VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXL)

VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXL)
  05/11/2018

 

Ens havíem quedat la darrera setmana amb una cita relacionada amb Lombroso, molt cruel, molt cruel, dolorosíssima, que violava les seues víctimes abans d’executar-les, un acte que incrementava, com és natural, la seua criminal sensibilitat. Aquest comportament res té que veure amb la veritable unió sexual; el sàdic no es proposa la comunitat del joc dels sexes ni l’obtenció recíproca del goig dels sentits sinó que persegueix el propi plaer prescindit del seu subjecte pacient.

            Un home es presentava a una casa de lenocini, feia que compraren aus de corral o un conill viu i ordenava que martiritzaren l’animal. Demanava que se li tallara el cap i que li arrancaren els ulls o les vísceres al conill. Si trobava alguna pupila que es prestara a escometre aquella crueltat, quedava desvanit, encantat, pagava i sense eixir més a aquella dona, abandonava la casa sense sols tocar-la. Quina crueltat, no?

            El cèlebre metge i criminalista italià Lombroso va tenir ocasió d’observar dos homes que ejaculaven quan estrangulaven o decapitaven pardals. En altres escrits del mateix autor es troba el cas d’un reputat poeta que la vista d’un vedeññ en situació de ser esquarterat, senzillament, la carn sagnant li produïa una gran satisfacció sexual. Com està el món...!

            Segons Mantegazza, uns xinesos degenerats practicaven un innoble esport, consistent en sodomitzar oques i tallar-los el coll en el moment de l’ejaculació.

            Inversament, en un total i exagerat abandó és on es troba la satisfacció el masoquista; un goig que ve suscitat per la seua angoixa, la seua miserable debilitat, per la seua malaltosa voluntat de ser inferior al seu oponent, de sotmetre’s com un esclau, amb patològica necessitat de patiment i renunciació.

            Aquest abandó absolut de la pròpia persona a un ser estrany està freqüentment associat amb la convicció íntima de caràcter de tot valor, amb sentiments de culpabilitat i de forts remordiments.

            En poques paraules, el masoquista pretén perdre’s en l’altre, mentre que el sàdic volia “posseir” per complet a la seua víctima, que sols deixaria de ser-ho sentint-se masoquista.

            “El desig de perdre’s” es manifesta indirectament amb la inclinació dels seus incondicionals cap a les accions baixes, innobles i vils, no sempre purament sexuals. Estos sers creen, per dir-ho així, les situacions aptes per satisfer la seua necessitat d’humiliació o patiment; accepten, per exemple, treballs que saben excedeixen a les seues forces físiques, o elegeixen professions per a les que manquen d’aptituds físiques, gojant abans i després amb el seu fracàs...

            X, de trenta-vuit anys, enginyer, casat i pare de tres xiquets. Encara que amb bones relacions amb la seua dona, de quan li arriba un moment d’acudir a una prostituta instruïda per ell, com a preludi al coit, i representar la següent comèdia; en el moment en què entra en la casa d’eixa dona, ella té que agarrar-lo fortament per les orelles i fer-li creuar l’habitació, al temps que li diu: “¡Què fas aquí! No saps que hauries d’estar en el col·legi? ¿Per què no has anat?”. I, tractant-lo així, li dona unes bufetades i li pega fins que s’agenolla i li demana perdó. Ella, aleshores, li dona pa i fruita o xocolate, com se li fa als xiquets de berenar quan van al col·legi. X es fa el romancer fins que en X, baix l’efecte de les estirades d’orelles i les imprecacions de la seua companya, es produeix l’erecció. En eixe moment ell exclama: “¡Ja vaig al col·legi! Ja vaig”, i realitza el coit!

            És probable que aquesta comèdia masoquista estiga en relació amb el fet de què el subjecte hagués sentit de nou les seues primeres emocions sexuals en mig de càstigs semblants en l’edat escolar, encara que no està demostrat. (Carrera).

            El sadisme i el masoquisme es manifesten per mitjà de les menors reaccions i expressions emocionals de l’individu i apareixen de manera espontània, molt fàcils de reconèixer.

 

LA FLAGELACIÓ

 

            Una variant del sadisme és la coneguda amb el nom de “flagelació” (de flagellum); flagelo, “flagelo”, làtigo, anormalitat comuna als dos sexes i que es manifesta de diverses formes; des de les més refinades carícies fins els més violents “llatigassos”, lancinants ferides i tota mena de crueltats físiques.

            Els especialistes estimen que la flagel·lació significa un retorn als esdeveniments viscuts durant la infància dels que la practiquen; severes correccions corporals patides pel xiquet o, al contrari, afectuoses carícies que li fan les hores prodigades en les cuixes per sa mare en forma de palmades.

            En general, formes inofensives de flagel·lació (palmadetes lleus i carinyoses) s’utilitzen normalment en els jocs amorosos més allunats de la perversió. Més per a parlar d’esta és indispensable que els colps donats o rebuts (es donen ambdues manifestacions) siguen el fonament de la voluptuositat aconseguida).

            La mania de flaquejar o colpejar per a obtenir una satisfacció sexual no es dirigeix únicament cap un col·laborador eròtic, sinó que a vegades s’orienta cap a altres sers, fins i tot, els fills del pervertit. En ocasions els animals contra els qui es manifesta, i la reacció física o emocional i els colps rebuts pel subjecte colpejat pel flagel·lador tampoc desenvolupen, com en el sadisme, cap paper en la mesura del goig de l’actor, que està concentrat sobre la seua necessitat d’atendre el plaer voluptuós que espera. Eixos comportaments tenen sempre conseqüències nefastes per a aquells contra els que s’executen, com després en un possible pas que citarem. Continuarem.

Subscriu-te!