Els 4 cantons: De "Baix la Mar", i pels anys trenta
En un principi, abans de contar-vos la història, hauria de dir que jo i els altres dos germans meus nasquérem al barri mariner, popularment conegut com "Baix la Mar", per eixa etapa, a la placeta de la Fontanella. I un dels primers records d'infantesa, situada pels anys trenta, és l'animadversió entre "Dalt Dénia" i "Baix la Mar", les disputes entre la jovenalla que solien acabar en guerres obertes a pedra viva, les "harkes" tradicionals d'aquells temps i temps posteriors. Ho arribaria a comprendre passats uns anys, i crec que en certa manera es justifica en arguments que més tard arribaríem a conèixer. Veurem.
En el període comprés entre el 7 d'agost de 1837 i el 2 de maig de 1839 el nostre barri mariner s'independitzà de la ciutat de Dénia amb el nom de "Lugar Nuevo de Diana". La reina regent, Maria Cristiana, en nom d'Isabel II, acabava de signar una nova Constitució, de caràcter liberal, que mantenia els principis de la de Cadis sobre drets individuals, llibertat d'impremta, igualtat davant la llei, etc. És a dir, que recuperava un cert tarannà democràtic, la qual cosa supose permetia que un grup compost per quaranta veïns del Raval de la Mar, integrants del gremi de navegants, es dirigiren el 5 de febrer de 1837 a la Diputació Provincial d'Alacant sol·licitant la voluntat de convertir-se en un nou municipi, emparant-se en els articles 83 i 84 de la llei de 3 de febrer de 1823.
U estima que els motius que incitaren a eixa segregació foren, principalment, els agravis comparatius amb relació al sector de "Dalt Dénia", junt a la separació física d'aquell nucli. "Baix la Mar" sols tenia un mestre de primeres lletres, no disposava de mercat municipal, ni de cap església, entre altres incomoditats de l'època. Se sap que ja uns vint anys abans, el barri mariner, futur "Lloc Nou de Diana", vivia quasi de manera exclusiva de la mar, disposant de 4 bombardes i 23 falutxos, per al comerç: i 14 llances per a la indústria pesquera. Naturalment, els oficis del veïnat estaven relacionats amb eixes mateixes activitats: mariners, patrons i calafats. A la resta de la ciutat, és a dir, "Dalt Dénia", presentaven unes ocupacions més variades: en l'agricultura, obrers de vila, fusters, sabaters i algunes professions liberals com metges advocats, mestres, a més dels ocupats com a criats. Ah! La burgesia, les classes acomodades, els senyorets, que residien sembla, tots "Dalt Dénia". Eixes, en síntesi, podrien ser les diferències més visibles entre els dos nuclis de població.
Allò ben cert és que les gestions de cara a la pretesa segregació obtingueren els seus fruits quan la Diputació, el 12 d'agost de 1837, accedia als desitjos del barri marítim. El dia 22 del mateix mes i any tenia lloc la primera sessió del nou Ajuntament a la Casa del Gremi de Navegants, que havien habilitat provisionalment per a Sala Capitular. Allí prenia possessió el primer Ajuntament Constitucional amb el referit nom de "Lugar Nuevo de Diana". Les eleccions donaren com alcalde Melchor Collado, i els regidors següents: Francisco Vallalta, Joan Puig Mayor, Agustín Serra i José Martí de Antonio. I com a procurador del Comú, Juan Copieters. Decidiren nomenar Secretari Nicolás Gonzaléz. Del mateix veïnat i d'Assessor, Juan Giner, advocat de Dénia. Açò, junt a altres referències d'aquell primer, i únic, ajuntament de "Baix la Mar" -el "Lugar Nuevo de Diana"- apareixen en els "Libros de Acuerdos" celebrats en el període que estem tractant i que es conserven a l'Arxiu Municipal de Dénia.
Aquesta etapa vindria caracteritzada pels enterbancs, per les dificultats creades per l'Ajuntament de Dénia, que no havia vist mai amb bons ulls la segregació. Com a primera providència, Juan Giner, de "Dalt Dénia", no va acceptar el càrrec d'Assessor que se li havia oferit, i en el seu lloc nomenaren un altre advocat, Venturo Missi, de Xàbia.
El barri mariner tenia aleshores 1.081 habitants, segons un ofici dirigit el 5 d'abril de 1837 a la Diputació, a petició d'aquest organisme. "Dalt Dénia" estimem que podria tenir-ne al voltant de 2.000. Cal pensar que, a conseqüència de la Guerra de Successió i de la Independència, Dénia havia suportat una forta recessió demogràfica, que anava superant-se ja d'una manera notable. Al nou poble de Diana li correspondrien amb la divisió els carrers de Barbacana (ara, Sandunga), Fontanella, del Forn, Senieta, Sant Vicent, Bitibau, Marines, del Pont i Mariano Collado, a més de les placetes de la Creu, Sant Josep, Sant Antoni i Fontanella. L'arquitecte i urbanista Josep Ivars, en el seu llibre La ciutat de Dénia. Evolució i permanència del fet urbà, manifesta que des del segle XVI hi ha constància documentada d'un xicotet moll, el pont de fusta, situat a l'entorn de la Punta del Raset, al final del camí de la Mar. Les primeres construccions, sense adoptar cap ordenació urbana, apareixien per allí. I en un plànol de 1707 ja s'observaven major nombre de cases al voltant dels carrers del Pont i Sant Vicent de la Mar, a més de l'edifici de Les Drassanes.
Com a primer pas, l'Ajuntament de Diana es va dirigir al Governador de la Mitra de la Diòcesi de València per tal que erigira en parròquia l'església del convent de Sant Antoni, que havia estat suprimit. També enviaren un ofici a la Diputació d'Alacant amb la finalitat de què els autoritzaren a rebre els productes de tots els arbitris d'aquell veïnat que, fins aquell moment, anava cobrant l'Ajuntament de Dénia. Altres reivindicacions foren la lluita contra la febre de tercianes, que consideraven estaven provocades per les aigües estancades de les sèquies de la Marjal i Les Marines. Per a resoldre-ho, decidiren dirigir-se a l'Ajuntament de Dénia, ja que Diana no tenia cap jurisdicció sobre el terme, que encara no estava dividit, ni ho estaria mai per moltes reclamacions que feren a la Diputació en eixe sentit. Demanaren també la creació d'una Junta de Sanitat pròpia, basant-se en què "Diana es uno de los pueblos litorales a los que el mar baña las paredes de las casas". Sol.licitaren així mateix un mercat propi, l'Ajudantia Militar de Marina i la Capitania del Port, que els corresponia, lògicament, i no a la ciutat de Dénia. Continuarem.