Els 4 cantons: Sant Roc i el Gos

  10/09/2011

VicenteBalaguer

La darrera setmana parlàvem sobre "els bous a la mar", dels bous de carrer i de la tauromàquia, en general. I ens definíem com a defensors de la seua estètica, de la Cultura que naix d'eixa pràctica en tantes manifestacions populars, coneixedors de les crítiques que poden nàixer d'eixa actitud pel que pot significar la possible humiliació de l'animal. No anem a parlar d'això, però sí, aprofitant el protagonisme del Gos de Sant Roc, recordar un gosset petit que en els "bous a la mar" s'enfrontava al bou o a la vaqueta, com solen fer els gossos amb els gats o amb altres animals de la seua espècie. Mai no vaig presenciar que el brau pegara cap rebolcó al gosset emprenyador, perquè aquest tenia l'habilitat de fugir quan tocava. Era un complement de la festa que els espectadors aplaudien, divertits.

I ja que hem parlat d'aquest protagonista parlarem, més avant, de l'amic de Sant Roc. Segons el costumari Catalá, de Joan Amades, aquest Sant va ser proclamat patró de Barcelona el 1587. A Dénia es proclamaria Patró l'any 1643, després que es publicara un decret en detriment de Sant Sebastià que havia compartit amb ell el patronatge. La tradició conta que Sant Roc va anar a Barcelona per curar els malalts d'una pesta terrible que castigava els veïns, però es diu que el Sant es va contagiar del mal d'una forma pitjor que el que patien els veïns: el seu cos s'omplia d'unes nafres virulentes que li donaren un aspecte llastimós. El tiraren al carrer de la casa on descansava, per por de contagiar-se, i ell es va arraconar a una torre de la Plaça Major. Un gos que passava per allí es va compadir del Sant i, llepant-li les nafres, el va lliurar d'aquell mal tan terrible. Per alimentar-se mentre sanava de les llagues, el bon gos cada dia robava un pa de casa seua, que era un forn, i li'l portava a Roc. Quan aquest va recuperar la salut, el gos no el va abandonar mai per res i el va seguir fins que va morir. La tradició també diu que des de què Sant Roc va entrar a Barcelona no va morir cap més veí d'aquella pesta i, fins i tot, els que ja eren morts però encara no els havien enterrat, ell va produir el miracle de ressuscitar-los simplement en fer damunt d'ells la senyal de la creu. Va visitar els malalts i, després de beneir-los, es tornaren tots sans, com si mai no hagueren patit cap mal.

Això respecte del Sant. I del gos, què?, ens preguntareu. La creença popular ens diu que el gos, cada dia, de bon matí, pegava la volta per tota la ciutat i feia fugir tots els gossos salvatges o rabiosos. Els veïns anaven deixant-li bossins de pa que ell es menjava. Els qui practicaven eixe bon costum podien estar ben segurs que mai no els mossegaria cap gos rabiós perquè el de Sant Roc els protegiria. Creient açò, la gent decidia invocar-lo dient que l'endemà de Sant Roc era Sant Gos. I li cantaren gojos, fent oració -no al Sant, sinó al gos, el Gos de Sant Roc. Què us ha paregut?

I ara entrem en la confusió de Dénia, que encara està publicant alguns articles o revistes on presenta la Santíssima Sang com a Patrona de la ciutat, quan, oficialment, el nostre Patró és Sant Roc, com hem argumentat. El que ha passat és que la Festa de la Sang va anar adquirint més importància, mentre que la de Sant Roc anava perdent protagonisme. Des de mitjans dels quaranta i fins el 1958 va ser president de la Confraria de Sant Roc el forner Juan-José Sivera Pedro "el Moco", amb notable passió compartida amb la seua família. Després, també durant llarg temps, seria president Llorenç Molina "el Quito", i altres veïns que no és aquest el moment de recordar. I la festa, amb voluntarisme, es va mantenir, modestament, sobretot en l'aspecte religiós, fins l'aparició dels "Moros i Cristians", traslladats a les jornades d'agost i que li han donat, en conjunt, un destacat protagonisme en una etapa de gran presència turística. La de Sant Roc, repetim, és -damunt- la que ostenta el caràcter patronal.

I ara, parlem un poquet dels gossos. Durant molt de temps eren uns animals no massa ben considerats. Sols ho eren, principalment, per les casetes de camp o residencials, on convivien amb els amos per qüestions de vigilància. Eren, bàsicament, gossos llops, de presa, de casa, etc., sense massa floritures de raça. L'ofici de "perrero" (gosser) era de baixa condició, humil oficialment, que rebia, en qualsevol cas, modestos emoluments per part de l'Ajuntament. La seua presència per les dècades dels quaranta/cinquanta era una cosa molt desagradable, sobretot quan el gosser atrapava al gos que anara "sense papers", és a dir, sense xapa i bos. L'espectacle resultava altament desagradable, amb els lladrucs i les imatges en la via pública, una imatge tercermundista, quan encara no sabíem massa bé quin era el valor d'aquest vocable. En la memòria em va que li posaven una multa a l'amo del gos abandonat el qual tancaven en algun espai també tercermundista. Per extensió se li donava el nom de "perrera" al calabós on s'ha detingut la persona que comet qualsevol delicte. Van existir moments de molta reserva contra els gossos, de por al contagi de la ràbia que podien provocar. Era una cosa estranya el gos falder, de raça en un món no massa "civilitzat". Passat el temps va anar essent normal trobar-te algun gos amb "pedigree" passejant amb el seu amo/ma. A hores d'ara, aquesta imatge plàcida, burgesa s'ha convertit en un fet habitual sorprenent. Els carrers i places de Dénia s'omplin cada dia de gossets delicats, ben vestits: una glòria per a la vista que xics i xiques i persones majors -també amb altres gossos més "proletaris"- els arrastrem amunt i avall i els animen a fer les seues necessitats, però no tots ni totes practiquen la virtut d'arreplegar els seus excrements, ni tenen la vigilància que haurien de tenir per jardins, parcs i voreres. En eixa pràctica elegant també s'observen persones d'edat avançada i algunes d'imatge un poc marginal. Tothom te dret a l'elegància burgesa del gos, que ja no representa el personal poc treballador, apàtic i dolent. La nostra evolució ha sigut molt forta en poc de temps. Serà com a conseqüència del Gos de Sant Roc, tan protector de les bones formes d'aquest animal domèstic? Si de cas, podríem recuperar la festa de SANT GOS, de l'Edat Mitjana. És un simple consell.

<<< Volver a la portada