Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CLXI) (La sexualitat en el xiquet)

És aquesta una etapa que molts de nosaltres veiem rodejada de misteris, dels grans misteris de la Creació, i que poques vegades, o mai, parlem d’ella en públic, com ho anem a fer aquí, per no abandonar l’abundància d’informació que disposem, i de l’experiència domèstica. Quan parlem del xiquet, parlem també de les diferents denominacions utilitzades per la nostra rica llengua: xiquets i xiquetes, nois i noies o, més reduït, el grup dels infants, encara que aquesta denominació última sembla especialment dedicada, a la Península Ibérica, com a títol dels fills, filles o parents del rei ja tan coneguts. Perdoneu l’atreviment.

            Començarem amb la cita d’un notable investigador -S.H. Ribbin- que diu: “No sé si estoy en lo cierto. Pero a mi entender, la cuestión sexual es la raíz y la flor, el principio y fin de toda moral. Aunque trabajásemos día y noche en favor de la Humanidad, aunque la sacrificáramos todos nuestros bienes, creo que sería inútil, si hemos descuidado y envilecido la vida sexual, esa escuela primaria en renovación constante del verdadero altruismo”.

            Havem llegit en els nostres diversos i científics papers que un dels majors descobriments de la ciència psicològica ha sigut el de poder afirmar que l’instint sexual no és un simple mecanisme que es posa en funcionament amb la pubertat, sinó que es produeix i es desenvolupa en el ser humà des del mateix instant de la fecundació, per anar evolucionant després fins aconseguir eixe estat de maduresa que s’ha donat anomenar “l’edat adulta”. A partir de Sigmund Freud, el psicoanàlisi ha ant enumerant les distintes fases per les que pot travessar el desenvolupament de l’instint sexual. Per exemple, el “complejo de Edipo”. Hom diu que apareix en la confusa ment del xiquet, existent un gran amor cap a la mare i un odi inconscient cap a son pare. Aquests sentiments innats són normals i constitueixen un període d’evolució. El seu comportament futur depèn de com se supera aquesta etapa. El xiquet fixat en la mare i amb hostilitat amb el pare potser un inadaptat que manifesta la seua “protesta” contra tot i contra tots.

            I quina cosa es diu del “complejo de Electra”? Aquest complex presenta la inclinació de la filla per la imatge del pare, que es posa de manifest per l’atractiu que troba en els hòmens d’edat madura. És l’equivalent femení del “complejo de Edipo”. Seguim avant dient que aquest complex amplament difòs en els últims anys ha provocat molts estralls, danys per l’ús inadequat que se sol donar. En principi, resulta erroni suposar que un complex siga cosa mala, i que tenir complexos signifique necessàriament patir un desequilibri. El psicòleg suís Charles Baudoin afirma, contràriament, que els complexos són tan indispensables des del punt de vista psíquic com puga ser-ho, des del psicològic, tenir estómac, cor o fetge... Tant és així, que ara constitueix un acte de salubritat pública ajudar als pares a desfer-se de certes fòbies respecte als “complexos” dels seus fills.

            Tenim el d’Edipo, per exemple. El fet de què un xiquet petit se senta gelós de son pare en determinats moments és perfectament natural i no més perillós o evitable que la varicel·la o la pallola. Allò que resultaria funest per al xiquet seria quedar bloquejat en aquesta fase; però si, com és natural, arriba a superar la crisi, es trobarà en possessió d’ “alguna cosa” que se li farà d’inapreciable utilitat durant la seua vida amorosa. A més d’això, existeix una regla molt senzilla concernent a aquest estat psíquic, no és a ell al qui s’ha de tractar... sinó als seus pares. I el mateix cal dir dels problemes que es presenten durant la pubertat i l’adolescència. Si a hores d’ara veiem a tants pares que, després d’educar amb èxit als seus fills petits, fracassen estrepitosament en fer-se aquests majors, és degut a que no han sigut capaços de comprendre la significació de les crisis que ells mateixos experimentaren d’una o altra forma en el despertar de la seua joventut. Es proposa analitzar els intricats problemes de la sexualitat estudiant-los des del seu més remot origen: el període infantil. El plaer com necessitat vital.

            A l’estudiar la sexualitat en el xiquet no ens hem referit, com resulta lògic, a les relacions sexuals ni a l’orgasme, sinó a les fases preliminars que es revelen abans de la pubertat. Els primers impulsos sexuals han d’associar-se amb les primeres necessitats orgàniques del xiquet. Freud va identificar l’instint sexual contingut en el desig impulsiu del xiquet a satisfer -la cerca i la necessitat de calor, d’aliment, de seguretat, etc.- es troben encara poc diferenciats.

            La lactància, per exemple, és per al recent nascut alguna cosa més que la simple satisfacció del seu apetit; troba, a més a més, un plaer en ella que tractarà de repetir fora dels moments en què necessita aliment. És ben conegut el fet de què al lactant i al xiquet petit els agrada xuplar-se el dit fins l’extrem de que moltes vegades sembla parèixer aïllat del món exterior quan es troba entregat a aquesta precisa ocupació, mostrant la seua satisfacció amb el color de les galtes i reflexant-se en els seus ulls el plaer que allí li proporciona. No som molts qui recordem facetes com aquesta, pròpiament nostres o d’algun xiquet de la família o conegut. Aquesta recerca del plaer, diguem-ne voluptuós, que és instintiva, pot manifestar-se en altres activitats essent així com el xiquet descobreix molt prompte que, quan ha aprés a controlar les seues necessitats naturals, el fet de retardar un tant la satisfacció pot convertir-se en una nova font de “plaer”, encara que aquests moviments puguen resultar fins i tot dolorosos. Existeixen xiquets que s’encaboten en repel·lir el recipient que se’ls ofereix a hores regulars per a millor tacar després les seues robes, i a les mares no se’ls ocorre pensar que el seu fill actua d’aqueixa manera perquè la retenció de les seues necessitats desperta en ells sensacions de plaer que van augmentant amb la duració del temps de retenció.

            Freud i alguns educadors no es troben tan lluny de la veritat quan asseguren que els xiquets són més bé petits salvatges, en lloc dels angelets innocents que sempre ens preocupem imaginar. Aquests fets no es troben en connexió directa amb la vida sexual de l’adult, com el naixement d’un riu no té cap semblança amb la seua desembocadura. Les sensacions plaents del xiquet no estan concentrades en les seues zones genitals, com en l’adult. En el xiquet es desperten principalment al contacte dels orificis naturals del cos i en determinats llocs de la pell, com els muscles, anques i axil·les... Continuarem.