El bancal de Masca/JOSEP V. MASCARELL: Sobre la guerra i la pau

Feia vint-i-nou anys que no s’havien vist. L’estat d’allebejat d’un d’ells els havia portat a vore’s a sa casa. Tots eren europeus i de països diferents; van arribar a migdia, començava a ventar el llevant. El més major, un home de cabells grisos i barba llarga, amb la cara molt ossada i peluda i nas llarg i prominent no se’n va poder estar de dir en un anglés banyat d’aigua d’illa mediterrània: “La justícia no és més que allò que li convé al més fort”.

Ni en el dinar ni en la llarga sobretaula havien pogut evitar el tema. “Des que existeix la humanitat, la guerra és inevitable. ¡Ingenus!: la guerra és un assumpte d’Estat, - i continuà engalzant paraules més mal que bé el més major- és l’estat natural dels Estats o, a vore, ¿pot existir un Estat sense enemics? ¿I com es defén un dels seus enemics? Preparant-se per a la guerra o fent la guerra”. Enfront, un home més jove encara que ben major, començà a pessigar-se els morros; nerviós sense poder-se controlar semblava estar-hi d’acord i ho mostrava amb discrets colps de cap i amb ahàs. “No hi ha guerres justes o injustes, o legítimes o il·legítimes -amollà-, perquè a la guerra no se li poden aplicar regles. La guerra no només és inevitable, com dius, -encarant-li el nas punxegut- sinó també bona i útil. Vos ho dic; i ben fort, sí, ben fort...!: ¡la guerra és una prioritat per a l’autoritat política!”, rematà respirant agitadament i amb un accent de llengua del renaixement. I no s’equivoqueu, eh, l’ús de les armes es perfectament legítim. Qui governa deu disposar d’un exèrcit propi, ben armat, que li siga fidel, i a ell només, a espai!, i que s’encarregue de la guerra i de la pau. ¡Qui vulga governar ha de manar de la guerra o deixarà de governar!”.

Callat, escoltava atentament. Havia estat un professor res mestretites ni frígid: no era cèlibe sinó solter. Baixet i geperut; alemany. Exacte, rigorós: metòdic i racionalista. Posava per davant de tot el respecte: a sí mateix i als altres. Per a ell, la llei era l’única manera racional de resoldre els problemes: si no està en la llei, se l’ignora i au. Parlava anglés com qui parla alemany i no entenia res de valencià. “La guerra fa més homes roïns que els que mata”, deixà caure com a gotes de ruixim, fines i suficientment fredes per a despertar la conversa. “¡La guerra hi ha que evitar-la, de totes les maneres, perquè és un acte injustificable moralment! ¡Cap ser humà pot ser sacrificat en nom d’una causa, ni ningú té dret a utilitzar a un altre com instrument!”. Acatxà el cap doblegant el cos i deixà entreveure una gepa més gran que la d’un dromedari i a la qual no li havia pujat mai ningú.

A la punta de la taula, assentat a un tamboret Bauhaus fet de ferro i fusta de morera, el més jove de tots remugà un “la nostra meta mai, mai, ha de ser la violència!”, sense alçar la veu i menejant el cap. “¿Sabeu? Pensar la guerra i com evitar-la o pensar la pau i com aconseguir-la, no és el mateix”, i callà.