Xaló, el santuari dels riuraus

El darrer número de la revista Riuralogia -el que en fa dotze- està dedicat als riuraus de Xaló. La presentació, com toca i és menester, es va fer fa uns dies al Museu Arqueològic i Etnològic de Xaló, a cura de José Miguel Martí, de l’Associació Riuraus Vius, Ildefonso Morata Vaquer, que ha fet el treball de camp, i Jaume Noguera, cronista de Xaló. L’objectiu no és cap altre que editar, tot i que siga per capítols, el Gran Catàleg dels Riuraus Valencians. Xaló ja n’és part juntament amb altres localitats de la Marina Alta com Pedreguer, Dénia, Jesús Pobre, La Xara, Orba, Benigembla, Gata de Gorgos, Calp, El Verger, Els Poblets, Ondara, Parcent i El Poble Nou de Benitatxell. La tasca es va iniciar l’any 2012 i continua endavant.

            Xaló està considerat com el santuari dels riuraus perquè en té un fum. En la revista se’n fan menció de vint-i-quatre però n’hi ha més. De fet, no es descarta la possibilitat de fer una segona revista dedicada als riuraus xaloners. A tall d’exemple, el Riurau de Jaume o del Ferrà (o les Ferranes) està ubicat a la partida de Solana i té huit ulls. La data de construcció sembla estar a principis del segle XX i la corrent de la teulada és cap arrere. El material de construcció és la pedra amb rajola i el sostre té bigues de castella amb bards o tauler ceràmic d’argila cuita. Morata diu que la parcel·la abans tenia dos riuraus, un a cada costat de la casa, amb la característica que el riurau de la dreta era a dos aigües, però ara ha desaparegut.

            El riurau per antonomàsia de Xaló és el de Paco Servet. És conegut per tots sobretot per la gran restauració que se li va fer i, de fet, es va fer una festa per a celebrar l’esdeveniment. Està a la partida de Les Forques, té set ulls, tot i que a simple visa sols n’hi ha quatre -la resta formen part del magatzem- i unes mesures de 27 metres de llargària i 3,7 metres d’amplària. Destaca el pou, al costat del qual es troba un llosa que té una data, 1801. La base és de pedra tosca amb maçoneria. El fust i el capitell són de pedra tosca.

            A la partida de Benibrai està el Riurau Llarg, amb dotze ulls, encara que els dos de la dreta han sigut cegats i convertits en garatge. Segons els propietaris, deuria construir-se a principis del segle XX. Té 36 metres de llargària i 3,2 metres d’amplària. Morata assenyala que té la peculiaritat de ser el primer riurau que es té constància que va ser objecte d’una translocació des del seu antic emplaçament, al Toll del Gos, que és un lloc pròxim a la fita amb el terme de Llíber. Segurament es degué translocar a principis del segle XX. Les pedres no van ser transportades a carro sinó a lloms d’animals de transport, dins dels arganells.

            No són més que tres exemples. Si volen saber-ne de més, cal llegir-se el llibre.

Curiositats sobre la pansa

Jaume Noguera escriu unes ratlles sobre algunes curiositats al voltant de l’activitat pansera de Xaló. I tot perquè, a la Vall de Xaló, la pansa es va fer servir en alguna ocasió com a mitjà de pagament en la liquidació d’un préstec. És el cas de l’escriptor Joanot Martorell, l’any 1444, que devia molts diners. El noble Gonçal d’Íxer es va posar en contacte amb Joan Miqueli, un mercader de Luca, amb qui va arribar a l’acord de pagar la quantitat que Joanot devia als seus representants. Però ho va fer en dues meitats, l’una en metàl·lic i l’altra amb el lliurament de pansa.

            Durant la temporada de la pansa, assenyala Noguera, Xaló es quedava totalment desert. Totes les famílies se n’anaven a les casetes. Per això, l’estiu de 1898, l’Ajuntament va decidir nomenar un vigilant. L’elegit va ser Josep Femenia i Monserrat i per la dita tasca va cobrar 53 pessetes.

            I una tercera i darrera. L’Ajuntament de Xaló va sol·licitar al delegat de la Reforma Agrària d’Alacant la quantitat de 2.900 quilos de sosa càustica per a l’escaldat de 2,5 milions de quilos de raïm produïts en 294 hectàrees. La petició és de data 18 de juliol de 1938, és a dir, durant la Guerra Civil. Per tant, tot i el conflicte bèl·lic, la producció de pansa no es va interrompre.