reviu un tradició de fa 60 anys quan anar a la mar era tot una festa
A Benissa saben molt bé que és anar de marà. Un terme esdevingut d’una tradició de fa més de 60 anys quan anar a la mar era molt més banyar-se i es convertia en tot una festa compartida amb la família i els amics. Un esdeveniment esperat que es preparava amb antelació a fi que tot isquera bé perquè havien de passar dos o tres dies -o més- amb les corresponents nits. Calia arribar a la zona de la costa amb els matxos i caminant -després amb els primers camions- i, una vegada a la platja de La Fustera o a alguna de les cales, començava la feina. Muntar el “toldo” per a fer ombra, preparar l’àrea per a dormir -moltes vegades amb llits d’algues- i arreglar les viandes. Els xiquets jugaven de valent i es banyaven sempre acompanyats d’un adult. Alguns majors anaven de nit a les pesqueres o amb una barqueta a provar sort. De nit es compartia el silenci i es dormia sota la llum de la lluna fins que arribava de nou el sol.
A hores d’ara, anar a la mar no té eixa càrrega sentimental o emocional perquè ens és quotidià, ho tenim a l’abast i no ens aporta res de nou. Però els costums no s’obliden -o no haurien de caure en l’oblit- perquè són part del poble. El Grup d’Artistes de Benissa (GAB) així ho creu i dediquen la sisena edició d’Art al Ras a anar de marà. Però, com a artistes que són i amb la llibertat que dóna la creativitat, ho fan terra endins, en els carrers del centre històric, a través d’un ventall d’obres plàstiques que donen vida -fins al 5 de setembre- a finestres, balcons, reixes o a tot un carrer.
Moltes d’aquestes obres són, això, una mirada nostàlgica cap arrere, un record de vivències infantils que romanen en l’interior dels artistes malgrat el transcórrer dels anys. Yolanda Giménez se’n recorda de quan anava a pescar amb el seu iaio Domingo; Rosa Sala, dels jocs vora mar i com utilitzaven els neumàtics de les rodes dels camions com a flotadors; Josseline Minet utilitza un marc de fusta, petxines i resina i mira a través de la finestra on veu la seua àvia; i Michelle Howlett viatja cap a la costa de Gal·les natal amb les ales d’un grup de gavines. El soroll dels ocells que va recuperar i gaudir de valent en temps de confinament a casa.
El GAB ens ofereix un passeig sota la mar en el carrer Mare de Déu dels Desemparats i a pocs metres, al Cantó de l’Asil, un mural fet de llaunes recorda les viandes en pots de conserva que calia emportar-se per als dies de marà. L’enorme arbre que hi ha al costat de l’estàtua del Riberer està ple de pilotes de plàstic, penjades de les branques com si fora un arbre de Nadal. Un nou pensament antic, els jocs infantils, com els castellets fets amb la sorra de la mar i les hores passades amb un baló.
Francine Porcedo utilitza una de les xarxes de pescar i Teresa Iborra fa esment a les praderes de posidònia oceànica, les algues, que són vitals ara i abans. Maria José Soler i Guillermo Berenguer aprofiten dues reixes per mirar a la mar i recordar-la en els anys 60 del passat segle, respectivament.
Ja ho saben. Si volen anar de marà sense banyar-se els peus, la seua destinació és Benissa. El recorregut comença a l’inici del carrer Puríssima, on hi ha una família atalaiant l’horitzó asseguda en uns arbres. Un passeig per la mar terra endins. Per a no perdre-s’ho.