El picapedrer, un ofici en vies d’extinció

  • El picapedrer, un ofici en vies d’extinció
  • El picapedrer, un ofici en vies d’extinció
  06/02/2022

 

L'ofici del picapedrer o pedrapiquer és un dels més antics de la humanitat perquè, segons els entesos, va començar a desenvolupar-se amb l'aparició dels primers assentaments permanents del Neolític i la primera “revolució urbana” de l'home modern. Els picapedrers eren els artesans que es dedicaven a treballar la pedra per a la construcció, modelant la roca amb les seues mans, un martell, alguns punxons i molta, molta traça. La roca calcària, el marbre o el granit eren transformats en carreus, llindes, lloses, moles de molí, dipòsits, piques, piletes i abeuradors, sèquies i, fins i tot, en elements domèstics, com ara morters i cànters. I no diem res de nou de l’antic art de la pedra en sec que els llauradors feien servir per a conquerir les muntanyes.  

            Ara, però, en ple segle XXI, què sabem d’uns i dels altres? De margenadors encara en queden, tot i que pocs dels autèntics, dels de sempre, d’aquells que han aprés dels pares i continuen amb la tècnica i el bon saber heretat. A la Marina Alta ho sabem ben cert perquè els marges de pedra són un tret identificador dels nostres abancalaments, xicotetes parcel·les que moldegen el territori que tenim més a prop. Per tal que l’ofici no es perda, s’han fet tallers de formació per a joves aprenents guiats per mans sàvies i experimentades. A l’entrada a Pedreguer hi ha una mostra del seu bon quefer, per posar un exemple.

            Els treballs en pedra seca estan declarats per la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. No cal dir res més i, possiblement, no sabem el que tenim a casa nostra.

            I de picapedrers? En coneixen d’algun? N’hem trobat u a la Fira i Porrat de Sant Antoni de Benissa i el seu testimoniatge és força interessant.

“EN DEU ANYS, AÇÒ S’HA ACABAT”

Li diuen Juan Manuel Costa i té el taller de picapedrer a la localitat valenciana de Burjassot. En sap molt d’això perquè ho ha heretat de l’avi i del pare, és a dir, prové d’una família amb molt d’ofici i experiència que es va iniciar en este món al 1918. “Tres generacions en este món però, malauradament, cada vegada som menys”, diu Costa. I afegeix amb rotunditat que “crec que en no més de deu anys, no en quedarà cap”. La raó no és altra que no hi ha un relleu generacional, “ningú vol estudiar ni aprendre la tècnica”, diu.

El seu ofici té “molt d’art i de matemàtica”, al seu entendre, perquè “cal saber les mesures exactes per a fer un bon treball”. Ell treballa amb pedres com l’arenisca, el marbre, el granit, etc. “El granit es treballa amb diamant, clar, perquè no es pot fer tot picant perquè els ferros no aguanten”, assegura. La major part són obres d’encàrrec i acudeix a la Fira i Porrat a fi que la gent veja com és este art en viu. Costa és capaç de reproduir en pedra qualsevol dibuix, per complicat que semble. Des d’una cara de Jesucrist o un escut de qualsevol equip de futbol fins a gerres, animals o el famós Colisseu de Roma. “Cal tindre nocions de dibuix per a fer bé les proporcions. Faig el que veig en una foto, en una il·lustració i també peces fruit de la imaginació o alguna cosa que he vist pel carrer”, subratlla el de Burjassot.

Es tracta de donar relleu a la imatge en la base de la pedra. Eixa és la tasca del picapedrer. “Jo no he estudiat res. Tot el que sé m’ho ha ensenyat el meu pare”, indica Costa. De temps, gasta des de dues hores per fer un lletra fins a tota una setmana per reproduir un castell, per exemple. “En el cas del Colisseu de Roma, vaig estar tres dies”, apunta. Cal anar molt alerta perquè la pedra es pot trencar o fer un badall “i s’ha de tirar, no val, i començar tot de nou”.

No hi ha relleu generacional, és cert, però Costa apunta, a més, que “cada vegada hi ha més màquines i la gent tria esta opció”. “Ara bé”, afegeix, “no té res a veure. La màquina no et fa l’ acabat i la naturalitat que li done jo a mà”. Entesos?

LA XARA: PICAPEDRERS I OBRERS

            El cas de La Xara mereix un comentari. Diuen les cròniques que el seu ràpid desenvolupament com a nucli poblacional es va deure, més que a unes condicions agrícoles favorables, a l’ocupació de la població com a picapedrers i obrers. L’estabilitat i creixement d’una població dedicada quasi exclusivament al treball de la pedra no es podria comprendre si no l’emmarquen en la dinàmica econòmica de l’època: el comerç de la pansa. El fructífer negoci de la pansa va permetre fer diners amb facilitat i acumular-ho, no sols a Dénia, ciutat pansera per definició, sinó també a altres localitats de la comarca, on el creixement econòmic es va palesar en la construcció d’un gran nombre d’edificis, als quals quasi sempre es pot resseguir la trepitjada dels grups de picapedrers de La Xara. Una demostració del bon moment econòmic en aquest període és la construcció, entre 1876 i 1902, de l’església i la casa-abadia, pagades i edificades per la mateixa població.

Només després de la crisi general de la pansa, cap al 1902, el món dels picapedrers va patir una reculada, fet que es va traduir a La Xara en un moviment migratori cap als Estats Units o l’Argentina o cap a Alger. Esta història no es pot esborrar i, de fet, el PSPV de Dénia ha plantejat el projecte de construcció d’un espai dedicat al picapedrer a La Xara, on poder exposar tota la informació i la documentació que hi ha sobre ells. La proposta és ubicar-lo entre la futura Casa de la Cultura i la zona esportiva. Un Museu del Picapedrer com toca.

 

 

<<< Tornar a la portada