Belles estampes de la Dénia pansera

Les fotografies que José Marsal Caballero va deixar per a la posteritat constitueixen un testimoniatge impagable d'aquella Dénia que va ser

De la Dénia dels temps de la pansa s'ha parlat i escrit molt. Però res millor que les imatges per a fer-nos una idea millor de com va ser aquella activitat en la qual es va bolcar la ciutat i que li va donar prosperitat i renom. Era una Dénia rural i de comerciants, de grans extensions de vinyes, d'homes de negocis i terratinents, de dones i homes del camp i també de xiquets que col·laboraven en les tasques agrícoles, de carros carregats que arribaven d'altres pobles de la comarca, de magatzems, de vaixells i d'una intensa activitat portuària. José Marsal Caballero, fotògraf i moltes coses més, va retratar aqueixa ciutat oberta i dinàmica que es va omplir de forasters i on no tot van ser alegries, però a la qual el negoci de la pansa va donar molta vida. A través de la fotografia, va recollir alguns dels moments clau en el procés de producció de la pansa. El seu destí, una col·lecció de targetes postals que mai va veure la llum però els negatius de la qual va guardar la família. Hui ens serveixen per a entendre millor aquella Dénia de finals del segle XIX i principis del XX i tot el que va implicar la que fora la seua principal activitat.

La col·lecció fotogràfica està formada per 10 imatges que es van exhibir el dissabte passat en el Carrer Cavallers, a les portes del Museu Etnològic, i van ser comentades pel seu director, Josep A. Gisbert. Al costat d'elles una altra imatge rescatada de l'oblit fa a penes sis mesos: la d'una samarreta -el paper que es posava dins de les capsetes de pansa per a embolicar-la- amb el nom de Jaime Morand & Cª i amb quatre fotografies de la col·lecció i una altra del castell. 

Jaime Morand Fourrat va ser un important home de negocis, alcalde de la ciutat entre 1886 i 1889, president durant un temps d'un partit republicà progressista que va tindre de vicepresident a l'home que va donar nom al carrer en la qual es van exhibir les fotografies, Gabriel Moreno -hui Cavallers-, i impulsor de la remodelació del port. Morand va tindre negocis amb Anglaterra, on va viatjar en 1890 i on va estar tres anys, i la seua companyia va ser també una de les primeres importadores de guano. Va ser vicecònsol de Suècia a Dénia i va importar fusta del nord d'Europa que seria utilitzada per a l'elaboració de les caixes de pansa. Va gaudir també l'arrendament de llenyes, pastures i productes del Montgó i va exportar massivament la pansa de Dénia a Amèrica. Com va dir Gisbert, “va ser un gran home de negocis”.

Mort al setembre de 1914, l'arqueòleg calcula que les samarretes amb les imatges de Dénia serien d'uns deu anys arrere. Explica que la col·lecció de postals no va arribar a editar-se perquè les imatges van ser preses just en el moment en què va esclatar la crisi de la filoxera. “Parlar de pansa llavors es va convertir en tabú”, va precisar Gisbert, “i el projecte de fer les postals mai es va dur a terme”. Van quedar els negatius en aquell modern laboratori fotogràfic de principis del segle XX que José Marsal va llegar al seu fill, José Marsal Mahíques. La saga de fotògrafs continuaria amb el fill d'aquest, Enrique Marsal Armell, qui els va donar al museu. 

Josep A. Gisbert va remarcar el caràcter emprenedor d'aquesta saga familiar, heretat ja del pare de José Marsal Caballero. Aquest últim es dedicaria a més a altres negocis, com la producció de samarretes per a les caixes de pansa. Va ser també el creador de l'emissora de ràdio EAJ 45 Ràdio Dénia, en 1930, un altre de les fites en la història d'una ciutat que a principis del segle passat exportava taronja i fruita seca i veia nàixer una indústria del joguet que prompte es convertiria en puntal de la seua economia, principalment per la caiguda de la pansa.

En les fotografies de José Marsal s'aprecia el paper de les dones i també dels xiquets -com ocorreria amb el joguet- en tot el procés de la pansa. Es recullen moments decisius (tallant raïm, tirant llenya al fornet, escaldant, carregant el carro, apilant els cañizos, tapant-los amb la vela…) i ens conviden a detindre'ns en detalls com la indumentària de les dones, la casa senyorial amb columnes d'ordre dòric que apareix en les fotografies o els cabassos de llata amb les inicials possiblement del propietari de la producció. I com a colofó, una fotografia del port que reflecteix molt bé el moment.

Són imatges per a recordar que quan es tanca un cicle s'obri un altre. En els últims dos segles, la pansa, el joguet i el turisme han sigut les activitats més importants de la ciutat. Però la pansa ja ho va ser amb anterioritat, com va recordar Gisbert, en el segle XII. La ingesta de figues seques i passes era fonamental per als àrabs i va haver-hi empreses especialitzades en ells i també en l'elaboració de melmelades. Una història de la qual no es conserven imatges però que també mereixeria ser comptada.