Els 4 cantons: Sobre Johannes Bernhardt, altra vegada (III)
Ens havíem detingut en aquesta història en els moments inicials del protagonisme de Johannes Bernhardt en les relacions dels sublevats franquistes i el III Reich, facilitant d'important material bèl.lic per a la sublevació i la guerra espanyola. Havíem dit abans alguna cosa referida a la participació de personatges espanyols en la formació de societats alemanyes en Espanya per donar-los caràcter legal, burlant la llei. De Martínez Ortega, pare de Cristòbal Martínez Bordiu, gendre de Franco, diguérem que va presidir l'empresa Importaciones de Minerales, S.A., però també d'Aralar, Montañas del Sur i Sierra de Gredos. Aquest personatge, Conte d'Argillo, va rebre de mans de Franco la medalla d'or de Mancha Real. Era un dels testaferros més fidels i apassionats. I aquest secretari pare del marqués de Villaverde va estar ben protegit fins que alguns anys després el va descobrir el director general de política econòmica, Emilio de Navasqüés, però la col.laboració del comte amb els nazis no es va difondre en els informes confidencials de l'esmentat funcionari al seu ministre.
Cap el 1944 les queixes i els informes dels espies dels aliats havien obligat a Franco a bloquejar els enviaments del preciós wolframi de Bernhartd, però el nostre protagonista s'havia guanyat un bon aliat en Demetrio Carceller, aleshores ministre d'Indústria i Comerç franquista, que no dissimulava la seua simpatia per Hitler, al qual li havia apretat la mà en una visita de falangistes destacats a Berlín. Per això, ignorant la llei, va facilitar la sortida del mineral per la frontera francesa. Les denúncies presentades pels aliats no serviren de res; Hitler reclamava el wolframi a qualsevol preu, i encara dominava el territori francès. Els funcionaris de les duanes d'Irún, a les ordres del ministre Carceller, permetien el pas per la frontera una i altra vegada, malgrat les denúncies de l'ambaixada dels Estats Units d'Amèrica a Madrid. Apareix l'anomenat Comité Aliat de Control d'Alemanya, compost per França, El Regne Unit i USA, amb representants en Espanya que fiscalitzaven els bens de centenars de nazis, entre ells el nostre Bernhardt, que apareixen en les llistes negres: unes 750 persones. Ell controlava, com hem dit, 350 empreses alemanyes que operaven a Espanya, valorades en 700 milions de pessetes, i era evident la rivalitat del govern de Franco i els Aliats per repartir-se'ls, el que va provocar tota classe de picaresca i trucs. I Emilio de Navasqués, director general de política econòmica del franquisme, personatge amb qualitats notables com a negociador, donava instruccions el 1948 per tal que la valoració d'aquelles companyies expropiades i després adjudicades no fos exagerada. Aquest polític argumentava la seua decisió dient: "De otro modo, repercutiria en nuestra balanza de pago con el extranjero. Por eso hay que hacer entender al adjudicatario que, sin que lo sepan los Aliados, paguen al Gobierno español una cantidad superior a la que figure en la adjudicación". Cinc mesos després de l'informe redactat per Navasqüés, el 10 de maig de 1948, Espanya signava un conveni amb USA, França i Gran Bretanya "para la eliminación del potencial econòmico situado en España susceptible de constituir un peligro para la paz". El perill, segons els Aliats, eren les empreses que dirigia el "nostre" Bernhardt. L'acord obligava també a la liquidació del deute entre els governs d'Espanya i Alemanya. Finalment, de les 350 empreses amb alemanys controlades i camuflades la majoria d'elles per testaferros, sols 79 foren expropiades. A partir de la investigació duta a terme sobre el grup Sofindus es va conèixer que el mateix Bernhardts administrava un compte que havia batejat amb el seu nom: "Cuenta especial Bernhardt". Amb aquest compte finançava el desenvolupament de les empreses navals, mineres i de servei que aquell comerciant poderós havia creat amb l'ajuda financera d'Hitler... A més a més, va obrir-ne un altre amb un saldo d'un milió de pessetes d'aquell temps a la qual denominà Cuenta Enrique. Els aliats trigaren molt poc en esbrinar el misteri. Amb un escrit informaven que aquest compte s'havia constituït "con fondos pertenecientes al antiguo Gobierno alemán camuflados a nombre de los señores don Enrique de la Mata y don José María Martínez Ortega, conde de Argillo, a través de don Johannes Bernhardt, los cuales conformaban una reserva secreta para casos de necesidad". Bernhardt, quatre anys després confesava que aquell compte s'havia obert per a "atender a los gastos que ocasionaban las compañías del grupo Sofindus". I, especialment, per a Fluoruros, S.A. i Somar, dues de les companyies que presidia d'esmentat comte, pare de Cristóbal Martínes Bordiu, el futur gendre de Franco, com hem dit. En teoria, aquell compte bancari s'havia creat en concepte de pagament als accionistes i empleats espanyols de les dues companyies, però, en realitat, servia per a gratificar a constituir aquelles empreses i altres, quan la participació estrangera, per la llei franquista, no podia sobrepassar 25% del capital, com ja havem dit. Un truquet per a evadir la legalitat en unes societats dedicades estratègicament a l'extracció del mineral que Hitler necessitava per a construir els carros de combat. Els espies aliats redactaren un informe ben elaborat i amenaçaren en donar a conèixer les identitats dels homes de palla espanyola per una campanya de premsa internacional. I pressionaren a Navasqüés, el director general de política econòmica, a pressionar sobre aquelles persones. Però com anaven a sancionar els qui violaven la llei si al capdavant d'elles estava Martínez Ortega, l'esmentat pare de l'ambiciós Marqués de Villaverde, que es casaria amb la filla de Franco? També estaven involucrats alguns militars, com ara Arranz Monasterio, l'únic espanyol que va acompanyar a Bernhardt a Alemanya per a cercar el recolzament militar de Hitler. En acabar la II Guerra Mundial els aliats havien reclamat que els entregaren unes 750 persones a les quals acusaven d'haver actuat per als nazis en Espanya. Sols n'havien entregat unes 200, de segona o tercera fila. Pressionaren més en una llista negra, que titulaven Lista de repatriación. En ella figuraven els noms, cognoms i direcció a diverses ciutats espanyoles de 104 espies i agents de Hitler, amb una definició del servei per al què suposadament treballaven. Entre elles figurava el "nostre" Johannes Bernhardt, que ajudà a Franco a guanyar la guerra, segons indica Irujo, l'autor del llibre que estem aprofitant per a aprofundir en el nostre treball. Continuarem.