Un sant convidat a casa

En molts pobles no és res estrany trobar-se amb un convidat ben especial en una casa. Una tradició o costum, la de les capelletes domiciliàries, que té al darrere tota una cultura, una forma de procedir que es repeteix en totes les localitats, amb alguna que altra variant pel que fa al temps d’estada, i no d’estança perquè les hores de permanència són limitades en tots els casos. Pots ser més devot o menys o viure la fe a la teua manera però la porta de casa sempre està oberta quan arriba el sant o la Mare de Déu en el seu pelegrinatge pels carrers del poble.

El sant, la santa, la Mare de Déu –en diferents versions- en format xicotet arriba amb el seu altar o capelleta de fusta també de dimensions reduïdes. Va ben guardat amb les seues portes, dos fulles que s’obrin quan s’exposa a casa, al raconet ja reservat. I ve amb instruccions perquè porta un llibret amb les oracions que cal resar per a la benedicció de la casa i de les persones. A més, sol dur una obertura on es diposita una almoina. Els diners serviran per a pagar les festes associades al sant o santa. La missa, l’altar, la processó, les flors i tot el que comporta la festivitat, per xicoteta que siga.

El més curiós del cas és que este pelegrinatge té un itinerari marcat que cal respectar al peu de la lletra. Una associació, confraria o entitat vinculada a la parròquia o l’església és l’encarregada de coordinar-ho tot. La capelleta passa de veí a veí, sempre en el mateix ordre, llevat si hi ha algun imprevist o contratemps. El més normal és que hi haja més d’un altaret amb el mateix sant o santa a fi que “circule” i faça parada en les cases amb més freqüència, tot i que d’una estada a l’altra passen mesos i mesos. Sí hi ha diferència pel que fa al temps d’acolliment, des de 24 hores fins a dos o tres dies, una setmana o, si algú es despista –a propòsit o no- un poc més.

Hi ha un estudi que assegura que esta tradició es manté més viva en els pobles de muntanya. Així serà, doncs.

LA PURÍSSIMA A BENISSA I CALP

A Benissa hi hagué un bon nombre de capelletes de la Puríssima Xiqueta, pràcticament una per carrer. A hores d’ara, en quedaran set o huit “perquè allò que no es potencia s’acaba, com en totes les coses de la vida, i en la fe, també”, diu el titular de la parròquia, Salvador Cebolla. A més, “cal tenir en compte que abans no era gens fàcil tenir una imatge de la patrona, no com ara que en tens per tot arreu amb allò de les noves tecnologies i la fotografia digital. Ara és molt fàcil tindre a la Puríssima a casa i més a prop. Per això sembla que ja no és tan necessària. És el que porta la vida moderna”, afegeix Cebolla. No hi ha una data exacta de la seua construcció però tot indica que va ser després de la Guerra Civil, en temps del rector Carreta. El veïnat mateix s’encarrega de coordinar el pas de les capelletes casa a casa i hi ha dos persones que les buiden i porten els donatius a l’església.

A banda de les capelletes de la Puríssima Xiqueta, David Ivars, conegut betlemnista del poble, assenyala que “jo he conegut també la de la Mare de Déu de Fàtima, del convent, i no sé si hi havia alguna altra més”. I Joan Josep Cardona, ex cronista de la vila, apunta també la de Santa Teresita del Niño Jesús.

Una de les capelletes de la Puríssima Xiqueta està a Calp i, més concretament, a l’ermita de Sant Joan de La Cometa. Parlem del Calp rural, l’agrícola, no del mariner. La relació amb Benissa era –i és a hores d’ara- molt gran per motius de treball al camp. De fet, la nissaga dels Banyuls ve de Benissa i, quan la partida tenia les cases plenes de gent, el frare que feia missa venia del poble del costat a canvi d’un ranxo “no de peix, perquè a La Cometa no hi ha, sinó de menjar en general”, assegura Bernat Banyuls. La Casanova, dels Feliu, també ha tingut sempre molts jornalers benissers. Banyuls recorda que les almoines havien de ser arreplegades pel frare i el veïnat va decidir comprar la capelleta. “Encara tinc a casa el rebut, de 1950, i es van pagar 500 pessetes d’aquella època, tota una barbaritat”, conta. La tradició de passar la caixeta de casa a casa va estar operativa fins 1975-80, més o menys, època en què la gent deixa de viure a la partida. Per això, ara està ben reguardada a l’ermita.

Andrés Ortolà, historiador calpí, menciona també un segon altaret però no de la Mare de Déu de les Neus –la patrona del poble- sinó de la Mare de Déu del Carme. “Crec que ho he llegit en el llibre de Vicent Llopis i, parle de memòria, cal remuntar-se als anys 40 per la tradició marinera al poble”, diu Ortolà.

DOS CAPELLETES A BENIGEMBLA

A Benigembla tenen dos capelletes, la de Sant Martín de Porres i la de la Milagrosa, i totes dues han estat un regal d’una família del poble. La primera és més recent i se segueix una llista preestablerta en el seu pelegrinatge casa per casa. Els donatius serveixen per celebrar les festes el primer i el darrer diumenge de novembre, respectivament. “Amb la Milagrosa, que és més antiga, es recapta més i també s’aprofiten els diners per fer millores a l’església”, diu Imma Pérez, membre de Cáritas Parroquial. La més antiga norma deia que l’estada havia de ser de 24 hores “tot i que ara s’ha allargat i més amb temps de pandèmia a fi que no circulara tant casa per casa”, afegeix Pérez. Es pot donar el cas, fins i tot, de coincidir les dos capelletes en la mateixa casa “però no és el més normal. De fet, si saps que pot ocórrer, renuncies a una dels dos, corre el torn i te la porten quan saben que no en tens cap”, conclou.

Les Filles de Maria són les encarregades de coordinar la capelleta de la Milagrosa al Poble Nou de Benitatxell. Hi ha un encarregat que avisa dels carrers on acudirà pròximament. Primer en les cases dels números parells i després als imparells –o a la inversa- a fi de completar el carrer i després anar al següent. L’estada és de 24 hores i en el llibret estan les oracions de benvinguda a la casa i per a la família d’acollida. “Jo ho he conegut de sempre i és un costum que ve de 1940 o més enrere”, diu Vicenta, una veïna del poble.

SANT VICENTET A TEULADA

A Teulada hi ha molta devoció per Sant Vicent Ferrer. L’any jubilar es va crear una imatge més petita del patró, coneguda com Sant Vicentet, que va de casa en casa en la seua capelleta i no ha d’estar més de 24 hores en el mateix lloc. Sembla, fins i tot, que el canvi d’allotjament temporal s’ha de fer a les 19 hores. Jaume Buigues, tècnic de Cultura, conta que “és una iniciativa d’un grup de persones molt devotes vicentines i que ha quallat al poble”. De fet, segons diu, la caixeta ha superat els límits del poble i ha anat a localitats veïnes com Gata de Gorgos, El Poble Nou de Benitatxell, El Verger i Benissa.

Però, a més, a Teulada hi ha dos capelletes més, la de la Mare de Déu del Carme i la del Cor de Jesús. “En temps del capellà Enrique Giner”, subratlla Buigues, “es va finiquitar o anul·lar alguna que altra confraria. Però estes dos van sobreviure perquè tenen força”. “Ara bé”, continua, “de segur que es tracta d’una tradició amb les hores comptades perquè no casa amb els temps de modernor d’ara”.

Els hem ofert alguns exemples de capelletes domiciliàries però hi ha molts més, com ara la de l’Ecce Homo a Pego, la Sagrada Família a Murla, la Divina Pastora a Castell de Castells i altres. Cadascuna d’elles té la seua història i són una forma popular i tradicional de viure la fe cristiana acollint a casa un/una il·lustre convidat/ada.