Els 4 cantons: Austeritats

El Pare Pere, com bon franciscà, practicava l'austeritat, segons diuen, a uns límits impensables. Sense necessitat que la Corona li ho demanara per a arreglar l'economia general de misèria que es vivia en aquells moments. Era qüestió de Fe. I el Venerable se suposa que es prepararia algun menú vegetarià, tot aprofitant les camarrotges, els lletsons, figues, ametles o garrofes, l'oferta del seu estimat Montgó. I com diuen, el frare solia trepitjar l'estimada serralada pètrea amb simples sandàlies o descals. I quan vivia al convent de València aniria també fent camí amb els peus nus fent la seua penitència divinament. Ell no va viure quan Melxoret ni Xaparrita, ni la "loteria" o "Calzados El Siglo" havien muntat les seues sabateries. Ni havien aparegut el tio Joan, Jorge, Cansalà, etc. per a fer reparacions. Han passat molts anys de tot açò, i a més a més pensem que els veïns d'aleshores i de més tard amb la gastronomia no anirien massa lluny. Tot llevat, clar, dels recursos de la mar i els corralets domèstics amb conillets i gallinetes. Perquè l'economia pansera dels segles XVIII, XIX i XX encara no ens havia permès certa etapa de benestar. El que s'hauria d'estar present era el pa -l'aliment per excel·lència, que fins el Pare Pere va utilitzar, beneint-lo, com a recurs contra l'epidèmia històrica que tots coneguem.

Eixes penúries, eixos patiments -la fam- han aparegut per cicles. I sempre han existit rics i pobres. I l'Església ha fet acte de presència per aliviar-ho, omplint els seus manaments: això de "dar de comer al hambriento, etc.". A Dénia, fins i tot en èpoques de bonança, funcionava amb caràcter municipal la Beneficència, i l'hospital de Caritat. I les llistes de famílies pobres. Una mostra podria ser la que apareixia en exposició pública pel 1942: 367 famílies. Tot un poema tres anys i mig després d'haver acabat la guerra. A elles els facilitava alguna ajuda per a la subsistència.

I les dames, les senyores i senyorestes de "las casas bien" muntaven les seues "mesas petitorias" per a ajudar els pobres en totes les etapes de la vida social. Ho recordem ara que hem entrat en un nou cicle de misèries i renúncies, d'austeritat. Pegant bots històrics direm que ens vingué la Crisi dels anys trenta, de rebot amb el crack del 29. Havíem entrat en moments de nobles carències i de fam. Amb la mala sort de la proclamació de la II República a l'estat espanyol pel 1931, d'esperançadores perspectives. I tot seguit, el 36, el "Glorioso Alzamiento Nacional", el "18 de julio" del feixisme espanyol, el franquisme liderat pel "Caudillo", la guerra del 36. S'havia acabat el cafetí. Dénia, que havia viscut una etapa de cert benestar, de divertiment, d'oci, de ruletes, d'espectacles -teatre, cine, música, cabaret...-, de dones guapes, de frivolitat i sexe... acabà entrant en el naufragi de la guerra promoguda pels generals africanistes. I es converteix, en la reraguarda, en una víctima dels bombardejos del franquisme, del feixisme destructor de les idees progressistes de la República democràtica. I allò condueix a una nova etapa negra, amb grans dificultats per a la subsistència, amb el naixement de les cartilles de racionament. I quan el 28 de març de 1939 Dénia pateix el darrer bombardeig sobre el casc urbà, amb dos morts i cinc ferits entre la població civil, es prolonga la nova Crisi. I el 7 d'abril entren les forces d'ocupació, i naixen els consells de guerra sumaríssims, i els afusellaments. És una duríssima situació represora, d'intensa fam, llarguíssima que dura fins 1954, amb cartilles de racionament i manca de llibertats. Automàticament es crea la "Comissaria General de Abastecimientos y Transportes". Es raciona el pa, l'oli, els cigrons, les llentilles, els fesols, la carn, els moniatos, la farina, l'arròs, el cafè, el sucre, el sabó, el tabac, la gasolina, la llet condensada en pots, per als infants... I amb molta precarietat. A preu de taxa, això sí, però amb una gran precarietat. I es posava en marxa "Auxilio Social" per a aliviar modestament les famílies pobres. I era habitual la presència pels carrers de xiques components d'aquesta organització fent col.lectes. S'inventà la "Ficha Azul", el dia del "Plato Único", d'escassa repercussió. Allò semblava un poc les pel·lícules italianes de la postguerra. I apareix l'estraperlo, amb preus reals i perseguit per la guàrdia civil. Una nova Crisi. Acabarem ara amb eixe nivell? Massa pressions estem rebent amb la nova Crisi, provocada pel món de les finances i la bombolla immobiliària, que ens han fet la gran punyeta, mentre l'avarícia sense fre, la corrupció general ens "venia la burra" d'una societat de somni que originà el gran embolic econòmic. Per sortir de la Gran Crisi han sabut enxampar-nos amb els retalls salarials i l'ascens de taxes i impostos. No hem descobert res, però també volíem dir la nostra i l'hem dita. Perdó.