El bancal de Masca/ JOSEP V. MASCARELL: De la busquereta i el fill

Ert com un fus al mig del bancal i entremig dels tarongers, es posà el palmell de la ma al front per tapar-li el sol als ulls; els obrí, els ulls, i doblà l’esquena deixant vore la gepa per acostar-se al taronger on la busquereta botava de branca en branca. Era una busquereta, segur!, mascle, amb el cap negre fins a la galta davall dels ulls, amb els ulls anellats de color roig i la gola blanca. Acatxà el cap per vore-la, inquieta, menejant el cap i el pic i la cua constantment, darrere d’un o altre insecte. Encara era estiu; a la primavera d’hivern i a l’hivern deixaria el bancal buscant fruits i baies, que no li fan ois. La busquereta és ben menudeta i corre pel mig les rames entre amagar-se i trobar menjar. Intentava seguir-la amb la vista botant i corrent de rama en rama, doblant el cos, acatxant el cap i donant-li l’esquena al sol, -amb molt d’esforç perquè semblava posseïda pel ball de San Vito, això si!-, mentre pensava “¡Pobreta! ¡No para en torreta!”; i en això que el pardalet, atemorit o perquè no hi trobava res per menjar, va volar.

És la fam i la por per allò que pot passar fora d’ella la que mou la busquereta, allò que governa la seua vida com si fora una marioneta. L’animal no regix la seua vida, no té ningú dins que li puga dir què ha de fer o deixar de fer; només la capacitat de respondre a allò que li passa fora. No és ell, sinó altre el que mana d’ell. S’humitejà el llavi superior passant-se la llengua. Eixos pensaments li van fer brillar els ulls. Va rodar el cap i el va encarar al cel; s’hi trobava entremig dels set xiprers fent rogle que tenia a un cantó del bancal dels tarongers i on solia quedar-se plantat, tot sol amb els seus pensaments, quan es trobava molt alterat. “¡Alterat!, alterat ve d’alter, que no es res més que l’altre: l’altre és l’origen d’estar alterat”, es digué filosòficament.

“¿Per ventura l’home no es troba, com l’animal, prisioner del món, rodejat de coses que l’espanten, que li agraden o desitja, obligat de per vida, vullga o no vullga, a ocupar-se d’elles?”, ho va sentir a dins seu com una veu que li repetia uns apunts de classe. “Sí, però amb una diferència”, es contestà, mentre li venia al cap els comentaris que la mestra d’anglés feia del seu fill: “És intel·ligent, no te problemes amb l’anglés, recorda el vocabulari i entén la gramàtica, encara que de vegades es distreu i es queda absent”. “¿De vegades?...¿Absent?....és el que la busquereta no pot fer! ¡Eixa és la diferència!”, pensà rascant-se la barbeta,“ la busquereta sempre està alterada!” i alçant el dit gros i tancant el puny es posà a menejar-lo com dient “Un home!...el meu fill s’ha fet un home!...és capaç d’abstreure’s del món, amagar-se en sí mateix i volar si vol, no si l’obliguen les coses.”

Arrugà el front i posà cara de satisfacció dient-se a sí mateix això és! amb cops de cap: “La vida val la pena si vivint aconsegueixes passar de què et manen les coses a manar-te a tu mateix.”