L’entrevista/Mamen Martí: “El problema més greu a Dénia en aquests últims anys és l'accés a l'habitatge”

“Com en qualsevol altra ciutat turística i costanera, hi ha població que va quedant-se sola”

J.V. BOLTA

En 1983 Mamen Martí Frau va ser una de les dues treballadores que van muntar l'àrea de Serveis Socials, que no existia a l'Ajuntament de Dénia. En aquells moments estava acabant els seus estudis a Alacant i el llavors cap de la Policia Local, el cabo Catalá, va anar a buscar-la a sa casa perquè s'incorporés. S'acaba de jubilar després de quatre dècades. Encara que era la cap del departament, sempre ha estat a peu de carrer i en contacte directe amb els problemes dels ciutadans.

PREGUNTA: Els Serveis Socials han tingut una evolució espectacular des que va començar a treballar fins ara.

RESPOSTA: La veritat és que sí. Al principi es realitzava una labor més assistencial i de suport a la beneficència. Crec que l'evolució ha estat meteòrica. Ja la llei del 86 dels Serveis Socials autonòmics va pegar un canvi greandíssim. Es parlava de prestacions i no d'assistencialisme. I la llei de serveis assistencials de la Comunitat Valenciana de 2019 és super avançada i es dirigeix cap a un benestar social inclusiu.

P: És una àrea de l'Ajuntament més desconeguda i molt àmplia.

R: Els Serveis Socials tenen com a objectiu ser l'intermediari o el mediador entre la ciutadania i el benestar social amb tot el que això implica. Estem parlant de les àrees educativa, preventiva, assistencial, rehabilitadora, insertadora…

P: A quins grups de població van dirigits aquests serveis?

R: Tots podem acudir als Serveis Socials en qualsevol moment de la nostra vida i no sols perquè tingues alguna situació de necessitat externa o un problema tremend d'addiccions o una altra cosa. Aquesta àrea serveix per a accedir a qualsevol recurs normalitzadíssim de la societat i per a exigir els drets que ens corresponen com a ciutadans en el cas d'una discapacitat, els recursos per a majors o els de qualsevol altre tipus dins del benestar social.

P: Quins són els problemes més preocupants a Dénia?

R: És una ciutat que s'ha fet gran, convivim persones de moltes nacionalitats amb diferents costums, però la veig una societat bastant permissiva, bastant tolerant i assertiva. El problema més apressant que he vist en aquests últims anys és l'accés a l'habitatge. És terrible i la veritat és que en el departament estem amb les mans lligades perquè no pots arribar a donar veritables solucions. L'Ajuntament ha fet un gran esforç tant econòmic com tècnic en el tema de l'habitatge, ajudant encara que siga econòmicament per a donar aquestes entrades que et demanen i que són bàrbares. Però és que ara com ara no hi ha accés a lloguers. Et demanen tants requisits, com un contracte fix, un aval i quatre mesos d'avançament, que no s'aconsegueixen ni amb tota l'ajuda del món.

P: Són els joves els més afectats?

R: Aquest problema afecta a joves, a majors i a famílies. És una cosa que s'ha de solucionar i cal dedicar tots els esforços perquè afecta a tots i a la dignitat humana. Si no tens un lloc on viure dignament, rarament podràs treballar dignament ni podràs inserir-te en la societat.

P: Es pot arribar a tot des de l'Ajuntament?

R: Ho intentem. Ara hi ha molta demanda i llista d'espera, però he comptat amb un equip de professionals, que són magnífics i l'estan donant tot. Som unes quaranta persones, de dues que vam estar durant molts anys, Pilar Acle i jo.

P: Durant els seus anys de treball han passat diversos partits pel govern municipal. Ha influït el color polític en el funcionament del departament?

R: En l'àrea de Serveis Socials hem tingut bastant sort perquè els partits polítics ens han deixat treballar. Primer hi ha hagut un procés de coneixement de les persones i de les polítiques socials, però després ens han respectat bastant.

P: Quines són les situacions més difícils amb les quals s'ha trobat?

R: Recorde les èpoques d'incendi del Montgó i les riuades. I últimament l'època covid i el confinament. Vam donar la cara de gom a gom i es va ajudar a un munt de persones perquè no haguessen de sortir de casa. Sobretot a famílies amb menors, en les quals de sobte deixava d'entrar qualsevol ingrés a la casa i les situacions eren molt sagnants. La veritat és que ho passàrem malament.

P: Hi haurà hagut moments gratificants.

R: Sí. Jo m'aixecava tots els dies amb energia i amb alegria. M'ha agradat moltíssim el meu treball i en part es deu al fet que és gratificant quan les coses ixen bé i has pogut ajudar a algú o a solucionar algun problema.

P: Recorda algun cas amb final feliç?

R: Hi ha molts, com quan es van lliurar els habitatges socials dels grups de la Caldera del Gas i La Paz. Ens va costar més d’un any de gestions i de valoració d'expedients i després la gent estava tan feliç per tenir una casa digna! O quan hem tramitat adopcions de nens i els papàs tenen a casa al seu fill. En el cas de persones majors amb veritables problemes, tramites una ajuda a domicili i de sobte te'ls trobes passejant pel carrer Campos, acompanyats pel cuidador. Aquesta és una gratificació molt gran.

P: Quins són els col·lectius més vulnerables?

R: Les dones víctimes de la violència, els okupes, els sense sostre i també les persones majors que estan soles. A Dénia, com en qualsevol altra ciutat turística i costanera, hi ha població que va quedant-se sola. Abans, generalment eren estrangers i ara tenim espanyols, ja no tant de la Comunitat Valenciana, que també, sinó també d'altres comunitats que han vingut aquí. Deixen de parlar-se amb la família o amb els fills i es queden sols.

P: És una realitat que no surt a la llum pública.

R: La veritat és que és molt trista. Potser és que com a societat hem anat a la nostra en aquests últims anys i hem deixat abandonat l'afecte entre la família i el respecte. I ho estem notant.

Molt personal

P: Quin acte de comiat que li van fer a l'Ajuntament per la seva jubilació!

R: Increïble i després una festa sorpresa en Ca Nano. Va ser espectacular i jo estava en xoc. Va vindre fins a la germana Pilar Adell, que em va donar una gran alegria. Feia anys que no la veia. També van estar els meus companys ja jubilats. Guarde un record molt bonic dels meus anys de treball a l'Ajuntament.

P: Cal tenir una vocació especial per a treballar en Serveis Socials?

R: És una professió que la compare a la medicina o la psicologia, en el sentit que has de tenir un matís especial perquè, per exemple, no hi ha horaris i, quan hi ha una urgència, has de sortir. I es presenten situacions que t'arriben a l'ànima.

P: A què li agradaria haver-se dedicat de no haver treballat a l'Ajuntament?

R: La veritat és que ho vaig encertar molt en els estudis. De jove m'agradava molt el teatre, la mímica i coses així.

P: Els funcionaris són una classe treballadora privilegiada?

R: Crec que no. I ho dic després de 40 anys. Accedeixes a això per una oposició bastant dura i després et regeixes per uns reglaments. En Serveis Socials la peculiaritat ha estat distinta perquè moltes vesprades o caps de setmana hem hagut d'estar a peu de carrer.

P: A partir d'ara tindrà més temps per a gaudir de les seves aficions.

R: Sí. M'agrada molt viatjar i caminar. I jugue al pàdel, encara que bastant malament. Ara, estic contenta i feliç. Ara és tot distint i estic començant a acostumar-me, però de moment no em dona temps a res.

P: Ha tingut alguna vegada oportunitat de dedicar-se a la política?

R: Moltes vegades m'ho plantejaven perquè jo donava molts discursos en el treball. Tenia les idees molt clares i definides. No obstant això, en treballar a l'Ajuntament seria incapaç de presentar-me a la política.

P: Va molt a Ca Nano?

R: Sí, clar. Els meus pares van conformar una família, i ens han deixat unidíssims. Fa uns dies hem anat a menjar els germans. Poto és l'únic noi que ens queda i és el nostre pilar. Porta Ca Nano de manera genial, d'una manera popular i per a la gent.