VICENT BALAGUER/ Els 4 cantons: Sobre sexe i prostitució (CCXLVIII)

La darrera setmana ens quedàrem parlant de prostitució. Continuem ara. És sorprenent comprovar, llegint Cicerón i Catón, com fa ja dos mil anys aquest problema de la prostitució era igualment de candent actualitat i de quina manera els arguments que en aquells temps s’utilitzaven en pro o en contra eren, a gran trets, els mateixos que utilitzem.

            Com en l’actualitat, els moralistes de l’antiga Roma consideraven la prostitució com una lacra, i els romans com una vàlvula de seguretat que posava a l’abast dels fadrins, i no poques vegades dels casats, l’oportunitat de satisfer els impulsos normals o desviats de la seua libido amb dones “perdudes”. D’aquesta manera creien salvaguardar la puresa del matrimoni i la donzellesa de les jóvens.

            Cicerón afirmava que la prostitució era una necessitat social: “Si alguns pensen que devem prohibir la joventut els serveis de les hetaires, jo crec firmament que no està justificada tal severitat -deia-. Tot aquell que considera que els nostres temps són de llicència viciosa, condemna al mateix temps les costums i les idees dels nostres avantpassats, a les que no podem atrevir-nos a combatre sinó que devem acatar com una regla de conducta”.

            Tampoc Catón es mostrava oposat a la prostitució, costum que aprovava en nom de la moral.

            I si, per una part, l’adulteri estava severament castigat, de tal manera que l’espós ultratjat tenia el dret de tallar els nassos i les orelles al seu rival quan els sorprenia en flagrant delicte, esta o altra forma d’evasió extraconjugal que és la prostitució estava admesa.

            San Agustín va escriure: “Existeix qualsevol cosa més vil, més baixa, més trista i digna de commiseració que les dones públiques, els proxenetes i altres plagues? Així i tot, no teniu més que suprimir la prostitució per veure com la societat s’esfondra en el “desenfré!...”.

            Pel que es refereix a Roma, en vàries ocasions es va tractar d’encausar i limitar la prostitució, fins que Justiniano la va prohibir, almenys des del punt de vista legal.

            La venta d’amor físic no pareix haver tingut existència entre els pobles germans. A les Galies es castigava amb la mort i entre els visigots tenia pena de flagel·lació seguida d’expulsió.

            És evident que la fusió del germanisme amb l’Antiguitat clàssica no podia dur-se a terme sens profunds canvis per les dos parts. En el que es refereix a la prostitució, el Cristianisme per una part, i l’abolició de l’esclavitud pel feudalisme, per l’altra, impediren en principi l’expansió d’este hàbit per l’Europa central. Així i tot, comprovem que durant les Creuades un elevat nombre de prostitutes seguia als exèrcits de la fe, que en l’any 1200 França reglamentava la prostitució seguint les antigues normes (cases públiques, impostos, etc.? i a finals del segle XIV no en mancava en cap ciutat alemanya una casa de lenocini contractada exclusivament per la municipalitat. Fins a nosaltres han arribat nombrosos reglaments de l’època.

            “En certes ciutats, com per exemple Leipzig, es celebraven processons en determinades èpoques de l’any (carnestoltes) en les quals femelles plaenteres concorrien organitzant festes i bacanals públiques i solemnes a les cases establertes a l’efecte, a les quals eren conduïts els convidats notables i les personalitats convidades a expenses de la ciutat (Sudhoff).

            Amb el servei femení la prostitució va penetrar als establiments públics de banys de l’Edat Mitja, en els quals dos o més persones d’ambdós sexes prenien el bany a la mateixa banyera, al temps que penjaven i bevien, nus i amb promiscuïtat, a l’entorn de taules preparades a l’efecte, per acabar en habitacions ja dispostes.

            Cal dir que existien igualment dones que preferien exercir les seues habilitats per compte seu i risc.

            Federico II (1212-1250) va intentar sotmetre a taxes la prostitució.

            Amb ocasió de grans assemblees o de festivitats importants, que atreien masses de gent amb carteres ben proveïdes, les prostitutes acudien com a mosques. Es pot fer constar que més de mil professionals assistiren al Concili de Constanza (1414-1418).

            Si les regions de l’Europa medieval coneixeren els usos i costums més variats, en l’àmbit de la prostitució es va fer sentir la influència de l’Església, que tendia a l’igualitarisme i nivellà les diferències.

            Font de magnífics recursos, els prostíbuls i llocs de plaer, durant l’Edat Mitja les pobres dones que practicaven la prostitució com a professió eren profundament menyspreades, en especial pels senyors, com ho proven les robes uniformes i els distintius que havien d’exhibir en quasi tots els països.

            A Viena venien obligades a portar un mocador groc; a Zurich i Berna el signe infamant era un mant roig. D’aquesta maner, eren fàcils de distingir de les altres dones.

            Dufour compara la sort de les professionals de l’amor durant l’Edat Mitja com la dels jueus. Algunes vegades un rei benèvol oferia a aquests malaurats la seua protecció i aleshores jueus i prostitutes eren per algun temps tolerats. Però, en general, estaven considerats com sers inferiors i al marge de la societat.

            Paradoxalment, les rameres desenvolupaven un gran paper en les recepcions i festes organitzades en honor dels personatges de qualitat. Quan l’emperador Segismundo visità en 1434 la ciutat d’Ulm, no faltà en el programa un recorregut per les mansions de plaer, que foren il·luminades rodejades de “xiques alegres” que acompanyaven els “lansquenetes”. Finalment, en esta època, “vividors i vividores” a costa de les pupiles obligaven freqüentment a estes a realitzar treballs públics pràctics, com serveis, atendre els malalts, obres de fortificació, etc.

            A partir del Renaixement tornem a trobar com en l’Antiguitat clàssica, cortesanes refinades i cultes que gràcies als seus encants arribaren a triomfar i crear-se una envejable situació.

            Fou principalment a Itàlia, França i Anglaterra on va florir amb millor brillantor aquest tipus de cortesanes, els noms de les quals s’han convertit en llegendaris i persisteixen rodejats de certa aureola de glòria. Serveixen d’exemple els de Tullia d’Arangó, Ninon de Lenolos i Ambre, per no mencionar més que els celebèrrims. Continuarem.