VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXLI)

Havíem acabat la darrera setmana referint-nos al tema de la flagel·lació, molt extens, que haurem d’ampliar ara i al qual dedicarem uns espais. Un sàdic que no aconseguia satisfer la seua aspiració en les relacions conjugals, compensava els seus instints anormals educant amb forts fuetasos els seus fills, a despit de la seua crueltat. La seua única filla l’adorava, mostrant-se-li totalment submisa. Esta, en les seues relacions socials, va provar a la seua volta dur endavant els papers que portava son pare amb ella i els seus germans, que ells rebutjaven. Als vint-i-quatre anys es va casar amb un home de caràcter sensible que exteriorment pareixia extremadament viril. I tot el que la dona havia amat en son pare ho esperava del seu marit. Ni que dir té que el matrimoni fou desgraciat i que la seua unió resultà estèril. Als trenta anys la jove va tenir que sotmetre’s a vàries intervencions per resoldre oclusions intestinals que se succeïen, fins que els facultatius diagnosticaren una “mania de quiròfans” i enviaren la pacient a la consulta psicoteràpica... La fixació masoquista en son pare s’havia convertit en una “compensació” maníaca que proporcionava greus riscs per a la vida de la interessada.

            Si la malalta s’hagués casat amb un home de les mateixes característiques sàdiques que ella, és probable que la seua vida hagués pres altres derroters.

            Altra variant sàdica consisteix en l’anomenada “mania d’embrutar”. En la perversió, el subjecte fixa les seues ànsies en embrutar (quasi sempre defecant) les robes i el cos de la parella, maníacs que solen trobar-se amb problemes davant la llei quan per satisfer la seua tendència, taquen en els llocs públics els vestits d’una desconeguda intencional i dissimuladament amb tinta, pintura, fang, etc.

            En aquesta sèrie poden incloure’s els malalts que tallen els cabells de la seua parella, obtenint així una sàdica satisfacció sexual en raó d’aquest comportament mesclat de fetitxisme.

            El dolor, doncs, juga primordial paper en ambdues anormalitats, pel que analitzarem breument el fenomen que consisteix en produir o suportar una dolència. Normalment, l’individu sa reacciona davant el dolor amb una sensació de disgust, tant si el sofriment és propi com aliè.

            Quan un subjecte causa involuntàriament un perjudici o presència un sofriment aliè experimenta pietat, commiseració, és a dir, qualsevol cosa menys plaer, identificant-se amb la víctima. Buscarà, doncs, auxiliar-lo i ajudar-lo, estalviant-li el seu patiment en la mesura anàloga a com tractaria d’eludir-lo per a ell.

            Dues formes d’expressar aquesta repulsa són el pudor i el disgust, essent notable observar que ambdues sensacions es poden transformar: per exemple en el referent a les qüestions sexuals, que fa quasi sempre la seua aparició en la pubertat. Principalment en el gènere femení, la púber experimenta davant la idea abstracta del plaer sexual violentes commocions “negatives”, que quan la jove arriba a l’edat adulta es converteix en... l’amor sexual.

            En quant al patiment infligit o suportat, la repulsa és constant, en un ser normal. Més que al sàdic o el masoquista pareix com si en cert moment i per particulars circumstàncies el sentiment “negatiu” provocat pel dolor es tornara “positiu”. Ni una ni l’altra afecció són congènites, sinó que apareixen com conseqüències de la revaloració de la capacitat de patir; així, per a estos anormals, el que per a qualsevol resultaria penós, potser repugnant, es converteix en desitjat i agradable.

            Un oficinista de quaranta anys acudeix a les prostitutes per a que un parell de dones, nues i desgrenyades, el flaquegen, l’assotegen amb força en l’esquena i en les anques. Pres de la major excitació, es planta en el pis, i a una senyal, una de les dones es situa agenollada, mantenint el seu orifici anal a un pam de distància de la boca de l’home, i defecant-se en ella. Es produeix l’orgasme en el moment en que ingereix les defecacions.

            En aquesta transmutació de la sensibilitat normal desenvolupa gran importància l’educació rebuda, però és principalment la sensibilitat nerviosa de l’individu la que exerceix influència decisiva. Quan un individu diferenciat i complex presenta una constitució i una vitalitat, dèbil, són majors els perills d’anormalitat a la que s’encontra exposat.

            Per això el subjecte hipersexual es transforma amb relativa facilitat en un maníac de l’excitació del sexe. Eixes persones estimulen l’apetit sexual amb ajudes de pel·lícules, novel·les i fotografies eròtiques o pornogràfiques. I si, per atzar o per culpa de la mala educació rebuda a la defectuosa assimilació de determinats fets, canvien de signe els sentiments inspirats a la generalitat pel dolor, s’haurà preparat convenientment l’eclosió d’un sàdic o d’un masoquista.

            En el primer cas, quant més dèbils siguen els impulsos sexuals del subjecte, més refinades seran les tortures que imaginarà per arribar a la voluptuositat.

            La seua respectiva capacitat imaginativa, tant per a produir com per suportar el dolor, és d’allò més sorprenent. Coneguem el cas d’un masoquista larvat que no podia donar en el matrimoni lliure curs als seus instints i per compensar eixa deficiència i la seua necessitat de patir impedia el seu dentista que li posara injeccions d’anestèsia.

            El sofriment, tant físic com psíquic, és d’importància capital en les activitats sadicomasoquistes, emparellades en la humiliació i la degradació. De totes formes, el principi fonamental continua essent el mateix: la transmutació de les sensacions doloroses en plaer.

            R. Marit, model de rígida moral, pare de molts xiquets, freqüenta el bordell en determinats períodes. Allí elegeix dues o tres dones, les més polides possible, i es tanca amb elles; nuetes la part superior del seu cos i escampat en terra, amb les mans sobre el ventre, ordena a les dones que caminen sobre el seu pit, sobre el seu coll i sobre la seu aboca, recolzant-se amb tot el seu pes en els tacons, que deuen esfondrar-se en la seua carn. A vegades exigeix una dona encara més pesada o alguns artificis per a que l’acte resulte encara més cruel. Després de dues o tres hores, en té prou. Recompensa a les dones amb vi, els regala objectes de plata, es vesteix, cura els seus ròssecs, paga el compte i se’n va, per tornar al cap d’una setmana i s’ofereix de nou amb eixe plaer singular. A vegades arriba a fer que una de les prostitutes es pose de peus sobre el seu pit, mentre les altres la fan girar sobre ella mateix fins que la seua pell sagna baix la pressió dels tacons. (Hammond Cox). Continuarem.