VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXLVI)

Havíem fet una pausa en les nostres reflexions sobre l’homosexualitat de l’home, i ara continuem la marxa. S’han de tenir en compte els obstacles que contra l’ús antinatural oposa la societat. El pederasta es veu obligat, generalment, a comportar-se com si no ho fora, i té que recórrer des dels inicis de la seua vida adulta a la dissimulació i a la mentida; per amagar la seua veritable naturalesa, intenten enganyar als demés, i, lentament, el constant subterfugi tendirà a convertir-se en una segona naturalesa, en un hàbit profund i consubstancial amb el ser.

            Així, l’invertit és a vegades mal·leable, inconsistent, és com un individu amb el que no es pot contar i del que no es pot fiar-se; qualitats negatives que hem de reconocer i confessar que són en gran part culpa de la pressió social.

            Com afegidura, aquesta substància de sinceritat quasi desenvolupa un paper decisiu en les relacions entre protagonistes homòlegs, perquè, per a superar aquest hàbit del fingiment i la mentida en les seues relacions íntimes faria falta que l’individu disposarà d’un caràcter i una voluntat superior al terme mig dels homes. L’homosexual té tendència instintiva, que diríem innata, a enganyar al seu col·laborador habitual per encaminar-se en busca de plaers nou i noves experiències.

            La inestabilitat de les unions homosexuals naix a més a més d’una altra causa a la qual no se li ha concedit la importància que mereix; l’esterilitat del vincle. El doble desig de tenir un fill i aprendre junts una feina en comú i un treball en la societat, sol despertar-se i avivar-se en el matrimoni normal- justament en els moments en que les relacions sexuals presenten el risc de convertir-se en hàbit, és a dir, quan certs impulsos que mantenien la cohesió comencen a diluir-se en la costum.

            Amb el naixement del fill, amb el desig de realitzar ambdós cònjuges una missió de la qual puguen sentir-se orgullosos, els seus impulsos es veuen revivificats, orientats de nou i la solidaritat conjugal troba una distinta significació i disposa d’un renovat contingut.

            Aquest desenvolupament, essencial en la sexualitat humana normal, falta per complet en les relacions homosexuals i no és, generalment, reemplaçat per cap altre valor similar.

            Aquí podríem situar igualment els orígens de tants cassos tràgics que acaben davant els tribunals o dels no menys nombrosos que s’escolten en la consulta del metge especialista. Les seues unions presenten sempre el perill de provocar inquietud, exasperació, insatisfacció als pederastes, fins i tot en ocasions de convertir-los en maníacs de l’acte sexual, incapaços de dominar el seu instint.

            Hi ha que reconèixer, també, que algunes vegades -molt poques-, certs homosexuals han aconseguit una unió sòlida i estable, sobretot en les professions relacionades amb medis artístics, en els quals, units ambos per interessos professionals comuns i gustos semblants, apart de freqüentar ambients en veritat més tolerants, troben un dels elements d’estabilitat del que abans hem tractat; la conjuntura d’assumir una feina comuna al si de la societat, diferent de los possibilitats del sexe.

            Però sempre i de qualsevol manera, aquestes persones vénen obligades a viure una “situació-límit” per la qual es veuen forçades a una lluita constant, capaç d’anar mimant a poc a poc i insensiblement la seua resistència, per lo que aquests cases excepcionals dels que estem tractant són raríssims.

L’HOMOSEXUAL PRÒPIAMENT DIT

            El mateix que hem tractat, bastant variat per a l’estudi científic de l’homosexualitat, ja sabem de bestreta que és insuficient. Què anem a fer? Perdoneu l’atreviment. Sabem que la ciència, a hores d’ara, haurà superat el que hem llegit. En els papers tractats pels estudiosos ens parlen de què no s’ha pogut trobar encara l’origen ni determinar la significació de la inclinació homosexual. Es limita únicament a presentar una sèrie de fets concrets sense haver encertat encara a agrupar-los en una teoria. Pel demés, únicament pot ser qualificat com homosexual aquell home que prefereix, sexualment parlant, un col·laborador del seu sexe. No entren, doncs, en aquesta classificació els pocs casos en els que els caràcters sexuals de l’individu són deficients o es troben mal determinats, caracteritzant-los la seua ambigüitat. D’homosexual verdaders podríem distingir dues classes perfectament definides; les que presenten una aparença veritablement viril, no sols somàtica o corporal (talla, musculatura, veu, etc.) sinó psíquica també i que poden ser enèrgics i decidits; altres, la major part, els que són, pel contrari, d’un aspecte afeminat.

            Però, així i tot, s’imposa una advertència; no tots els individus amb una constitució física, i fins i tot psíquica feminoide (modals, timbre de veu, etc.) han de ser forçosament invertits sexuals.

            Freqüentment, la seua contextura afeminada sol ser de qualitats psíquiques més que anatòmiques i sol ser fàcil identificar l’origen del seu comportament. Els temps han canviat molt. I es pot dir que quasi tots ells són persones que passaren la seua infància en ambients on la dona solia dictar les formes de vida.

            El que sí sembla indubtable és l’existència de certa “predisposició congènita” per a l’homosexualisme. En 1952 foren estudiades per Kalimann 85 parelles de bessons homosexuals dels 40 eren univetilins (del mateix òvul), pel qual posseïen idèntiques característiques hereditàries; en quasi tots els casos en què un dels germans era invertit, la investigació provava que l’altre ho era igualment. A més a més, la major part de les parelles havien sigut educades amb mitjans diferents, no obstant que cadascú per la seua part havia adoptat aquesta actitud.

            Ja en 1860, un articulista alemany, Ulrichs, molt conegut pels seus nombrosos escrits que signava amb el pseudònim de “Numa Numantius”, afirmà que la vida sexual física no està forçosament unida al sexe corporal.

            Un segle després, en 1967, el Parlament anglès aprovava una llei que legalitzava les unions homosexuals sempre que -resavis del puritanisme britànic- no donen lloc a “escàndol públic”).

HOMOSEXUALITAT I SOCIETAT. L’HOMOSEXUALITAT FEMENINA

            La definició de lèsbica o lesbiana té l’origen en la cèlebre illa de Lesbos, a Grècia, on 600 anys abans de Jesucrist va viure la poetessa Safo, qui en les seues obres cantà, amb la profunditat de sentiments d’un home enamorat, els encants de la jove verge.

            Safo dirigia una espècie d’escola on s’ensenyaven les Belles Arts. Diuen d’ella que tenia un caràcter viril, i és considerada la primera dona homosexual de la que la Història fa menció. Continuarem.