Els 4 cantons: Sobre Johannes Bernhardt, altra vegada (i IV)

En la darrera croniqueta ens deteníem citant la presència del personatge biografiat entre els 104 espècies i agents de Hitler que reclamaven els aliats. L'esmentat Navasqüés pensava que aquests personatges reclamats no havien de ser entregats baix cap manera. I respecte de Bernhardt deia que: "Parece inútil explicar la personalidad de este señor; conviene hacer notar que los aliados han estado suficientemente en contacto con él, sirviéndose de él e incluso frecuentando su casa desde el fin de la guerra y que ha sido incluido por primera vez en la lista de repatriación hace varios meses", on apareixia com a "general de las SS y responsable de los envíos clandestinos de provisiones para las fuerzas alemanas cercadas en la costa occidental de Francia durante y después de la liberación de ese país". No determinaven el seu parador, si a Madrid o Bilbao. Nosaltres si que ho sabem: a Dénia, al Tossalet de Girona, com hem dit. Però Bernhardt ja havia demanat ajuda a Franco abans que el seu nom aparegués en l'esmentada llista. El "Generalísimo" es va preocupar per la seua sort i va ordenar que el protegiren perquè era l'home que havia aconseguit l'ajuda militar tan important de Hitler al "glorioso alzamiento nacional" contra la República. Segons un dels nets, que vivien a Madrid, el nostre protagonista va demanar la nacionalitat espanyola poc després de la rendició alemanya en el conflicte mundial. També el general Yagüe, un veterà del Marroc de capital importància en l'alçament contra la República, havia encarregat blancs per a l'artilleria a les empreses del Bernhardt al qual coneixia molt bé.

El citat Emilio de Navasqüés, que tant va fer per recolzar el nostre protagonista, va ser ambaixador d'Espanya a Roma, a Lisboa i a l'Argentina. I, mira per on, a l'Argentina va emigrar -fugir- per l'any 1953, segons l'historiador denier Emilio Oliver, com hem dit, acompanyat de la família Contrí. Va ser Navasqüés, el polític franquista qui va organitzar el viatge de Bernhardt? No ho sabem; ho deixem com una anècdota més d'aquesta història. El que si que sabem, perquè ens ho va contar una persona que va conèixer part de la seua vida a Dénia en aquell període de la postguerra, són algunes anècdotes que considerem de cert interés afegir-les en aquestes croniquetes. En un principi volem deixar en l'anonimat les dates de la persona, encara viva i deniera resident aquí, com sempre. Es tracta d'una família de classe treballadora acomodada -pare i mare i una filla i tres fills-. En l'època de la postguerra tenien una paradeta al mercat municipal on venien fruites i verdures, a més, quan venia el temps de primavera-estiu, gelats i granissats, etc., elaborats per ells mateix. Res de l'altre món, però donaven la sensació de no passar gana. Eixa família, no sé per quines raons, van tenir una bona relació amb aquest alemany, i freqüentaven sa casa-residència. Segons m'ha contat la filla, que encara viu amb totals facultats, un dia el Bernhardt, un personatge amable, educat, amb bonhomia, els va proposar a aquesta família traslladar-se a l'Argentina on ell anava a refugiar-se, on trobarien una millor vida quan la nostra postguerra era grisa i famolenca. La mare, especialment, segons la nostra informació, volia acceptar l'oferta, però tenia un fill amb l'obligació de fer la "mili", ben prompte i no podria obtenir el passaport. Al final varen renunciar a emigrar. La nostra "confident" em va dir un dia que a la finca del Tossalet de Girona on vivia l'alemany amb la seua família i la família Contrí de casers-treballadors, en alguna ocasió entraven homes amb uniforme militar, discretament, els quals, després, sortien amb vestimenta civil. Allò semblava una mica rar, però demostrava per a ella, discretament, que el nostre protagonista continuava organitzant atencions clandestines en la defensa del món nazi i els seus entorns. Tallem aquí per recordar un poc les memòries d'un veí de La Xara, persona amiga amb la qual vaig intervenir en diverses entrevistes emeses per diferents canals de la televisió sobre aquest tema. Estic referint-me al finat fa poc mesos Diego Álvarez, militant de les Joventuts Socialistes, des de 1936, era fill d'un altre Diego Álvarez, també socialista, que havia presidit l'Alcaldia de Dénia en els últims temps de la República. Resulta que el Diego Álvarez actual, pel 1957, se'n va anar a l'Argentina, recomanat per Eleuterio Contrí, el caser de l'alemany, on es va posar a treballar en l'agricultura a la citada finca de La Elena. Ell sembla que no sabia el tipus de personatge de Bernhardt, cosa que conegué en arribar allí, perquè el nostre protagonista era molt obert, dialogant -en contra del que podríem dir d'un militant nazi-. Fins i tot, segons Diego Álvarez, discutint de política en alguna ocasió l'alemany arribà a parlar bé de Fidel Castro i la seua revolució de 1959, perquè representava l'antiamericanisme, que pesava més que el seu marxisme. Paradoxes de la vida. Álvarez va viure allí fins 1967, després de trencar les relacions amb el seu "patró" i el denier Eleuterio sis o set anys abans. Maria Contrí, filla del caser i germana d'un treballador de la finca ja difunt, es va casar en Tadil amb una empleada de la família nazi, Lissa, que eren "molt simpàtics i bones persones". El Bernhard va tornar a Alemanya pels anys setanta. Era una persona sense problemes de diners i vivia de les rendes. Res he conegut de la seua situació davant la justícia, sols que pel febrer de 1980 el diari espanyol ABC publicava l'esquela de la seua defunció. Darrere quedava el llarg rosari de les seues empreses i de l'ajuda a Franco i Hitler per al proveïment d'armes i material, que tant va repercutir en els seus projectes bel·licosos de tots coneguts. A Dénia ha restat dempeus la meravellosa finca als Tossalets, coneguda per la Casa dels Alemanys, unes persones pacífiques i amables, fins i tot en atencions a la xicalla de la zona. És una mostra més de la presència del món nazi -la més important- en el "paradís" denier durant una etapa de postguerra on el poble va patir la repressió franquista amb llarga misèria que es prolongaria fins els any cinquanta, mentre "ells" vivien, sense dificultats, com uns turistes més, gens mal vistos pel franquisme amic. I acabem aquí la nostra crònica.