VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLXXI)

VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCLXXI)
  03/06/2019

 

Parlem ara d’alguns altres indrets tractant el tema sexual.

            Al Japó la prostitució es practica i continua practicant-se. Sabem que practicant-se amb certs rituals. És sabut que les prostitutes nipones han figurat entre les dones més cultivades i selectes.

            A la China antiga no sembla haver existit la comercialització sagrada dels encants femenins, però la prostitució profana era una institució oficial molt ben organitzada.

            Al Mèxic ancestral estava instituïda en favor de la deessa de l’amor, Xochiquetzal, i en benefici dels soldats era permesa una prostitució profana.

            A la Grècia antiga, a més de la citada prostitució pel temple com a culte a la deessa Afrodita, registren la profana, que a partir del segle VI fou reglamentada per Solón. Estava controlada per l’Estat i els prostíbuls havien de satisfer impostos, pel que no es trobaven dissimulats ni eren mal vistos com en els nostres dies. Eren, al peu de la lletra, “cases públiques” que els homes freqüentaven obertament i de conformitat amb l’esperit de l’època, que era, amb referència a l’aspecte sexual, d’una tolerància i una llibertat desconeguda en el nostre temps.

            Les hetaires del temple eren mantingudes per les pràcticament inesgotables reserves de les esclaves orientals, i quan major era el nombre i la bellesa d’aquestes, major era el negoci dels sacerdots.

            La comercialització del sexe estava molt desenvolupada i no podem sorprendre’ns de què l’hectarisme figurarà com la professió que agrupava les dones més intel·ligents, més cultivades, belles i espirituals.

            Aquestes dones eren músiques i dansarines, en les seues arts tenien especial mestria. En l’època que ens referim, la prostitució aflorava obertament sobretot en els ports i estacions termals. La literatura grega abunda en relats que concerneixen a aquestes professions, com ho proven les històries de Tais, Lais, Friné i tantes altres cortesanes, la vida de les quals ens descriuen els literats.

            És sabut que en Esparta i algunes altres ciutats gregues no es protegia la prostitució femenina, però en canvi no estaven mal jutjades les relacions entre homes.

            Apart dels pertanyents als temples i a les institucions de l’Estat, existien molts lupanars de propietat privada, unes vegades amb amos masculins i altres d’antigues “professionals” retirades, i les seues “sacerdotesses” solien ser esclaves que gaudien de bastants llibertats, encara que era costum habitual comprar-les i vendre-les.

            A més de les que formaven part d’un lenocini amb casa establerta, n’hi havia altres que deambulaven pels carrers i acompanyaven el client a la seua casa o el portaven al propi domicili, mentre que les anteriors es mostraven i s’oferiren en el llindar del prostíbul.

            Els preus a les cases públiques no eren, generalment, molt elevats, però a les privades cadascuna tenia les seues taxes, amb “serveis” a preus assequibles i on per un òvul la gran massa podia trobar el que buscava; generalment, el terme mitjà era de 5 a 10 dracmes. Existien també cases de luxe en les quals, mitjançant contracte, es podien convenir els serveis d’una pupil·la per a ús exclusiu i per un temps determinat. En estos llocs la tarifa per a un sol abonat es podia calibrar entre 100 i 10.000 dracmes.

            Les independent que gaudien de prestigi i qualitat, disposaven de servents que enviaven a buscar clients, per a després explotar-los seriosament i a consciència.

            “Les albergues -sense parlar dels llocs especialitzats, espècie de tabernes- es semblaven als lupanars” (Sudhhoff).

            Les cases de plaer ostentaven una ensenya en la qual figurava el deu Príapo. Els clients elegien la seua parella entre les dones vestides amb trages transparents i vaporosos, les quals, per altra banda, estaven obligades a col·locar-se prop de les portes d’entrada per atraure el públic.

            En Atenes existia una corporació de perruquers i maquilladors professionals, els anomenats “pornògrafs” (de “pornem”, prostituida i “graphoin”, escriure).

            Les professionals profanes es feien ajudar per les seues filles, les quals des de joves començaven a instruir-se en totes les habilitats de l’ofici. Les xiquetes abandonades es destinaven igualment a la professió, sense constar les jovenetes que voluntàriament o impulsades per algun familiar o tutor, engrossien les files de la germandat.

            L’Antiguitat romana, apart de la concebuda prostitució religiosa, va conèixer igualment la seua manifestació profana, exercida quasi en exclusiva per esclaves. De conformitat amb el conegut i acreditat esperit racional dels romans, la professió va ser reglamentada amb supervisió oficial, temptatives de limitació i impostos. I per suposat, com en tot el que la llei ens limita, existí, també, la prostitució clandestina molt extensa. Dones que aparentaven viure de la música o de la dansa, exercien els seus oficis en albergues i posades, dolceries i tabernes i sobretot en banys i termes (“balnea mixta”).

            Aquesta immensa mercaderia humana, presentada amb refinades maneres, reportava colossals beneficis a la ciutat. Els preus estaven en consonància amb els excessos de la sexualitat en l’època al·ludida, però si les més degradades d’aquestes infelices a penes si estaven pagades, les cortesanes de luxe per a plaer de senadors i comerciants costaven des de 1.000 a 4.000 sestercis per “serveis”.

            La pederàstia ocupava un lloc de preferència en la Roma Imperial (Petronio, Nerón i altres molts), encara que la seua importància no va ser tanta com en Orient i Grècia.

            La prostitució estava sota el control de funcionaris del consell romà, i tota dona que s’entregava a l’ofici devia subscriure una declaració amb el seu nom, que era inscrit en una llista en la qual figuraven igualment els de les dones adúlteres. Aquestes últimes eren tancades en el lupanar on tenien l’obligació d’entregar-se al primer arribat, disposició que fou posteriorment derogada per l’emperador Teodosio.

            Les cases de plaer eren considerades com una florent indústria, la explotació de la qual no es tenia per deshonrosa; així i tot, quan els seus propietaris eren personalitats que ocupaven alguna situació oficial, recorrien a testaferros per a regentar-les. Els principals clients eren, regularment, viatgers i estrangers, però les freqüentaven honorables burgesos.

¡Suscríbete!