Els 4 cantons: Sobre Johannes Bernhardt, altra vegada (II)

La darrera setmana ens detinguérem parlant de la incondicionalitat d'aquest personatge amb Hitler i el món nazi i, per extensió, al feixisme dels sublevats del franquisme i el seu entorn, a més del seu moviment en contra de la legalitat republicana. De moment ja havia iniciat el seu negoci -perquè ell era un empresari amb el negoci armamentístic- tot intervenint davant del Führer per facilitar l'ajuda als generals africans, que ell coneixia bé.

Però la intervenció de Bernhardt –de importants resultat per al franquisme sublevat- va continuar després en benefici del III Reich. Segons el periodista autor de La lista negra (José Mª Irujo), Bernhardt es va dedicar bàsicament a mobilitzar centenars de persones pels monts de Galícia i Salamanca, ocupats en la febre del wolframi que subministraven a Hitler. El periodista, en el llibre esmentat, parlava de la presència de "un alemán bajito tocado con un sombrero y envuelto en un largo abrigo que recorría las montañas en un coche oficial, subía hasta las minas con maletines de dinero y pagaba excelentes sumas por aquel mineral de color ébano, el wolfranio, que se utilizaba para reforzar el acero de los cañones y carros de combate nazis". És a dir, que aqueixes operacions tenien lloc durant la segona Guerra Mundial. Irujo ens diu també que aquest militar/comerciant nazi dirigia les múltiples empreses de l'imperi industrial Sofindus que ell presidia, i era el responsable de totes les activitats nazis en Espanya. Englovaba 17 empreses alemanyes, entre les quals figurava una representada pel príncep Hohenlohe i múltiples bancs, asseguradores, navieres, mineres, etc. molt poderoses, totes elles sota el control de les S.S. i el domini nazi. Aquestes societats que ell presidia produïen el vint per cent de l'abastiment alemany i si no arribava el disputat mineral espanyol que aquest controlava, la indústria de la maquinària de guerra alemanya es paralitzava. Aquesta mineria, segons Irujo, eren "la punta de lanza, las preciosas joyas de la Corona". Diuen que unes 350 empreses alemanyes, valorades en 700 milions de pessetes d'aquestes temps, operaven aquí subjectes al control del nostre protagonista. El franquisme havia promulgat unes normes que no permetien que el capital estranger sobrepassara el 25% de participació en cap societat, en pla "proteccionista/nacional". Però feta la llei, feta la trampa, perquè els nazis -i en aquest cas concret el Bernhardt- cobrien amb testaferros del règim, que s'oferien per a això. Posem per cas el prìncep Hohenloe, el citat Fernando de Carranza i també a l'aristòcrata espanyol Josè Mª Martínez Ortega, comte d'Arguillo -ull al matxo!- ¡pare de Cristóbal Martínez Bordiu, el gendre de Franco. Aquest comte acceptava gustosament fer el paper d'home de palla en aquelles societats.

Franco, agraït per la gran ajuda en les intervencions de Bernhardt, diuen que li va regalar un "presumpte" quadre del possible "Greco". I damunt, segons avalen diverses publicacions, la gran finca on l'alemany vivia, plàcidament, pels Tossalets de Dénia. Així ho afirma l'historiador Angel Viñas, gran coneixedor del personatge, que el va entrevistar abans de morir a Alemanya el 1980. Diu l'hitoriador, segons publica Irujo el 8 de setembre actual en El País: "Ese regalo es posible, aunque en la relación de Franco con él había admiración y prevención. Le regaló ese cuadro o también puede que Bernhardt se quedara con él. Yo no me creí ni el 90% de lo que me contó". Un embolic, un autèntic embolic. I ja que hem citat la seua mort, direm també un poc de la seua biografia vital. Havia nascut el 1897 a Osterodeen, la Prusia Oriental. Continuant en els seus negocis, apareixia pel Nord d'Àfrica, interessant-se i intervenint amb el cop d'estat dels generals espanyols i, poderosament, en l'ajuda als sublevats contra la II República i, acte seguit, al III Reich amb el wolframi. Naturalment, ell apareixia en la repetida Lista Negra dels aliats, ben destacats. És clar per la derrota nazi. L'amistat del franquisme amb el nostre protagonista es degué viure enterbolida. Els aliats, en un principi, exigien que els entregaren unes 750 persones a les quals acusaven d'haver actuat a Espanya en favor dels nazis. Eixe gran grup econòmic nazi, amb molt de poder, donà lloc a que, des de les ambaixades britànica i nordamericana es preocupaven de vigilar amb temor i curiositat. La cosa no podia continuar. Les fonts periodístiques el consideren com "l'home de Goering". Junt amb aquest i amb l'uniforme negre que li agradava utilitzar, va rebre a Alemanya els membres de la Legión Cóndor, que venien de combatre en la guerra que ell mateix havia impulsat. Arribaven amb els "honors" de les desfetes de Durango, de Brunete, de Belchite, de Terol i de la batalla de l'Ebre. I la més salvatge: la destrucció de Guernica. Ens atrevim a incloure alguns bombardejos sobre Dénia, també per la Legión Cóndor, des de Mallorca, segons algunes opinions. Seria almenys un "mèrit" més del nostre personatge. Als 25 anys ja era milionari, i prompte havia comprat dos bancs a Alemanya. La crisi econòmica dels anys vint al seu país el va deixar net com una patena.

Als 33 anys, amb la dona i la filla, es dirigia a Larache, treballant en una empresa d'exportació i importació que s'escampà fins a Tànger. A poc d'arribar a Tetuán la seua habilitat li va obrir les portes de l'Administració civil i militar del protectorat. Subministra material divers a la Legión i els Regulars i es fa amic dels mandos. Manté contactes amb el general Mola, el coronel Eduardo Sáenz de Buruaga i altres militars espanyols importants a Marroc, que es trobaven ja coent la conspiració contra la República. Com hem dit ja en una primera croniqueta, cinc dies després de l'alçament, el 23 de juliol de 1936, Bernhardt es va dirigir en un avió -ara ampliarem detalls- de la companyia Lufthansa per tal d'entrevistar-se amb Hitler, obligant al pilot Alfred Henke, el comandant en cap del partit nazi al Marroc, Adolf P. Langenhaimen i el capità Francisco Arranza Monasterio, conduït contra la voluntat del pilot, a Berlín. Per la nit del dia 25 es va veure les cares amb el mateix Hitler a la ciutat de Bayreuth, a la villa Wagner, que pertanyia als hereus del compositor Wagner, i allí li feia entrega de l'escrit on Franco demanava l'ajuda que ja hem indicat. Continuarem.