VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXLIVII)

VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXLIVII)
  24/12/2018


 

La darrera setmana parlàvem de prostitució, acabant dient que Siva era tractat com adorat, com pertenent a Déu. Continuarem ara traslladant-nos a Japó. Allí es practicava igualment la prostitució de caràcter ritual. Més endavant, les prostitutes nipones han figurat entre les dones més cultivades i selectes.

            A la China antiga no sembla haver existit la comercial sagrada dels encants femenins, però la prostitució profana era una institució oficial molt ben organitzada.

            En el Mèxic ancestral estava instituïda en favor de la deessa de l’amor, Xochiquetzal, i en benefici dels soldats era fermesa una prostitució profana.

            A la Grècia antiga, a més de la citada prostitució per i pel temple com culte a la deessa Afrodita, es registra la profana, que a partir del segle VI fou reglamentada per Solón. Estava controlada per l’Estat i els prostíbuls havien de satisfer impostos i no es trobaven dissimulats ni eren mal vistos com en els nostres dies. Eren, al peu de la lletra “cases públiques” que els homes freqüentaven obertament i de conformitat amb l’esperit de l’època, que ara, amb referencia a l’aspecte sexual, d’una tolerància i una llibertat desconegudes en el nostre temps.

            Les hetaires del temple eren mantingudes per la pràcticament inesgotable reserva de les esclaves orientals, i quan major era el nombre i la bellesa d’aquestes major era el negoci dels sacerdots.

            La comercialització del segle estava molt desenvolupada i no ens podem sorprendre de què l’hetairisme figurara com la professió que agrupava les dones més intel·ligents, més cultivades, belles i espirituals.

            Estes músiques i ballarines, en les seues arts teníem especial mestria. En l’època que ens referim, la prostitució aflorava obertament sobre tot en els ports i estacions termals. La literatura grega té abundància en relats que concerneixen a aquestes professions, com ho proven les històries de Tais, Lais, Friné i tantes altres cortesanes la vida de les quals ens descriuen els literats.

            Sabem que en Esparta i algunes altres ciutats gregues no es protegia la prostitució femenina, però en canvi no estaven mal jutjades les relacions entre homes.

            Apart de les pertanyents als temples i a les institucions de l’Estat, existien molts lupanars de propietat privada, unes vegades amb amos masculins i altres d’antigues “professionals” retirades, i les seues “sacerdotesses” solien ser esclaves que gaudien de bastants llibertats, encara que era costum habitual comprar-les o vendre-les.

            A més de les que formaven part d’un lenocini amb casa establerta, n’havien altres que deambulaven pels carrers i acompanyaven al client a sa casa o el portaven al propi domicili, mentre les anteriors es mostraven i s’oferien en els llindar del prostíbul.

            Els preus en les cases públiques no eren, generalment, molt elevats, però en les privades cada una tenia les seues tarifes, amb “serveis” a preus assequibles i on per un òbul podien trobar el que buscava; generalment, el terme mig era de 9 a 10 dracmes. Existien també cases de luxe en les quals, mitjançat contracte, es podien convenir els serveis d’una pupil·la per a us exclusiu i un temps determinat. En eixos llocs la tarifa per a un sol abonat es podia calibrar entre 1.000 i 10.000 dracmes.

            Les independents que gaudien de prestigi i qualitat disposaven de serventes que enviaven a la recerca de clients, per a després explotar-los seria i conscienciosament.

            “Els albergues –sense parlar dels llocs especialitzats, espècies de tavernes- es pareixien als lupanars” (Sudhoff).

            Les cases de plaer ostentaven una ensenya en la que figurava el deu Príapo. Els clients elegien la seua parella entre les dones vestides amb vestiments transparents i vaporosos, les quals, per altra banda, estaven obligades a situar-se prop de les portes d’entrada per atraure el públic.

             En Atenes existia una corporació de perruquers i maquilladors professionals, els coneguts com “pornógrafos” (de porne, prostituïda i “grapaein”, escriure).

            Les professionals profanes es feien ajudar per les seues filles, les quals des de tenda edat començaven a instruir-se en totes les habilitats de l’ofici. Les xiquetes abandonades es destinaven igualment a la professió, sense contar les jovenetes que voluntàriament o pressionades per algun familiar o tutor, engreixaven les files d’aquella germandat.

            La Antigüetat romana, apart de la coneguda prostitució religiosa, va conèixer igualment la seua manifestació profana, exercida quasi en exclusiva per esclaves. De conformitat amb el conegut i acreditat esperit racional dels romans, la professió va ser reglamentada amb supervisió oficial, temptatives de limitació i... impostos. I per suposat, com en tot el que la llei ens limita, va existir també la prostitució clandestina molt extensa. Dones que aparentaven viure de la música i de la dansa, exercien els seus oficis en albergues i posades, dolseries i tavernes i, sobre tot, en banys i termes (“balnea mixta”).

            Aquesta immensa mercaderia humana, presentada amb refinades maneres, reportava colossals beneficis a la ciutat. Els preus estaven en consonància amb els excessos de la sexualitat en l’època al·ludida, però si les més degradades d’estes infelices a penes si estaven pagades, les cortesanes de luxe per a plaer de senadors i comerciants costaven des de 1.000 a 4.000 sextecia per “servei”.

            També la pederàstia ocupava un lloc de preferència en la Roma Imperial (Petronio, Nerón i altres molts), encara que la seua importància no fou tanta con en Orient i Gràcia.

            La prostitució estava sota el control de funcionaris del consell romà, i tota dona que s’entregava a l’ofici devia subscriure una declaració amb el seu nom, que era inscrit en una llista en la qual figuraven els de les dones adúlteres. Aquestes últimes eren tancades en un lupanar on tenien l’obligació d’entregar-se al primer que arribara, disposició que fou posteriorment derogada per l’emperador Teodosio.

            Les cases de plaer eren considerades com una florent indústria l’explotació de la qual no es tenia per deshonrosa; però quan els seus propietaris eren personalitats que ocupaven alguna situació oficial, recorrien a testaferros per a regentar-les. Els principals clients eren, regularment, viatgers i estrangers, però les freqüentaven honorables burgesos. Continuarem.

Subscriu-te!