Óscar Lasarte, camí del Goya: “Estar nominat és ja un premi tremendo”

Mag, còmic, actor… Óscar Lasarte Pérez ha aconseguit treballar del que li agrada i amb tan sols 28 anys ha estat nominat als Premis Goya com a millor artista revelació pel seu paper de Gila en ‘És l'enemic?’. Membre d'una família molt coneguda a Dénia, Lasarte s'ha obert camí des de molt jove en el món de l'espectacle. Enrere queden les seves actuacions en la Flexió Verbal -la primera amb tan sols deu anys-, els seus monòlegs en La Mistelera -on, per cert, va incloure en el xou el famós acudit de Gila que dona títol a la pel·lícula d'Alexis Morante- o el premi jove promesa del concurs de monòlegs de Portal de la Marina, que va guanyar en 2012. En estos moments, i durant tot l'estiu, representa en el teatre Lara de Madrid la comèdia El secuestro al costat de diverses cares conegudes de l'escena espanyola. Quaranta-vuit hores després d'anunciar-se la seva candidatura, encara confessava estar “en un núvol”.

Óscar Lasarte assenyala que no tenia molta fe a obtenir la nominació perquè la pel·lícula es va estrenar tard -el divendres 13 de desembre- i hi havia “pel·lícules increïbles amb actors que també podien estar aquí”. Li ocorre com quan va ser seleccionat en el càsting per al paper de Miguel Gila. No ho va assimilar fins que no es va posar el rodatge en marxa. “Ara igual, fins que no em veja allí crec que no seré conscient”, assenyalava.

En això d'interpretar a Gila deu molt als seus als seus pares i també als seus iaios, Pepe Pérez Tamarit ‘Cascarra’ i Teresa Vives, que li posaven les actuacions de Nit de cap d'Any i altres vídeos on apareixia l'humorista. Encara que ell, reconeix, “no li veia molt de sentit al que deia”. Va ser als 14 anys quan va entendre el seu primer acudit, “i vaig començar a investigar-lo, a veure vídeos i altres”.

Però abans, molt abans, ja feia els seus primers passos com a actor, afició com la màgia que també va heretar del seu iaio. Amb tan sols 7 anys va actuar amb Mónica Palacios en el teatre i als 8 va començar a fer trucs de màgia. L'Enciclopedia de la Magia, Ilusionismo y Prestidigitación que Antonio de Armenteras va publicar en 1956 i que el seu avi havia comprat li va despertar el cuquet. Fins al punt que comprava els Phoskitos per a col·leccionar els seus cromos amb trucs de màgia.

El jove es va guanyar una reputació com a mag dins i fora de la seva ciutat. Però a més va cantar -el vam veure també en el FIC- i va fer algunes actuacions amb finalitats benèfics.

Va estudiar interpretació a València, Barcelona i Madrid, on s'ha establert per a estar en contacte amb els circuits artístics.

Preparar el personatge de Gila per a la pel·lícula no va ser fàcil però tampoc un mur difícil de salvar. “Soc una persona molt pràctica, que funciona absorbint-ho tot a nivell visual”, explica. Així que es va posar a veure vídeos, entrevistes i monòlegs del còmic per a estudiar bé al personatge i agafar la cadència de la seua veu. El treball era doble. D'una banda, havia d'imitar al Gila dicharachero dels xous i per l’altra, al Gila calmat i tranquil de les entrevistes. I va superar la prova.

No va ser l'única cosa amb què va haver de batallar. També amb els quilos de més que va agafar després del càsting. A base de dieta i gimnàs en va perdre deu –“no he estat més disciplinat en la meva vida!”-, exclama. Per no parlar de la pròtesi dental a la qual va haver d'acostumar-se per a semblar-se una mica més a un personatge que defineix com “molt transversal”.

“Gila no sols connecta amb la gent que el coneix, també amb els joves”, indica l'actor, “que després de veure la pel·lícula en els festivals han manifestat la seva intenció de buscar més informació sobre ell”.

Subratlla a més que, pel seu caràcter antibel·licista, la pel·lícula té una temàtica molt actual. També per l'actuació tan absurda dels polítics que veiem en molts llocs. “Només hem de fixar-nos amb el que ha passat a València”, precisa. “La pel·lícula transmet un missatge molt fresc -afegeix- que permet connectar amb la història i amb els personatges”.

A Lasarte, en general, imitar no li resulta difícil. Ho ha fet des de menut. Imitava a Dani Martínez i a Florentino Fernández quan compartien programa i reconeix tenir habilitat per a reproduir els tons i els accents de la gent. Tal vegada les classes de cant a les quals va acudir l'ajuden a agafar el to i les tessitures de les veus. Perquè ell canta en les actuacions si fa falta i també amb familiars i amics. “La meva mare canta, sempre ha tingut bona oïda, em posava pel·lícules de Joselito de menut i un dia -conta- es va adonar que jo ho podia fer bé”.

Sense temps gairebé per a atendre'ns, per això de les entrevistes que no paren, Óscar Lasarte intenta portar de la millor manera possible això de ser reconegut pel carrer. A Dénia li passava per la seva faceta de mag. “La gent et diu que l’has inspirada i ho vius amb estima i afecte”, assenyala. Emportar-se el Goya és una cosa gairebé inimaginable per a ell. “El difícil és arribar aquí, a estar nominat, i ho he aconseguit. Este és ja un premi tremendo”.