Moraira abans de l'arribada del turisme

Com era Moraira abans de l'arribada del turisme a la fi de 1960? Un nucli de població dedicat a la pesca artesanal gràcies a l'existència de la Platja del Mojó, una espècie de port natural que comptava amb una restinga arenosa consolidada que protegia dels vents del sud i quedava prop de la Font de la Senieta, fonamental per a l'apilament d'aigua i avituallament. En 1925 ja està documentada l'existència del Pòsit de Pescadors i quatre anys més tard s'inicien les gestions de petició de construcció d'un dic per a protegir les cases i embarcacions. El president del Pòsit en 1929, Guillermo Llobell Malonda, eleva la petició al Ministre de Foment i remitent un escrit –amb data 2 d'agost- en el qual sol·licita la construcció d'un mur per a la protecció de la flota, censada en 33 embarcacions grans i petites.

Aquesta petició és reforçada per l'alcalde de Teulada, Vicente Roselló, el 30 de novembre de 1931, exigint una obra de major entitat per a la necessària protecció de les cases al costat de la mar. A conseqüència de la Guerra Civil, el projecte inicial no es va concloure fins a 1940 i, després de diverses ampliacions en 1941 i 1946, es construeix el moll i l'antiga llotja al carrer de la Mar.

L'economia a Moraira girava entorn de la pesca per mitjà de llaüts propulsats amb vela llatina i rems. La seva flota era important -algunes embarcacions de fins a 12 metres d'eslora – i solcava el Golf de València i arribava pel sud fins a Almeria. Les labors de reparació i el pedaç del tresmall es compartien entre homes i dones. Els llocs en els quals les xarxes fetes de fibres naturals es tenyien, imprimien una fisonomia al poblat marítim. Les xarxes es tenien en basses i després s'estenien a la deixo anar dels carrers perquè s'assequessin.

Els volums de captures anuals a principis de segle passat eren de fins a 38 tones anuals. Les espècies més usuals eren polp, lluç, roger, bonic, pagell, rascassa, dentut, escòrpa, sardina, etc. La principal modalitat d'art de pesca era el tresmall. A partir de la segona meitat del segle XX minven les vocacions marineres enfront d'altres oficis i llocs de treball que demandava el sector turístic. En l985 hi havia ja només 12 embarcacions, 5 en 2009 i ara queden 3 que pesquen en caladors tradicionals.

LA SUBHASTA

La subhasta del peix en la Llotja de Moraira es va mantenir per més d'un segle i fins a 2017. En ella es venien i es comptaven les quantitats del preu al qual eixia  el “lot o ranxo” -grup de peixos de la mateixa espècie d'aproximadament 1kg-de major a menor. Antigament es realitzava en “duros”, monedes equivalents a 5 pessetes, i, des de l'entrada de l'euro, se subhastava en cèntims d'euro i de 10 en 10. Aquesta subhasta era l'única de la comarca on la venda de peix es feia de viva veu i directament al ciutadà. Tenia, a més, altres característiques singulars. Tots els assistents podien optar a la compra i la subhasta es realitzava en valencià. Les quantitats d'euros anaven de major a menor i quan un dels presents feia un senyal es quedava amb el ranxo i tenia preferència per a optar a un altre de la mateixa espècie. Si el peix aconseguia preus molt baixos, el patró podria retirar-lo per a la seva posterior venda a peixateries o restaurants. Finalitzades les vendes, els compradors passaven per les oficines per a pagar. La cerimònia es repetia puntualment a les 10 del matí, de dilluns a divendres. Els veïns mantenien viva l'antiga tradició d'aprovisionar-se directament del propi pescador, sense intermediaris.

A partir de les 9,30 hores, les barques de pesca de tresmall irrompien en el port pesquer. A escassos metres de la llotja, començava la descàrrega de les captures del dia, com bonyítols, daurades, llets, molls, sépies i pagells. La majoria és pescat de roca, que és capturat amb l'art del palangre i el tresmall, a unes dues milles mar endins, enfront de la Punta de Moraira. Puntual, a les 10 del matí arribava el subhastador. Amb una llibreta en una mà i el micròfon en l'altra, l'operari iniciava la licitació amb un preu segons l'espècie més cara oferta i l'anunciava al començament. A continuació, anava comptant a la baixa de 10 en 10 cèntims, fins que algú considera un bon preu. En aquest moment, tallava alçant la mà i triava i s'adjudica el seu ranxo.

El Port de Moraira i la seva Llotja són ara llocs amb una certa nostàlgica en els quals la memòria de les tradicions encara està viva pesi al progrés turístic i la integració d'altres cultures. Però, malgrat tot, els nous costums i ritmes de vida encara no s'han imposat del tot als costums locals. I que sigui per a molts anys encara que el futur és més aviat incert. Malgrat les virtuts del producte pescat en la badia, avui només queden tres barques en actiu, les dues de Noguera i la de Sirera. El peix de la Rada de Moraira és la base de la gastronomia local i dels plats i especialitats que són un reclam turístic gastronòmic com: el cruet de peix, paella marinera, arròs a banda, negre o amb sépia, suquetde rap, etc.

Una de les propostes per les quals lluita la Confraria de Pescadors és declarar aquesta activitat Bé d'Interès Cultural per a donar protecció a un patrimoni etnogràfic que constitueix un Bé no sols material i immoble –la Llotja de Peix i les arts utilitzades- sinó també una activitat i expressió rellevant de la cultura tradicional i socioeconòmic de la Rada de Moraira.