I el saxo de Kiko Berenguer va sonar a 25º baix zero

J.V. BOLTA

Cap músic espanyol havia actuat al festival de música que es celebra més al nord del planeta. El saxofonista de Xàbia Kiko Berenguer va aconseguir aquesta fita a finals d'octubre, quan va enlluernar al públic de Sibèria amb la seva sàvia barreja de jazz i flamenc. Amb una gran projecció dins i fora d'Espanya, Berenguer té tres discos al seu nom i ha intervingut en nombrosos enregistraments d'altres solistes i grups. És a més el director artístic del festival Xàbia Jazz, per on cada estiu passen destacats músics.

D'alguna manera, Kiko Berenguer ha aconseguit ser "profeta" a la seua terra perquè té el reconeixement dels seus paisans i també forma part del Consell Municipal de Cultura. Fa trenta anys, feia els primers passos en el desaparegut Blues Bar, de Dénia, on s'enfrontava als grans estàndarts de jazz amb molta determinació i un talent innat. Segons explica, "em va atrapar el jazz de jovenet, recorde quedar-me fins a les tantes de la matinada veient el programa de Cifu, Jazz entre amics, en aquesta època estudiava al Conservatori de València". Té clar que "el jazz és un estil que et dóna tota la llibertat expressiva, en què pots tocar un tema de mil maneres diferents, respectant l'harmonia, forma i estil, i que cada vegada és i ha de ser diferent ja que estàs creant al moment "

 Els grans colossos del saxo van ser els primers ídols del jove Kiko Berenguer que encara segueix tenint "algunes velles passions com Dexter Gordon". Considera que és important conèixer la tradició jazzística i per això assenyala que "quan escolte a un saxofonista que s'ha format a partir de l'última època de John Coltrane o de Mark Turner, per posar dos exemples, si no han estudiat la tradició em costa entendre el seu discurs ". Des de fa uns anys, Berenguer practica un estil a cavall entre el jazz i el flamenc, encara que matisa que "no fusione elements ja presents en cap dels estils, estic creant des de zero, són composicions originals, i el que faig és transmetre utilitzant aquests dos llenguatges com a mitjà d'expressió ".

El seu grup, Freedom Experience, és el resultat de més de dues dècades de trajectòria professional com a intèrpret, compositor i productor. En el seu primer treball discogràfic Papi toca el saxo va comptar amb la col·laboració entre d'altres del reconegut trompetista nord-americà Terell Stafford. A partir d'aquesta gravació, afirma, estava en un moment de maduresa que el va portar a iniciar "la recerca de la meva so", el que va arribar amb els seus següents discos: El meu camí i Aire.

Malgrat que alguns consideren que el flamenc jazz té poc futur, Kiko Berenguer considera que "la música és infinita, no té límits, i això passa amb qualsevol estil. Una altra cosa és que estiga més o menys de "moda" però no crec que s'hajai esgotat aquesta fórmula, perquè en realitat es tracta d'una forma de comunicar, no d'un missatge en si mateix ". "Quant al que opinen de la meva música", afegeix, "sempre m'han arribat bones crítiques, d'un i d'un altre costat".

D'MONTREUX A SIBERIA

Pocs músics espanyols poden incloure en el seu currículum l'haver realitzat actuacions en els festivals de jazz de Montreux i de Mont-real o al Cafè Central, de Madrid, com Kiko Berenguer. Però cap pot dir que ha tocat al Live Sound de Norilsk (Sibèria), el qual se celebra més al nord del planeta. Allà, la presència del grup de Berenguer va despertar expectació i les entrades estaven exhaurides dies abans del concert. Segons afirma el saxofonista de Xàbia, "vaig tenir la sensació que el públic va gaudir molt i va ser molt generós en aplaudiments i mostres d'agraïment. En sortir de l'auditori amb prou feines vaig notar els 25 graus sota zero. I a Moscou també vam tenir concerts espectaculars ".

Però no sempre és així i les dificultats perquè un músic de jazz tire endavant són moltes. Kiko Berenguer comenta al respecte que "tinc la necessitat d'expressar-me a través de la música i no he perdut la il·lusió del primer dia. Això és més fort que la impressió desoladora que pot causar el panorama musical. Com més difícil es posa, més motivador resulta el treball ja que tinc la necessitat d'esprémer més la meua sensibilitat per despertar l'interès de la gent i que vulguen escoltar-me ". "EL CAPITALISME FEROTGE" El jazz, que en altres èpoques va aconseguir una gran popularitat als Estats Units ia diversos països d'Europa, cada vegada és més minoritari. Segons la seua opinió, "el problema és el capitalisme ferotge. Els mitjans de comunicació són empreses que volen guanyar diners i les ràdios posen cançons fàcils perquè la gent les escolte milions de vegades i se senta identificada amb elles. " Com més gent les escolte ", afegeix," més diners amb publicitat. Tampoc posen música clàssica ni barroca ni altres estils que no siguin el d'obtenir un benefici a curt termini ".

En el seu cas, i com a responsable artístic del Xàbia Jazz, intenta elaborar "una programació de qualitat, variada i atractiva". Reconeix que no es deixa portar per les seves preferències i que pensa en els gustos dels espectadors potencials. Encara que, si tingués un pressupost elevat, no dubtaria a contractar Wynton Marsalis & Jazz at Lincoln Center Orquestra (el músic de jazz amb més impacte mediàtic en els últims 25 anys), cosa que només poden permetre els grans festivals internacionals. Reconeix que també donaria preferència a les actuacions que destaquessin "per la seva bellesa, originalitat i capacitat d'arribar al públic". Són precisament els tres conceptes que han marcat la trajectòria professional de Kiko Berenguer i que qualsevol pot comprovar escoltant el seu últim disc i composicions seves com Granadella, que sedueixen des de la primera nota.