Opinió / JAIME MONFORT MIRALLES: No estem a la seua altura

M’agradaria començar aquest article recordant que el gos domèstic actual, des dels seus orígens, ha mantingut una evolució i un desenvolupament constant per a adaptar-se a les ajudes que l’ésser humà els requeria en funció de necessitats específiques.
El desenvolupament va ser constant, apareixent així diferents especialitats en el món caní que van ser aprofitades per nosaltres per a continuar creixent i millorant les nostres condicions de vida.

Depenent de la seua funcionalitat, van anar sorgint diferents races, desenvolupaments d’instints i genètiques preparades per als seus treballs; gossos que eren feliços fent les seues labors, coneixien el seu ofici, exercitaven les seues característiques, la seua capacitat física i mental, el seu temperament... En definitiva, van ser un regal de Déu.

Però l’humà va créixer molt i molt ràpid, va posar en pràctica altres formes de supervivència i necessitats, tot va anar canviant, sense tindre en compte els nostres meravellosos amics, que tant ens van ajudar en la nostra pròpia evolució. (Ens vam oblidar d’ells?)

En l’actualitat, ens trobem en un món on la gent busca gossos pastors, però que no pasturen; gossos guardians, però que no es passen en el seu ofici; gossos de caça, però que no cacen; gossos de rastre, però que no abaixen el cap per seguir-lo; galgos que no corren ni persegueixen conills; gossos grans, però que no t’empenyen; gossos rateros que no borden; gossos de venteig, però que no ventegen... I així podríem continuar amb més exemples.

Ho tenim difícil per a explicar-los i fer-los entendre que, a partir d’ara, no podran caçar, no podran córrer centenars de metres darrere d’una llebre, no podran seguir un rastre, no podran reunir ramats o, en tota la seua vida, no veuran mai una ovella. No pensem en el que els abelleix, en el que saben i volen fer, en el que entenen, en allò que els dona seguretat i en la felicitat de ser qui són. En definitiva, no els donem el que necessiten.

Anulem les seues identitats amb l’únic fi de ser bonics, graciosos o simplement el peludet que estem buscant, perquè facen el que volem sense molestar-nos i sense pensar en el que ells volen o necessiten. És clar, després els pobres es queixen i apareixen els famosos comportaments indesitjats. I parlem de correccions de conducta, i encara ens estranyem i els culpem d’això. Redéu, qui genera i practica els comportaments indesitjats? A qui caldria corregir la conducta no és als nostres gossos i gosses! Els seus comportaments són conseqüència de la nostra manera d’actuar i de la falta de coneixement necessari per al seu benefici, respecte i agraïment per tot el que ens donen i ens han donat.

Conclusió: No estem a la seua altura, ens estem equivocant.