Els 4 cantons: De Baix la Mar i els anys trenta (III)

Parlarem ara de l'etapa dels anys trenta del segle passat, amb una pinzellada sobre el barri mariner, que coneguem com Baix la Mar. En un principi hem parlat de l'Ajuntament autònom sota la denominació de Pueblo Nuevo de Diana, més que fos durant el curt període de 1837-1839. La meua família i la meua infantesa va viure allí fins els inicis de la guerra civil en que ens traslladàrem a Dalt Dénia. Fins 1917, quan s'obria a la mar el carrer de Campo, la comunicació de Dalt Dénia amb el barri marítim es feia pel carrer la Mar, doblant cap el Fora Mur -conegut popularment com el "Faramull"- i empalmant, finalment, amb el carrer del Pont, aleshores centre neuràlgic de la vida comercial de la ciutat, almenys la més ampla del barri mariner oberta a la zona de l'antic port comercial. Pels anys 30, dels que anem a parlar ara, hi havia allí, al carrer del Pont, la fàbrica del gel, que suministrava les embarcacions de pesca de molt de temps enrere i a diversos comerços i llars familiars. Ho explotava la família Devesa. Al costat seu es trobava un local comercial conegut popularment com el "Depòsit", i més avall al Cooperativa de Pepet el Tendre, on s'expendien queviures per a tots els mariners i veïnat. Hi havia altres establiments disseminats pel barri. Però el més important d'ells havia sigut des d'antic el de Lluís Cardona "Bossos", instal.lat en un caseró conegut com "La Casota", que va estar ubicat al carrer de la Pilota, paral·lel a la mar i amb altra entrada front a l'antic port, al costat mateix de les Drassanes. Servia també d'estanc i celler.

El principal recurs econòmic de l'època era el que aportava la flota pesquera, que donava ocupació en 1933 a 1.025 persones en les 49 embarcacions mitjanes i menudes, més 136 empleats en diferents treballs auxiliars en terra, entre ells la reparació de xarxes, que feien generalment, dones, assentant-se a l'aire lliure. En època de veda -especialment, per la Tardor- els mariners que disposaven d'algun recurs canviaven la pesca d'arrossegament per a dedicar-se a la modalitat de tir, palangre o "bolitja". Altres s'empleaven en faenes portuàries de càrrega i descàrrega, i les dones anaven a treballar la temporada curta de la pansa en els magatzems de Dalt Dénia. La mar, com pot deduir-se fàcilment, constituïa la base principal de la subsistència d'aquest barri: el sector pesquer i el també notable del moviment portuari comercial en una etapa d'importants activitats d'exportació i importació. Però cal senyalar que també existien ubicades en la zona altres indústries: les fàbriques de Simó i Carrasco i Marsal, al carrer Sandunga, les de Monllor i Asensio Linares, al carrer del Pont, la de Sauquillo (medalla de plata a l'Exposició Internacional de Barcelona, pel 1929) al final del carrer la Mar; i els calafats de ribera -o mestres d'aixa- que el 1932 construïen 12 barques, donant treball a 24 persones.

Referint-nos a la pesca direm que la comercialització de les captures es feia amb la tradicional subhasta a la baixa en l'antiga llotja, de més reduïdes dimensions, que estava ubicada a l'edifici que després seria la seu del Pòsit o Confraria de Pescadors. El peix, en aquells moments, es ficava dins de coves -no en caixes, com posteriorment- i es tapava amb palmes de margalló, que col.locaven damunt del gel per a conservar-lo més temps. Una indústria complementària consistia l'elaboració d'anxoves, sardines de casco i bacallà sec, que es feia a l'edifici de les antigues drassanes.

Aleshores no existia en tota Dénia cap carrer ni plaça asfaltat. Tampoc a Baix la Mar. Quan plovia es feia difícil transitar. A l'explanada de Carvantes, que primer s'havia anomenat d'Alfonso XIII, li havien canviat el nom en maig de 1931 pel de Galán i García Hernández, davant la nova situació republicana. No es trobava com en el moment actual. Tan sols apareixien algunes palmeres més grans, amb bastants buits en un total estat d'abandó urbanístic. La zona servia per a la construcció d'embarcacions pesqueres. Estava en marxa la construcció del moll d'atrac o comercial, i els blocs de ciment que anaven fabricant-se apareixien escampats per la zona. Existien també alguns elements auxiliars modestos, com el tenyidor, situat al mollet d'Espanya, un xicotet escar per a botar o traure embarcacions de poc calat, els quals, en instal·lar-se molt després els nous serveis, s'utilitzarien per a l'ús d'algun bot o llaüt i per a que els bous, en caure a la mar en la peculiar tauromàquia deniera de les festes a la Santíssima Sang, pugueren eixir còmodament. Com no existien parcs en el sentit urbà que ara els coneixem, la via pública era el parc natural per antonomàsia, i allí es feia la vida sense perills d'accidents de circulació. Els menuts mostràvem les nostres habilitats ballant la tromps -la baldufa-, jugant a "boletes" o "caniques", al "fava, munta i calla", al "corre-con" o a lladres i policies.

En matèria de distraccions existien les festes de Sant Pere, amb els bous a la mar, que més tard es traslladarien a la Santíssima Sang. En aquell temps les barreres i l'entaulat es muntaven a base de troncs i taulons de fusta cedits pels comerciants del ram i lligats amb sogalls. Igualment, tant per Sant Pere com per la Mare de Déu dels Desemparats, es ballaven les danses populars de Dénia al carrer del Pont i tenia lloc alguna revetlla musical -les "berbenes" de totes les festes- i la tradicional i espectacular processó a la Patrona dels mariners. A les festes del barri se celebraven les cucanyes infantils habituals, i per als major també les seues: carreres de sacs, etc., de natació o les populars de llaüts, d'una manera informal i popular. També, aprofitant la mar, se solien soltar dins l'aigua alguns ànecs que queien en mans dels nadadors i acabarien en la cuina de la família com un plat ben agraït en aquells moments. Una altra activitat festera marítima era la d'aconseguir algun trofeu tot practicant l'habilitat, l'equilibri, traslladant-se per un pal, d'una barca, ensabonat, per tal de superar l'adversitat divertida i aconseguir el premi enganxat a la punta del tronc esvarós. Supose que n'hi haurien bastants més divertiments en els festes que haurem oblidat. Continuarem una altra setmana.