Gojos per a la història: Un curtmetratge sobre la festa del carrer Sant Antoni de Dénia salva de l’oblit una tradició centenària

ROSA RIBES FORNÉS

Diumenge 31 d'octubre es va fer la projecció del curtmetratge "Festes de Sant Antoni" a Dénia. El treball conta la tradició de les festes del carrer que porta el nom del sant a través d'entrevistes a les veïnes i als veïns. Malauradament, la celebració ha anat perdent força amb els anys i la pandèmia no ha fet més que afavorir que la festa anara gelant-se. Conscient que havia que salvar els gojos però també tot allò que durant tant de temps havia unit al veïnat, Marina Crespo es va proposar fer alguna cosa perquè no caiguera en l’oblit. El resultat, un magnífic treball que va fer possible que els gojos tornaren a escoltar-se al carrer la vespra de Tots Sants i, qui sap, potser s’entonen de nou el pròxim 17 de gener.

Criada al Carrer Sant Antoni, l’autora del curtmetratge es resistia a assimilar que la festa es perdés per a sempre. Ella, com qualsevol altra xiqueta que acompanya els seus pares primer i com una veïna més després, havia viscut la celebració des que va nàixer. La festa, com ella conta, consisteix a cantar els gojos de Sant Antoni durant nou dies, els previs al dia del sant. La costum marca que les veïnes ixen a les 8 de la vesprada a cantar al carrer, al voltant d’un plafó del sant del voltant dels anys 30 del segle passat. Amb el temps, la festa havia aconseguit la implicació de bona part del veïnat i acabava amb un sopar organitzat pels veïns i veïnes que incloïa l’encesa d’una foguera. Allí es compartien menjar i contaralles per passar una bona vetlada. Era una manera de celebrar la festivitat del sant que havia esdevingut també en la millor fórmula per a fer barri.

Però el veïnat es fa major, algunes persones han faltat, els joves se’n van fora i la festa comença a gelar-se. Marina és una d’eixes joves criades al barri que ara treballa lluny de Dénia, a Madrid. La seua família, però, continua vivint al carrer i era sabedora que en els darrers anys, també el gener abans de la pandèmia, no s’havia fet la celebració. Així que decideix salvar els gojos i comença a anar de casa en casa comentant amb els veïnes quina és la seua idea. I ahí comença l’embolic. Darrere una història, un altra. Perquè a la gent del barri li agrada parlar d’estes coses, li agrada recordar i compartir. I comencen les entrevistes. I arriba Nadal i convenç les veïnes perquè isquen al carrer a cantar els gojos a Sant Antoni, perquè Marina vol enregistrar les seues veus, el moment, l’escena.

Ho ha aconseguit. En el mes de gener ja té la gravació dels gojos, el que s’havia proposat. Però se n’adona que el material dona per a més i el seu objectiu deixa d’estar tan clar. Parla amb una amiga editora de vídeos i s’embarquen en l’aventura de fer un curtmetratge. La idea és presentada a l’Ajuntament, que els va donar recolzament, i tiren avant. Dediquen “moltes hores de treball”, explica l’autora de la iniciativa. I finalment, diumenge 31 d’octubre, es presentà en públic. Ho fa al carrer, on havia de ser, amb uns espectadors de luxe: els veïns i poca cosa més. El control de l’aforament per la pandèmia impedia fer extensiva la invitació a més gent, com a ella li hagués agradat. Amb les noves tecnologies no és problema. L’ajuntament farà rodar el curtmetratge -que té una durada de 15 minuts- i estarà a l’abast de tot el món.

Les protagonistes són les dones que canten els gojos i el fil conductor és Bernat Cardona, qui ha investigat molt sobre la festa. Per a Marina Crespo, l’experiència va ser més que satisfactòria. Eixa nit, per vore l’emoció de la gent. I durant el procés d’elaboració, pel temps dedicat a la gent major i el gust d’escoltar a les veïnes.

A més a més, la projecció del curtmetratge va aconseguir ajuntar de nou el veïnat, necessitat en certa manera de reprendre la vella costum d’eixir al carrer i compartir, encara que siga per xafardejar. “Es nota que la pandèmia ens ha allunyat uns dels altres” -diu Marina- i ens feia falta ajuntar-nos de nou”. El curtmetratge ho ha aconseguit. I també, haja o no haja festa el proper 17 de gener -cosa que sembla poc probable-, que els gojos i la tradició no es perden.