L'últim guarnicionero de la Marina Alta

La guarnicionería és l'art de treballar diversos articles de cuir o guarnicions per a cavalleries. Fabricació o arranjament de cadires de muntar, mantes, albardas i aparells, sivelles, enganxaments, bocades, becaines i tot allò que tinga a veure amb el món dels cavalls. Se solen utilitzar materials com el cuir, pells i adobats, tela, lona, fils de colors i llanes grosses –denominades estam- amb les quals s'elaboren les guarnicions o dibuixos sobre les muntures o aparells. Un ofici totalment artesanal en una comarca amb molts carreters, aficionats al tir i arrossegament i a l'hípica en general. 

L'últim guarnicionero de la Marina Alta –i únic, segons el seu testimoniatge- és Juan Carlos Ivars, de Xaló. Mans expertes però joves perquè a penes té 20 anys. L'amor al cavall i el respecte per la tradició artesana li van introduir en aquest món. També ho porta en l'ADN perquè el seu besavi, Juan El Pelat, va ser un conegut tractant de mules i mascles. El seu pare ha tingut sempre animals i ell ha estat en contacte amb ells des de xiquet. “Vaig començar reparant els meus propis aparells però, a poc a poc, la gent em portava coses per a arreglar i ara treball bastant”, comenta. Va aprendre, i molt, d'Elena Ivars Ausina, una sabatera establida a Benissa, per allò de dominar el cuir, les pells i altres productes. De fet, ha fet societat amb ella per a ampliar el taller artesanal. “Ella sap molt de cuir i de com treballar el material i jo entenc de cavalls. Hem fet una mescla per a intentar servir al client tan bé com siga possible”, compte. 

El seu és un treball que exigeix paciència, tranquil·litat i moltes hores de dedicació i d'aprenentatge “perquè cal cuidar els detalls al màxim perquè no hi haja fallades de cap mena”, assegura Ivars. Tot, des de tallar les peces i cosir-les fins a reblar-les i tachonarlas, es fa a mà, sense la intervenció de cap màquina. “Tracte de buscar la perfecció, per dir-ho d'alguna forma”, afig. 

Ser guarnicionero, en el seu cas, també té un tint emocional “perquè no m'agrada que es perda cap ofici antic. Tot el que és artesanal, m'agrada i cal conservar-ho”, subratlla Ivars. Per això, encara que és prompte per a pensar en això, li agradaria que els seus fills i els seus nets continuaren la seua labor. Perquè la tradició i la joventut poden anar de la mà i ell és un bon exemple.