VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLXX)

VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLXX)
  27/05/2019

 

L’acoblament genital

 

L’autonomia dels òrgans genitals masculins i femenins es correspon i complementa perfectament. Les dues finalitats primordials del coit, la fecundació i la satisfacció mútua, queden assegurades: la primera perquè l’ejaculació del semen te lloc en el fons de la vagina, front al coll uterí, facilitant això l’accés dels espermatozoides, per la matriu, fins les trompes de Falopio; la segona, pel perfecte ajust dels òrgans principals i pel frec del clítoris amb l’arrel del pene.

 

ELS ANORMALS PSICOSEXUALS

 

            Allò innat en ells és la seua naturalesa poc adaptable i una sensibilitat ambigua i inquieta semblant a la que podem comprovar en la majoria dels sers humans anormals. Un esdeveniment insignificant, unes paraules sense mala intenció, per exemple, poden ferir-los profundament.

            Senten rubor per la seua excessiva sensibilitat i, en lloc d’adaptar-se a ella, intenten per tots els mitjans amagar-la, pretenent emmascarar a qualsevol preu el seu món interior.

            Amb això no volem dir que tots els sers hipersensibles i poc sociables siguen o vagen a convertir-se en anormals, però són els més exposats a arribar a ser-ho i en ells l’educació és particularment important.

            Els comportaments anormals que exposarem es caracteritzen pel fet de que són actes sexuals en els que no es compta amb veritable col·laborador. Els seus adeptes són sers aïllats en les seues experiències sexuals, estant com obsessionats, com obnubilats per la seua persona.

            Les seues facultats d’experimentar sensacions sexuals estan fixades d’acord a un model d’expressió determinat i immutable. Actuen impulsats per una espècie de constricció imperiosa perquè són incapaços d’obtenir i d’assaborir i arribar a la voluptuositat d’altra manera que l’elegida.

            L’origen de la seua anomalia no consisteix en un vici de conformació dels òrgans sexuals o de les seues glàndules rectores, ni en el desordre funcional del sistema nerviós, siga provocat per un traumatisme o per una malaltia del cervell (com regularment estes persones s’esforcen en creure), sinó en una disfunció del seu psiquisme.

            Esta és la raó per la qual es qualifica tècnicament a aquests individus com “anormals psicosexuals”.

 

QUE ÉS EL “FETITXE”

 

            En primer lloc anem a examinar el conegut “fetitxisme”, que representa la més important i principal de les perversions que invocarem en el nostre estudi.

            En termes generals, la paraula “fetitxe” designa objectes materials (pedres, fusta, etc.) que els pobles primitius veneren en qualitat de símbols de deïtats o de forces de la naturalesa.

            En els dominis de la sexualitat, el “fetitxe” és qualsevol ens material animat o inanimat que desencadena reaccions sexuals en un individu, de manera que la seua resposta és “automàtica” fins el punt que la sensació resulta impossible si no es recorre a l’objecte.

            Aquesta circumstància és la que distingeix al “fetitxista” de la persona que no essent-ho te, per exemple, preferències respecte a la forma d’unes mans, d’uns pits, o d’uns malucs, que l’estimulen sexualment, però sense que per això prescindisca de la persona posseïdora dels encants preferits. En este cas, si bé la forma de l’objecte elegit incrementa l’excitació sexual de l’individu, aquest no és un detall aïllat, sinó que forma part principal d’un tot harmònic, mentre que en el subjecte “fetitxista” les relacions afectives manquen d’importància o no existeixen. Aquests sers no se senten ni es troben en relació amb entitats humanes vivents, sinó exclusivament amb objectes, encara que pertanyen anatòmicament a un ser viu.

            El fetitxisme, en termes generals, pot dividir-se en tres grups: parts del cos femení, parts de la vestimenta femenina i teles u objectes determinats.

            El primer grup inclou parts que pel seu marcat caràcter diferencial quasi poden considerar-se d’atracció normal: sins, malucs, peus, mans, cabells. És proverbial l’extraordinària la importància que donen a les “pantorrilles” molts homes, per als quals unes mitges fines i calçades amb sabates de tacó alt constitueixen el súmmum de la seua admiració. Un “fetitxe” relativament corrent és el cabell. Sabuda és la importància que donaven els amants, sobretot en el passat segle, a un “metxó” de cabell de la persona estimada, que conservaven fins i tot en una espècie de reliquiari anomenat “guardapelo”.

            L’atractiu que exerceix el cabell femení en l’home normal és llegendari. En Las metamorfosis, Apuleyo ja diu: “...me agradan tanto los cabellos que en público no sé apartar la mirada de ellos y pienso en gozarlos en privado”... “la cabeza y los cabellos es la principal parte y hermosura de las mujeres por dos razones; porque es lo primero que nos viene a los ojos y porque lo que vestidura y ropas de colores adorna en los otros miembros y los alegra, esto hace en la cabeza el resplandor natural de los cabellos”. “Quin color pot igualar ni agradar tant com el lustre natural dels cabells, que contra el resplendor del sol llueix i varia el color en diverses gràcies?”. “Ara, d’una part, llueix com l’or, de l’altra de color apagat; a alhora sembla verd obscur imitant les plomes i el serrell del coll de les palomes o el corb que li llueix el color negre”.

            El gust pels cabells femenins pot revestir vàries formes; des de la normal fins la que pot considerar-se pròpiament “fetitxisme” i dintre d’aquest cap l’obsessió pel cabell com complement de la dona o pel cabell en sí, prescindint de la seua propietària. Així doncs, encara que tots dos són “fetitxistes”, el primer s’aparta poc del normal, mentre que el segon representa una total anormalitat.

¡Suscríbete!