La fusteria del Ràfol d'Almúnia o set dècades entre borumballa, portes i finestres

En un moment en el que els oficis tradicionals estan en franca retirada a mesura que les joves generacions opten per altres modus de vida amb menys obligacions i maldecaps que les que comporta un negoci, encara es troben excepcions com la de la fusteria Lull en el Ràfol d’Almúnia on els germans Juan José i José Manuel commemoren els setanta anys des de que l’establiment que hui regenten a l’entrada del cas urbà per Sagra fóra fundat en 1954 pel “uelo” Juan Bautista.

JUAN BAUTISTA LULL CATALÀ, EL FUNDADOR EN 1954

Segons rememora als seus 98 anys Salvador Lull Puchol, fill del fundador i oncle dels actuals titulars del negoci, es va decidir a traslladar a l’immoble que ocupa l’actual nº4 del carrer de l’Hort el talleret de la primera “porxà” de la casa familiar en el que feia algunes feines artesanals en la matèria. Així, complia el somni forjat després de la tornada de Toronto on, al igual que moltes altres persones de la comarca, havia tingut que emigrar en 1913 a causa de la fil·loxera en recerca de eixir de la crisi econòmica derivada de la desfeta de la pansa. Somni que havia tingut que posposar quasi vint anys arran de l’esclat de la guerra civil quan ja tenia les pedres tosques i el material en la parcel·la elegida per a començar l’obra que i la misèria que va portar aparellada la postguerra a tots els nivells.

La iniciativa en qüestió, relata, va sorgir de la necessitat de comptar amb la maquinaria adequada que li permetera desenvolupar l’ofici que l’havia anat aprenent i perfeccionant en altres establiments de les rodalies, sense tindre que afrontar el feixuc tràmit de tindre que passar a tallar la fusta per l’establiment del “Bessó” d’Orba, que sí que disposava d’aparells mecànics, cada vegada que portava en carro l’encàrrec que havia demanat prèviament al magatzem de Maderas Pastor de Dénia, a les hores pioner en la importació d’eixe tipus de gènere a la comarca.

No obstant això, la idea de donar feina als cinc fills que havia tingut del matrimoni amb Joaquina Puchol Gavilà als que havia introduït en els secrets del gremi -que incloïen la reparació de les politges d’alguns molins d’arròs de La Safor-, no més va poder ser completada a mitges pel fet que els dos fills majors ja havien volat pel seu compte arran de contraure els respectius matrimonis. El primer, segons detalla, en un altra fusteria d’un poble de la contornada i l’altre com a venedor d’electrodomèstics. Així que, malgrat que no més disposava de Joaquín, Juan i José per a recolzar-lo, la cada vegada més creixent demanda d’aquella societat que, emparada en el bon moment dels cítrics, caminava cap al condicionament dels habitatges una vegada superada la postguerra, el fa decidir a comprar una serra-raspalladora-foradadora de la marca Universal. Artefacte que, encara es pot fer funcionar en l’actualitat, ja que, malgrat el volum que ocupa, els nets la mantenen en l’emplaçament com a record permanent cap a les generacions precedents de fusters.

L’EVOLUCIÓ DE L’OFICI

        “En aquells temps els fusters tocaven més la fusta que hui al tindre que assumir el procés de condicionament del material des del principi fins el final, i això comportava feines més manuals i artesanes en les que es precisava saber fer de tot” especifica José Manuel per a diferenciar-ho de la manera de treballar en l’actualitat per part d’un gremi que, des dels anys 90 del segle passat, majoritàriament ha evolucionat cap al muntatge del material específic que s’adquireix a proveïdors especialitzats en determinades peces.. Evolució que també ha arribat a uns materials que han vist com en l’actualitat es prioritzar el tauler melaminitzat per a lacar front a la xapa de fusta; de la mateixa manera que predomina la fusta la fusta tropical d’ipe o iroko pels exteriors,, i la d’avet o de pi convenientment envellida davant de la fusta vella com aquella mobila, que era predominant fa trenta anys. Tendència esta última que queda justificada pels inconvenients que comporta la presència de claus i el deteriorament que provoquen o el risc dels corcons..

        Per al menor dels germans Lull Castellano “voler fer de tot com abans resulta hui en dia poc menys que impossible pel fet que la clientela no té les mateixes exigències en aspectes com poden ser, per exemple, uns cristalls de climalit que en ares a complir amb la seua funció aïllant compten amb una considerable gruixa, o el fet de que fins fa uns anys quan muntaves una porta ho feies pràcticament no més acabava l’obra i sense envernissar, hui la poses pràcticament quasi al mateix temps que arriben els mobles i ja lacada”.

        No obstant això, els fusters d’El Ràfol tracten de substraure’s eixa dinàmica amb la personalització dels serveis a prestar dels que es el millor exemple el client que encarrega un armari a mida, al que li exposen la conveniència de tindre en compte factors com cap a quin costat vol d’obrir o si té costum de penjar o plegar la roba, a l’hora de decidir-se per dotar-lo de més caixons o optar una barra més alta. “O siga, que es pot dir que fem en certa forma la funció d’un decorador a la que la majoria de la gent de l’entorn encara li costa recórrer, però sense ser-ho”.

        Malgrat aquesta circumstància desmenteix qualsevol tipus de intrusisme entre una professió i l’altra, ja que, segons considera, son complementàries. “De fet hem treballat i treballem amb més d’un decorador tant a nivell de comarca com en la resta de la geografia valenciana i inclús en les illes Balears o les Cànaries, sobre tot a l’hora escometre el muntatge d’oficines o tendes (comerços), que es l’altra branca a la que hem anat derivant”.   

        El que si que declina totalment es treballar per promotores i constructores subjectes a demandes condicionades al auge i caiguda del sector, pel fet que, apunta “ja hem quedat escaldats alguna vegada i per això hem canalitzat el servei a la clientela particular”. En aquest sentit, afirma que “pot ser podríem guanyar més diners però l’experiència et diu que eixe és el preu a pagar per treballar en el que més t’agrada” per a reconèixer implícitament que l’ofici portat com el porta dona per a viure dos famílies.

ENSENYAR-SE EL FALCA, TALLA I METXONA DE LES COSES A MIDA

        Aquest últim extrem fa imprescindible preguntar-li per la continuïtat d’aquest tipus de negoci, per a trobar-nos que li canvia la cara cap per a agafar una expressió de reflecteix pessimisme, que, explica, és deguda tant a la complexitat que té hui un autònom a l’hora de gestionar la paperassa administrativa exigida per la burocràcia, com per la manca de relleu generacional. “La mentalitat dels joves de hui no passa per entrar d’aprenents. a penes sense sou. per ensenyar-se al falca, talla i metxona que comportaven aquelles coses totes fetes a mida, tal i com decidirem en el seu moment el meu germà i jo per a rebre les nocions bàsiques del nostre pare i els nostres tios, ni a complementar eixa pràctica de forma autodidacta a l’hora de reorientar el negoci, i menys encara a mantenir una lluita constant amb clients i proveïdors”.

        En eixa dinàmica, conclou amb un “mira si ha canviat tot que quan vam començar nosaltres a treballar en la fusteria familiar en este moment –l’entrevista es va fer un dissabte de matí per tractar d’acoblar-mos a les eixides i entrades que fan els operaris a diari- estaríem netejant la fusteria de borumballa, i no haguérem anat a esmorzar al bar, sinó ací mateix i el més ràpid possible”.