Una guerra que es juga en una altra lliga

R.R.F.

“Esperàvem que fera el pas contrari, ens havíem fet il·lusions en veure les desavinences que hi havia amb el Marroc, era l'oportunitat de donar suport al poble sahrauí”. És la resposta de Bashir Lagsal quan se li pregunta per la decisió del govern espanyol de donar suport a l'autonomia proposada pel Marroc per al Sàhara Occidental. Ell és un dels xiquets sahrauís que va arribar a Dénia amb el programa Vacances a Pau en 1992. A l'estiu següent, amb 10 anys, va tornar a la Marina Alta i es va quedar a viure amb la família que el va acollir. Ara té 39 anys i considera que el que ha ocorregut no ha sigut una altra cosa que “una baixada de pantalons”. 

Bashir va nàixer en els campaments de refugiats sahrauís del desert de Tinduf, a Algèria, on continuen vivint prop de 200.000 persones que han fugit dels territoris ocupats pel Marroc en 1975, quan Espanya es va retirar de l'antiga colònia del Sàhara, en aquells dies la província número 53 de l'estat espanyol. Han fet del desert la seua llar amb l'esperança de tornar a la seua terra i la confiança posada en el tan desitjat referèndum d'autodeterminació secundat per l'ONU. “Una cosa amb la qual a molts se'ls ompli la boca”, diu Bashir, “però que mai arriba, perquè quan manen sempre se'ls oblida”. 

El desert és un lloc inhòspit, amb temperatures extremes, escassetat d'aigua i d'aliments, on es viu en haimes i cases de tova i on l'atenció sanitària i les possibilitats de formació són escasses. Allí va nàixer també Tesh Sidi, una jove que va arribar en 2002 a Banyeres de Mariola on es va quedar a viure definitivament en 2007. Han passat vint anys des d'aquell primer estiu, ha acabat els seus estudis universitaris i ara, per qüestions laborals, resideix a Madrid, on presideix l'associació sahrauí en aqueixa comunitat. “Som la generació de sahrauís que hem crescut ací, volem tindre la nostra pròpia veu i les eines suficients per a liderar aquesta lluita”, explica amb la il·lusió posada en l'alliberament dels territoris ocupats i la volta del poble sahrauí a la seua terra. 

L'esperança d'un Sàhara lliure no es perd, però ningú vaticinava que es donara la conjuntura actual. Des de l'alt al foc de 1991 i l'anunci del referèndum en 1998, han passat molts anys i tot tipus de governs. “La diplomàcia ens ha fallat una vegada i una altra”, diu Tess, “i amb el temps t'adones que el que t'estan venent no és cert”. Al·ludeix a les reiterades promeses electorals incomplides, al silenci sobre la guerra amb Rabat reavivada fa un any “i que no interessa comptar”, a l'amistat del rei emèrit amb el rei del Marroc, als interessos internacionals ocults, i entén que el sobtat canvi d'actitud del govern espanyol “és una estratègia d'anys”. “Darrere de les últimes decisions està els Estats Units, no venen de Pedro Sánchez ni del PSOE, ells no són els qui porten l'agenda”, afirma l'activista sahrauí. És, diu ella, una guerra “que es juga en una altra lliga”, una guerra de blocs on ni el Sàhara ni Espanya tenen un paper determinant, “una guerra freda 2.0”. Donar suport a la proposta del Marroc és al seu judici “un suïcidi” per als socialistes.

El del Sàhara Occidental és un conflicte internacional en el qual, segons el parer de Tesh Sidi, “han de ser les grans potències els qui diguen fins ací”. Els canvis de criteri davant l'ocupació del Sàhara Occidental no fan més que augmentar la desconfiança del poble sahrauí, un poble desil·lusionat amb el dret internacional i al qual sembla que per a fer-se sentir només li quedarà la volta a les armes. Ella sap que aqueixa no és la solució. “Ni tenim capacitat militar ni les armes arreglaran res”, assegura. “La via diplomàtica és l'única”, afig. Però això, com bé reconeix, “portarà temps”.

El sahrauí és un poble en l'exili que viu amb dignitat i amb el convenciment que si les coses van canviar després de quasi 100 anys de presència espanyola al Sàhara (1884-1975), la situació pot canviar de nou, encara que hagen passat 47 anys des que el Marroc ocupara el Sàhara Occidental, un territori amb una de les mines de fosfats més grans del món, un ric banc de pesca i reserves de petroli, gas, ferro i altres minerals. 

Per als sahrauís que viuen en els campaments la vida no és fàcil. Alguns tenen l'oportunitat d'estudiar a l'estranger becats per altres països. Prop de 15.000 sahrauís resideixen a Espanya. Molts d'ells van arribar amb el programa de vacances d'estiu, com Bashir i Tesh. Ell va visitar l'any 2000 als campaments, quan tenia 17 anys, i ella no ha tornat a anar des de fa 10 anys, si bé tots dos mantenen el contacte amb les seues famílies biològiques. Els tràmits burocràtics, els problemes per a obtindre la nacionalitat o els papers que et permeten eixir i entrar del país dificulten el viatge. 

Tesh, que per fi ha obtingut la ciutadania espanyola i està a l'espera que li expedisquen el DNI, té previst baixar a l'abril a Tinduf per a visitar la seua mare i conéixer als seus nebots. Compte que ella mai va voler vindre a Espanya. “Té fills allí i ja ha viscut un exili, no vol viure un altre”, assenyala. Com elles, són milers els sahrauís condemnats a l'exili per l'incompliment de les resolucions internacionals i per una falta clara de voluntat política. Parla de la responsabilitat dels espanyols per la manera en què es va fer la descolonització i per haver-los abandonat a la seua sort i recorda que els sahrauís són refugiats com els ucraïnesos, obligats a fugir perquè el seu territori ha sigut ocupat per un altre país.

Tesh i Bashir continuen somiant amb la resolució d'un conflicte enquistat i amb molts interessos pel mig. “L'objectiu dels marroquins és que el poble sahrauí es canse de lluitar i d'exigir, que es disperse i que el conflicte muira per inanició”, diu ell, que va abandonar el camp de refugiats un any després de l'alt al foc del 91. “Record haver passat fam”, explica, “però segur que les coses han canviat bastant, ara diuen que hi ha internet”. I també arena, molta arena.