VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXLVII)

VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXLVII)
  05/02/2019

 

La darrera setmana ens detinguérem fent una cita a l’homosexualitat en l’home. Continuem ara ampliant la informació que ens ve del treball de Kinsey, potser exagerada, relacionada amb l’homosexualitat femenina. Deien en aquell moment que Safo dirigia una escola on s’ensenyava Belles Arts. Però sobre tot ens recomanava tenir en compte els obstacles que contra l’ús antinatural oposava la societat. El pederasta es veia obligat, generalment, a comportar-se com si no ho fos, i l’obligava a recórrer des dels inicis de la seua vida adulta a la dissimulació i la mentida; per amagar la seua veritable naturalesa. Podríem dir, com afirmen alguns investigadors, que eixa absència de sinceriat quasi desenvolupa un paper decisiu en les relacions d’alguns protagonistes homòlegs. La inestabilitat de les seues unions, en alguns casos, pot conduir a situacions inestables per l’esterilitat del vincle. Per exemple, el doble desig de tenir un fill i de mamprendre junts una tasca en comú i un treball en la societat sol provocar una activitat submergida de l’aparició del fill nascut o no de la parella. Aquí podríem situar els orígens que acaben davant els tribunals o dels no menys nombrosos que apareixen en la consulta del metge especialista. Cal reconèixer que algunes vegades -molt poques- s’ha aconseguit una unió sòlida i estable de les parelles, sobretot en les professions relacionades en medis artístics i similars, amb ambients més tolerants. Tot açò creguem ací. D’homosexuals veritable poden distingir dues formes definides per definició, en distintes formes: (talla, musculatura, veu, etc.) i d’altres; enèrgics i decidits, de (moda, timbre de veu, etc.).

            Quasi tots ells, bàsicament els homosexuals, són persones que varen passar la seua infància en ambients on la dona dictava la llei. Després de moltes cavil·lacions ens hem de referir ara a uns estudis de Kallmann, publicats en 1952, a partir de 85 parelles de bessons homosexuals, dels que 40 eren univitel·lins (del mateix òvul), dels quals posseïen idèntiques característiques hereditàries; en quasi tots en els que un dels germans la investigació prova que l’altre ho era igualment. A més a més, la major part de les parelles havien sigut educades en mitjans diferents, no obstant això cadascú per la seua part havia adoptat eixa actitud.

            L’exemple prova -així sembla- que la influència del factor hereditari és considerable, almenys en determinats casos.

            Resulta també evident que determinades malalties es poden situar a la base d’una conducta homosexual, com, per exemple, algunes afeccions mentals (si l’homosexualitat és conseqüència de trastorns mentals, en ser tractats aquests probablement desapareixerà amb la seua curació), les pertorbacions de la funció hormonal, les modificacions característiques provocades per una commoció cerebral, etc...

            Igualment devem destacar que la inversió no és, a vegades, més que una compensació provocada per circumstàncies externes i independents de la voluntat del subjecte, com passa en la marina, en les presons, o en temps de guerra...

            Aquests casos d’homosexualitats es qualifiquen com “no autèntics”, primer perquè és fàcil aconseguir la seua deshabituació i després perquè l’anomalia no és més que transitòria, desapareguent en general espontàniament quan es modifica la situació que l’ha determinat (aïllament, continències forçosa i perllongada, etc.)

            Sabem que aquestes consideració són sols esquemàtiques, però permetran al lector formar-se una idea bastant exacta de la qüestió.

            Aquest estudi condueix, sobretot, a tres conclusions que ens semblen primordials:

            a) En definitiva i qualsevol que siga la seua gènesi l’homosexualitat és una forma desviada de l’agressivitat, d’eixa agressivitat que en principi es manifesta a través de l’acceptació de les nostres particularitats sexuals i que a poc a poc es deuria transformar en constructiva, no ja tan sols des del punt de vista personal, familiar i social sinó fins i tot mundial i que no tingués per objecte atacar el pròxim, sinó realitzar una gran obra amb ell.

            Sols l’amor paternal i especialment el matern, a condició de que no siga possessió i exclusivista, pot evitar que l’agressivitat masculina es convertisca en culpabilitat.

            b) En primer lloc, qualsevol que siguem, no seria impossible detectar en cada un de nosaltres, sense excepció -independentment de que això ens congratulen o ens desagrade-, tendència més o menys inconscients cap a comportaments que no son “normals”; per altra part, i això és el més important, ningú pot ni deu valorar la qualitat del drama espiritual que sempre té lloc entre bastidors d’aquestes conductes, per assombrosament estranyes que pogueren parèixer-nos.

            c) Les reaccions davant l’homosexualitat a hores d’ara, encara, un sector de la societat ho divideix en dues categories. Un sector pregunta perquè i interroga: per què. I afegeix: que Platón, entre altres, fou una glòria de la humanitat i es queda un tant confús. Ja en 1860, un articulista alemany, anomenat Ulrichs, molt conegut per nombrosos escrits que signava amb el pseudònim de Numa Numantius, afirmava que la vida sexual física no està forçosament unida al sexe corporal, etc. Per cert, un segle després, en 1967, el Parlament anglès va aprovar una llei que legalitzava les unions homosexuals sempre que -resavis del puritanisme britànic- no donen lloc a “escàndol públic”.

 

L’HOMOSEXUAL I LA SOCIETAT

 

            Com a primera reflexió, qualsevol que siga el judici sobre conductes, de llibertats en una època tan confusa com l’actual, convindria prendre contacte amb algun especialista a l’hora de tractar qualsevol problema jurídic, si més no. Encara es pot acudir a la psicoteràpia, sense escrúpols. El món és molt gran i divers. I existeix bastant per descobrir. Per altra part, el tractament psicològic és tributari d’un terme d’utilització llarg. I no sabem fins on arriba la prosposta del cristianisme, com Maxence van der Meerch ho presenta en la seua obra “Máscara de carne”. Continuarem.

Subscriu-te!