VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXXXIX)
La darrera setmana acabàvem la introducció d’aquest tema parlant d’este treball en relació a la seua relació respecte de la sífilis. Continuarem ara ampliant l’opinió respecte del sadisme i el masoquisme, vocables estudiats des del domini públic, que la majoria sol entendre millor amb la frase anglosaxona de “mental cruelty” o “crueltad mental”, de la que s’usa i abusa. La veritat és que el significat de la paraula és essencialment diferent.
El famós Marqués de Sade va viure a França cap a finals del segle XVIII i passa gran part de la seua existència a la presó, on va escriure moltes de les seues celebèrrimes i meritòries obres. Els seus contemporanis el presentaren com un home tímid, sensible i somniador, fet que sembla tant més sorprenent quan els seus escrits revelen una gran imaginació. En els seus llibres ens presenta fantàstiques visions en les quals prescindeix de la realitat i dona un lloc preferent a la voluptuositat sexual, exigint crueltat a qual més refinades i essent sovint qüestionats de penetracions de cossos eventrats i d’altres conductes anàlogament obscenes i infames.
A partir d’aquests llibres de Sade fou quan començà a anomenar-se sadisme al comportament sexual que busca les fonts de les més intenses voluptuositats eròtiques a través del patiment infligit a la persona col·laboradora.
El masoquisme té el seu origen en les obres d’un escriptor austríac, el doctor Léopold Ritter Scaher- Masoch, que va viure en els segle XIX. En les seues novel·les, i especialment en La Venus de la pell, va descriure un comportament conjugal d’especialíssims caràcters en el qual un dels conjugues es sotmet a l’altre suposat cruel i sensual en cos i ànima.
En tot ser humà pot trobar-se i es troben normalment determinades disposicions i actituds que constitueixen el pont de punt de partida de totes les anomalies, de les quals el sadisme i el masoquisme no són més que l’expressió extremista i desequilibrada que les fa atributives de la clínica.
Mentre que alguns sers tenen una tendència instintiva a reaccionar enèrgicament i a afrontar les dificultats, n’hi han altres la actitud dels quals és la d’evitar enfrontaments, contrarietats i conflictes de tota classe, a mostrar-se pacients i a esperar a l’últim minut abans d’actuar.
En ocasions es designa a aquestes disposicions amb les frases de “comportament afeminat”, sense tenir en compte que res més fals que voler atribuir una o altra d’estes condicions a un sexe. Efectivament, existeixen homes molt virils, amb inclinació a refugir les situacions violentes, i per contra, dones molt femenines i sense mostres de virilització que saben i es decideixen ràpidament “a prendre el bou per les banyes”.
Allò més corrent és que amb dues actituds coexisteixen en el mateix individu, home o dona, és a dir, que un mateix subjecte pot mostrar-se actiu o passiu, segons les circumstàncies. Tots saben, per exemple, de homes que en la seua professió es mostren actius i competents, que donen proves de valor, d’agressivitat fins i tot en les sues relacions amb el món que els rodeja, però que retrocedeixen quan tenen que debatre amb l’Administració Pública, on prefereixen enviar a la seua esposa o a un col·laborador.
La mateixa ambigüitat de comportament es manifesta en la vida sexual. Per mantenir i salvaguardar una unió és indispensable que la donació o l’abandó, l’activitat i la passivitat, siguen recíproques i alternades. Una dona que ho suporta i supera tot sense manifestar ninguna reacció personal, acabarà indefectiblement per fatigar al seu company. La idea molt comuna de què únicament el paper passiu és el que convé a la dona en les relacions sexuals és, a més d’errònia, perniciosa.
Ara bé, quan qualsevol d’aquestes dues formes de comportament, o ambdues a la volta, es porten fins l’exageració, es corre perill de caure en el sadisme, el masoquisme o en els dos.
El “desig de prendre” o més exactament “la necessitat de prendre” quan és extremada en excés, revesteix sempre accents de violència.
Violència que apunta a dos objectius: per un d’ells el subjecte exalta la seua voluntat de poder i de dominació fins una espècie d’embriaguesa emocional; per l’altre busca intensificar el plaer voluptuós sometent de manera absoluta a la seua parella, trencant en ella tota resistència i fins i tot infligint-li patiments, com per a encadenar-la millor.
El sàdic obliga al seu oponent a gestos i actes dolorosos o penosos que contrarien la seua naturalesa, que els rebutja. I com més constrenyit i pressionat es troba l’altre fins límits de la degradació física i psíquica, més intensament s’experimenta la voluptuositat sexual dels adeptes de Sade. Fins el punt de què en la seua embriagués de l’acte i del sexe, poden arribar a cometre veritables delictes, fins i tot homicidis.
Pot ser l’exemple més característic en aquest sentit siga el que ens proporciona el tristament cèlebre assassí anglés “Jack el Destripador”.
“En diverses èpoques compreses entre els anys 1887 i 1889 es trobaren en diversos llocs de Londres cadàvers de dones mutilades d’una forma especial i característica. Malgrat que es realitzaren infinitat d’investigacions, mai es va poder trobar l’assassí. Sembla ser que aquest començava tallant el cos de les seues víctimes i els obria després el ventre, furgant en la cavitat abdominal. En vàries ocasions va tallar els òrgans externs i interns de la víctima, els quals sembla se’ls enduia per poder-los contemplar tranquil·lament “in situ”. No es creu que cometera cap acte sexual amb les víctimes de la seua perversitat, suposant que les mutilacions constituïen per a ell un succedani equivalent. Des del punt de vista psicoanalític, s’ha pretés que “Jack el Destripador” rebolcant-se sobre el cos d’una dona amb el ventre obert, pretenia, inconscientment penetrar en la ventre de sa mare”.
Altre cas de sadisme criminal:
Un tal Gruyo, de quaranta-un anys, sense antecedents penals, tres vegades casat, va assassinar a sis dones durant deu anys. Generalment es tractava de prostitutes d’edat més bé madures. Després d’asfixiar-les, les arrancava per la vagina els intestins i els ronyons. Algunes vegades, si no tenia un accés d’impotència, les violava abans de matar-les. Actuà sempre amb tal prudència que no fou descobert fins passats deu anys. Segons “Lombroso” (Lombroso). Continuarem.