El bancal de Masca/JOSEP V. MASCARELL: D’idees i ocurrències

“¿Una idea nova? ¿Nova?... eixa idea és més vella que cagar aponat!”. Un ai se li va quedar a la boca mig oberta; va tirar el cos avant i va posar les mans mig obertes com si buscara on agarrar-se i poder-li contestar alguna cosa pareguda a “¡Mira que eres bròfec i mala persona!”, però no ho va dir, no va dir res perquè sabia que mai li reconeixeria a ningú que puguera haver tingut una idea que ell no l’hagués tingut abans, i que si havia fet aquell comentari era perquè volia fotre’l, fotre’l com fora, fotre era el seu mode de vida. ¿Se n’assabentava que els eriçons eren la teua debilitat però eres al·lèrgic? Se’n fotia dos dotzenes davant teu.

Era brillantíssim, creatiu, innovador a l’hora d’idear com podia fotre algú. “¿De qui has heretat eixa capacitat per a idear tanta maldat?”, li va dir posant el puny damunt la taula i arrufant el front d’ira mentre redreçava els dits de les mans un darrere l’altre.  “¿Heretar? ¿Què et penses tu, que les idees van bambant per ahí esperant que algun cervell dotat genèticament vaja i les agarre? És el que penses, no? I per això a la primera ocurrència que et ve al cap li dius idea, no?, i damunt et penses que és nova, única, i teua!... ¿una ocurrència, una idea? ¡Nooenntensnideaaaa!”, contestà amb sorna i mirant-se’l amb un cert menyspreu, “¿què et penses? ¿què hi ha un armari ple d’idees penjades on poder triar? Les idees no van mai soltes, cert!,  totes són derivades unes d’altres i hi ha que anar nugant-les i desnugant-les: pensant. Hi ha que calfar-les amb el pensament. ¡Incuba! ¡Incuba, si vols tindre una idea!, mirant-lo als ulls i senyalant-lo amb el dit.

L’escoltà mut. Amb la mà agarrant-se la barbeta i el colze damunt la cadira de braços rodava a esquerra i dreta fent força amb el peu i la cama esquerre; la cama dreta doblada pel damunt del genoll dret. Deixà perdre’s la veu i es refugià en el seu pensament preguntant-se: “¿Ocurrència o idea?”. Pensà en la idea que havia tingut i se li apareixia borrosa; no la veia res clara i, ei, si idea venia de vore és que no era una idea. Potser l’amic tenia raó tot i la seua mala bava; potser això és el que volia dir quan diferenciava entre una ocurrència i una idea. Podria ser. Per això li preguntà amb veu dolça i suau, resignat, com reconeixent que d’idees el seu amic en sabia més: “¿Què és una idea?”. L’amic es va alçar de la cadira i s’espatarrà al silló que tenia al costat de la prestatgeria atapeïda de llibres; obrí les mans i les encaixà posant-se-les al bescoll. “Una idea és una representació de l’esperit”, va dir com dient “vaig a dir-t’ho per a que no ho entengues” i, havent demostrat que si el fotia era perquè podia, li va afegir: “Una idea no és més que la interiorització d’allò que has ideat, si no és una ocurrència”, i afegí, “per a que una idea signifique alguna cosa  deu realitzar-se i realitzant-se formar part d’aquell que la realitza. Sinó la fas teua, no serà teua mai. Les ocurrències, passen; les idees es recorden”.