L’entrevista / Pepe Arlandis: “El taitxí t'enganxa, és com una droga però bona”

Pepe Arlandis (Chen Depei) porta més de 49 anys dedicat a l'estudi, pràctica, ensenyament i recerca de les arts marcials. És el president de l'Associació de Taichichuan i Chikung i del Chen Taichi Centre Dénia, amb sucursals a Gijón, El Puerto de Santa María i Ontinyent. Acaba de publicar un llibre, Chen Taijiquan-Art Marcial de llarga vida.

PREGUNTA: Vora 50 anys practicant arts marcials. Mitja vida! Com es va enganxar?

RESPOSTA: Va ser en 1975, em vaig deixar el futbol, el juvenil del Dénia. No seria molt bo, em treien quan faltaven cinc minuts perquè s'acabés el partit i anava com una bala. Marcava gols. Vaig veure que donaven karate coreà en el club nàutic i em vaig apuntar, era estiu. Just abans em va enxampar el toro.

P: Literalment?

R: Sí, en les festes de Dénia, era l'any 1975. Encara sort que només tenia una banya. Em van posar tres punts. Vaig començar a la setmana següent i allí estaven Soler, Javi i Bernardo de la farmàcia, Miguel Ángel Blanco… molta gent que ja tenia cinturó groc. Em vaig comprar també un llibre, ABC del karate, i vaig aprendre els noms. Al setembre em vaig examinar de cinturó taronja. Vaig aprovar i els altres no. I vaig seguir. Vaig fer una mica de tot entre 1985 i 1995 i per Setmana Santa d'aquest any vaig fer un curs de taitxitxuan a Marbella. Anys abans, quan en tenia 18 o 19, havia fet un curs de la forma continental, però no m'agradava. En el 95 vaig conèixer el taitxí original i vaig dir, ‘això és el que vull fer jo’. I vaig començar a investigar. Vaig trigar nou anys a trobar el mestre adequat, Liming Yue, descendent directe d'un dels deu mestres millors del món, Chen Zhenglei, reconegut com la persona més influent del taitxitxuan a la Xina. Vaig fer la prova al febrer i al maig tenia al gran mestre a Dénia. En 2005 i 2006 va tornar a donar cursos, amb gent de fora, perquè aquí no hi havia tanta gent per a fer taitxí. A nosaltres ens coneixen molt a la Xina, gràcies a ell hem eixit en la televisió pública. També ens coneixen molt a Espanya. Però al meu poble és on menys ens coneixen (fa broma) i això que la meva dona i jo som els dos únics deixebles del Gran mestre Chen Zhenglei a Espanya.

P: Però encara no m'ha dit què el va enganxar.

R: Buscava l'arrel del taitxí, l'ensenyament real, els mestres que m'aproximaren a ell. M'agradaven els moviments, les explosions… hi ha moviments blanets i durs…

P: A mi sempre m'ha semblat molt elegant.

R: Sí, correcte. I quan entres dins t'enganxa. És com una droga bona. El secret per a arribar a un mestratge és practicar.

P: Va introduir vostè a la seva dona en això del taitxí?

R: Sí, però ella és millor que jo. Sobretot, explicant. Jo soc més marcial, done més canya. María José té gent de totes les edats i és més elegant, però també apreta. Porta més de 20 anys ensenyant taitxí per a l'ajuntament i té llista d'espera.

P: Chen Depei i Chen Deya són l'alter ego de Pepe Arlandis i María José Quintero? Expliqui'ns-ho perquè els que no estem posats en matèria no ho entenem.

R: Quan entrem dins de la família Chen ens posen un nom oficial. Ara som familiars d'ells. ‘De’ és la partícula que empren per a la dotzena generació de taitxí, que és la nostra, encara que som la vint de la família. En lloc de María ells diuen Mariya, i per això ella és Chen Deya. I el Chen Depey meu ve de Peype.

P: I vostè què se sent més?

R: Jo de tot, mentre no em digues Jose.

P: Quina diferència al taitxitxuan d'altres arts marcials?

R: És un art marcial taoista amb efectes sobre la salut mental i física, però no deixa de ser un art marcial. I s'ha de treballar com a tal. La partícula txuan és la que li dona al taitxí el caràcter d'art marcial. És molt ràpid i la rapidesa és la que dona avantatge. L'única diferència amb altres arts marcials li la dona la manera d'entrenar. En les altres entrenes ràpid i en sis mesos tens un lluitador. En taitxí tardes uns deu anys, però es pega amb més consciència. Has de connectar el cervell amb el cos i quan ho fas, el que vages a fer tu ho veig de seguida, tinc molta consciència del que estàs fent, et veig vindre.

P: Aleshores no deixa de ser un art de combat.

R: La gent ha de saber que és un art marcial, de defensa, que et dona una seguretat en tu molt gran, et confereix molta calma i t'ajuda a contenir-te, et dona raons per a no pegar quan et provoquen. Fer taitxí és deixar que la força entre i donar-li la volta.

P: Li dona fortalesa mental.

R: Correcte. Jo faig taitxí amb tots.

P: Té a més un vessant terapèutic.

R: I espiritual, perquè et vas calmant i tens la concepció que tots som iguals. La consciència va pujant i s'afavoreix l'equilibri mental i espiritual. Una de les regles que poso en classe és que hem de mantenir l'equilibri i per a això hem de caminar a poc a poc, tantejant per a no caure. Una altra és moure totes les articulacions. La tercera, memoritzar noms i postures. La quarta respirar i la cinquena, posar en pràctica alguna aplicació marcial, has de fer el teu propi taitxí, treure'l de dins. Ve a les classes gent amb problemes en les cervicals, a l’esquena, en el genoll i es queda de continu perquè es troba millor.

P: Com en altres disciplines, també es treballa la respiració.

R: El primer que fem en classe són les respiracions, per a calmar l'esperit i desconnectar de fora. Saludem als mestres i abracem l'arbre, una postura per a enganxar l'energia de la terra i del cel i treballar el diafragma. I després comencen l'escalfament i els exercicis. A classe es ve a aprendre i recordar, es practica a casa.

P: S'ha de practicar tots els dies?

R: Sí. Els xinesos ho fan sis hores al dia.

P: Pot fer-ho qualsevol?

R: Sí, des de nens a ancians, amb problemes o sense. Cadascun arribarà fins on puga.

P: Practicar ha de requerir molta concentració.

R: Va tot unit. No pots pensar en una altra cosa, sense voler estàs concentrat.

P: Hem vist taitxí a la platja. És bo treure-ho al carrer?

R: Si ho fem al costat de la mar o en un bosc agafem la seva energia, que és bona. En la muntanya igual. No podem fer-ho quan plou o fa molt vent perquè, com l'aigua, et lleva l'energia. Tampoc quan fa molt de sol perquè agafaràs una insolació, és clar.

P: L'estil Txen és la modalitat més popular de taitxitxuan en el món. Per què?

R: Històricament és la primera. D'aquí han sortit les altres. També té influències d'altres arts marcials.

P: Per a alguns, les arts marcials continuen sent un gran desconegut. Què els diria als qui són reticents al combat?

R: És normal. Però has de saber que cada vegada que t'ensenye una postura t'haig d'ensenyar també una aplicació marcial perquè la faces. Això no vol dir que l'hages de fer al carrer. Al carrer si penses, has perdut, has de relaxar-te i deixar que el cos reaccione. Els diria que sense els gestos propis de les arts marcials no podries agafar la postura.

P: Si ens decidim a practicar taitxí, notarem prompte els beneficis?

R: De seguida. En la primera sessió t'adonaràs que et fa falta.

Molt personal

P: Vostè es va criar en la Placeta de la Creu. Quin luxe!

R: Clar. Jo soc de Baix la Mar, sempre ho dic. A vegades dic ‘ha vingut gent de Rússia, Anglaterra, el Kazakhstan, França, Itàlia i Baix la Mar’.

P: Qui era Quico el vi?

R: Quico el vi era el meu avi, no el vaig conèixer. Tenia un bar de pescadors on venia vi. El meu pare era Jaume ‘el vi’ i nosaltres som ‘de Quico el vi’. Enfront del bar estava el pati, venien els pescadors i la meva mare feia la llandeta, callos, els esmorzars… i s'ho menjaven allí.

P: Que bonic tenir un carrer dedicat a un avantpassat! I damunt un carreró tan peculiar.

R: Quico el sisè, com diu la gent de fora. Jo pujava per allí, com Jackie Chan, perquè el meu pare no em veiés.

P: Els seus pares, Jaume i Amparito, van portar el bar però ni a vostè ni a cap dels seus germans els va pegar per l'hostaleria.

R: No, no. Jo el que volia era eixir d'allí. No m'agradava. Recorde que vaig agafar la destresa d'agafar cinc ampolles amb una mà i cinc amb l'altra quan el meu pare em demanava que l'ajudés a omplir la nevera. Jo li deia que si no seria millor portar-les en una caixa, i ell deia que no calia, que només en necessitava unes quantes. Gràcies a això encara tinc destresa en els dits. Jo vaig intentar agafar el bar quan va morir el meu pare però el meu germà no em va deixar. Sort, perquè no faria el que faig.

P: Baix la Mar ha canviat molt. Com veu ara el barri?

R: Quan era menut jugàvem al carrer, agafàvem cloïsses allí davant... Tot era distint. Per cert, agafant cloïsses vaig perdre l'anell de comunió.

P: El seu germà Francesc es va decantar per la música. Vostè no va sentir mai aquesta inclinació?

R: Jo tocava la guitarra però vaig durar poc. Sé tocar-la i fins i tot la tinc. Però el taitxí m'ocupa molt temps.

P: Què sent quan es posa el quimono?

R: En lloc de quimono portem més bé el vestit de taitxí, el dels botons, però l'utilitzem per als grans esdeveniments. Normalment fem taitxí amb samarreta, perquè fa molta calor i perquè l'energia que creem dona calor. Si quan acabem de practicar algú té les mans fredes és perquè els meridians no estan connectats, hem d'obrir-los. Com els xinesos, quan practiquem portem sabates. I una altra cosa, la llengua toca el paladar.

P: Com diu?

R: La llengua toca el paladar quan practiquem. Connectem un canal funcional i un canal que hi ha darrere i es crea un circuit d'energia. Quan el circuit s'ompli reparteix calor per tot el cos. Els nens quan neixen tenen la llengua en el paladar.

P: Ha après molt de la cultura xinesa.

R: És mil·lenària. Busquen el camí d'enmig, la naturalitat, no forçar… És complicat, però m'atreu.

P: Aniria a viure a la Xina?

R: No, no m'agraden les xineses.