La fàbrica Schuberth: la revolució femenina a Benissa

La Schuberth, coneguda com la fàbrica de plàstic de Benissa, va marcar una fita, una autèntica revolució, en la incorporació de la dona al mercat laboral. Parlem de la dècada dels 60 del segle XX quan el “boom” del turisme encara no havia arribat i l'única font de riquesa i treball era l'agricultura. I el paper de la dona estava relegat a les feines de casa, al camp o a l’estisorà la fi d'estiu. No hi havia res més.

            Era l'any 1965 i pel poble es va córrer la veu que es preparava un viatge a Alemanya. Hi havia un senyor alemany que estava interessat a muntar una fàbrica a Benissa al costat d'altres socis espanyols. Calia omplir un autobús amb 20 dones per a desplaçar-se dos mesos al país bavarès per a aprendre a portar les màquines i veure com es feia el treball. L'empresa fabricava jocs per a banys, és a dir, catifes i dues peces més, una petita i rodona per a posar els peus i una altra per a decorar la tapa del wc.

            Elena Giner té 85 anys i va ser una de les joves que, aleshores, va decidir emprendre la seva peculiar “aventura europea”. “Quan em van proposar el viatge”, recorda, “no ho vaig pensar dues vegades. Em seduïa passar per França i veure Alemanya”. “De no ser així”, afegeix, “no tenia l'oportunitat de conèixer l'estranger”. Cal posar-se en situació i tirar la vista enrere, uns 57 anys –que es diu aviat- per a entendre el que va significar aquest viatge. Omplir un autobús amb vint dones que no sabien parlar anglès ni francès, i menys alemany, i la majoria, per no dir totes, no havien sortit del poble, es va convertir en tot un esdeveniment.

            I ho podem saber de primera mà perquè Giner té escrites les seves pròpies memòries del que va significar per a ella anar a un país estranger. Sabia escriure a màquina i va plasmar en lletres tot el viscut i experimentat en un viatge que va canviar la seva vida. L'hostessa, apunta Giner, els explicava una mica d'història en cadascuna de les ciutats per les quals passaven “i semblava allò un regal del cel, encara que en cadascun dels rostres de totes nosaltres crec es traslluïa una certa inquietud davant el desconegut”. La primera parada per a fer nit va ser Lió i, una vegada instal·lades a l'hotel, “quan vaig arribar a l'habitació, vaig retirar una de les cortines del balcó i vaig quedar fascinada d'una gran ciutat que apareixia vetllada d'un gran colorit de llums, majestuosa i, alhora, encara que fora per una sola nit, em va semblar hospitalària”. Un testimoniatge que, amb tota seguretat, podem fer extensiu a la resta de companyes de viatge.

            Veure un grup de vint dones amb maletes i passaport en mà en una estació de tren no seria gens habitual per aquells anys. El seu destí era un poble anomenat Ascheberg, situat al nord d'Alemanya, a 27 quilòmetres de Kiel. La residència estava als afores, just a 2 quilòmetres. “Tots els dies, a les 7 hores, passava l'autobús que ens deixava al poble i d'allí anàvem caminant a la fàbrica que quedava a uns vint minuts”, diu Giner.

L'ARRIBADA A la FÀBRICA

            Era febrer i la neu cobria arbres i els carrers. Una estampa nova per a unes dones acostumades a la calor del sol i les altes temperatures. Giner descriu l'arribada a la fàbrica amb aquestes paraules: “les alemanyes manejaven les màquines a tota velocitat. Eren dones la majoria altes i les més d'elles, gruixudes. Les edats, dels 30 a 50 i algunes ja rondaven els 60”. Després d'unes primeres setmanes dures d'aprenentatge, i també de relació amb les alemanyes, sobretot per falta de comunicació, “el treball es desenvolupava bé, vam aprendre ràpid i comencem a dir algunes paraules en alemany per a entendre'ns amb les nostres companyes”.

            Giner assegura que “francament, el treball es va aprendre en dos dies però l'amo estava molt satisfet que fórem allí perquè, amb vint dones més, sortien moltes comandes”. I tant perquè dels dos mesos inicials d'estada a Alemanya al final van ser cinc. “El lloguer de la residència se'ns descomptava de la nòmina que cobràvem, al costat de la quota de l'església per la nostra participació en la missa dels diumenges”, subratlla.

LA VIDA EN LA RESIDÈNCIA

            Les benisseres van compartir residència amb sis dones gallegues que també treballaven a la fàbrica. Les del nord ocupaven la planta baixa i les alacantines la de dalt. Compartien la cuina i la nevera “i al cap d'uns dies vam veure ous pintats i margarines lligades amb un llacet perquè no hi hagués confusions”, narra la protagonista de la nostra història. Va haver-hi bona entesa entre tots dos grups i “els diumenges estàvem reunides en pla familiar”. Encara amb això, “quan convius fora de casa”, afegeix, “és quan més trobes a faltar la calor de la família”.

            Els caps de setmana s'aprofitaven per a conèixer algunes ciutats pròximes com Kiel i el seu famós canal on s'ajunta la Mar del Nord i la Mar Bàltica. “Era impressionant poder estar contemplant tot el que només havíem vist en el mapa”, subratlla. El que més li va impactar va ser unes escales automàtiques perquè mai les havien vist. “Érem feliços a dalt de les escales que pujaven i baixaven a grans botigues de roba”, recorda Giner.

            Tots els anys, en la primavera, la fàbrica feia una festa per als treballadors i aquest any van ser a Gromitz, prop de Dinamarca. “Aquest dia vam menjar carn de cérvol que, per cert, estava molt suculenta”. Giner afirma que “vaig treure la conclusió que no havia estat tan mal tot el que vivim i que Alemanya tenia uns paisatges molt bonics. Però, dins d'aquesta bellesa, crec que era un país trist. O, almenys a mi m’ho semblava”

            El retorn a Espanya i la posada en marxa de la fàbrica a Benissa serà l'objecte del segon capítol de la Schuberth.